"Tots els càrrecs mal pagats dels departaments estan plens de dones"

Marta Estrada Biòloga i oceanògrafa, i membre de la Reial Acadèmia de les Ciències i Arts de Barcelona

Marta Estrada, nascuda el 1946 a Granollers, ha dedicat la seva vida a la ciència. Biòloga i oceanògrafa, reconeguda internacionalment, ha rebut reconeixements com el premi Trégouboff de l’Acadèmia de Ciències de París (1992), la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (1995), la Creu de Sant Jordi (2004), la Medalla de la ciutat de Granollers (2005) i la Medalla d'Honor de l'Ajuntament de Barcelona (2017). Marta Estrada, ara jubilada, és membre de la Reial Acadèmia de les Ciències i Arts de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans, i la seva carrera investigadora la va desenvolupar en bona part a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. –per Montse Eras

–Hi ha prou presència femenina en el món científic?
–En els nivells baixos hi ha paritat, però en els nivells alts, les dones van disminuint i el percentatge se situa entre el 20 i el 25%, tant a investigació del CSIC, com en altres estaments europeus.

–Fa 20 anys la situació encara deuria ser més desigual.
–Sí, ho era, però hi ha un munt de causes. Quan jo tenia l'edat de fer el batxillerat, algunes amigues meves van deixar els estudis perquè els seus pares deien que, com que s'havien de casar, no calia que estudiessin ni treballessin. Algunes conegudes meves van haver d'estudiar després, de grans.

–Ara, però, la situació és una altra.
–En l'ambient general, hi pot haver discriminacions a l'hora de la contractació. Pensen que la dona es pot quedar embarassada i, no ho diuen, però contracten un home. A més, hi ha la bretxa salarial i altres temes. Ara bé, en l'ambient acadèmic, jo no he vist mai discriminació directa ni actituds antidona.

–Llavors, com s'entén que tinguin menys presència?
–D'entrada cal tenir en compte que la feina de la llar cau desproporcionadament sobre les dones, com també la cura dels fills i la gent gran. Per això arriba un moment, que la dona no dóna l'abast i potser tria una vida més dedicada a la família. No és només que les dones hagin d'arribar a privilegis masculins, sinó que moltes coses que es tenen com a característiques masculines s'han de feminitzar. Per exemple, en els departaments tots els càrrecs mal pagats estan plens de dones.

–I com vas superar tots aquests obstacles?
–Jo vaig tenir el suport dels meus pares. Mai no es va dir a casa que jo no estudiés, igual que el meu germà.

–Als anys 70 et vas doctorar. Era habitual una dona tant jove en el món acadèmic?
–Sí, però, per exemple, a carreres com medicina hi havia un percentatge molt baix de dones, potser eren un 10%. I hi havia la impressió que quan les dones estiguessin a la Seguretat Social potser els pacients no se'n refiarien. En aquella època semblava que no era una carrera de dones, i ara hi ha moltes dones metgesses.

–En aquella època segurament les dones tendien més a les carreres de lletres. Això està superat?
–Hi ha unes carreres, com enginyeria, física i matemàtiques, que segueixen tenint poques dones i, si es mira el Consell Superior d'Investigacions Científiques –que ara tenen una àrea de la Dona i fa un informe–, Espanya no està gaire malament en relació a altres països, però és que a tot arreu la presència de dones està força malament. A més, tinc la impressió que com més s'aprecia la ciència en un país, pitjor estan les dones. Com que a l'Estat espanyol no s'aprecia gaire… Però, la meva, la de recursos naturals, no té gaire presència femenina. És un tema d'estereotips que es van perpetuant.

–Què li diries a una jove científica?
–Que se n’oblidi de que és dona i estudiï; que faci el que li agradi. Tinc una companya que ha tingut vàries becàries que s’han casat i han plegat. És habitual que, quan tu acabes la tesi, te n’has d’anar a l’estranger. Què passa si la dona té parella? L’home l’acompanya? Acostuma a ser problemàtic. En canvi, de la dona s’espera que segueixi el marit. I això no ho espera només la parella, sinó també la societat. Vull dir que hi ha una pressió també en el món acadèmic.

–I tu t'has sentit pressionada?
–No, però el meu cas no ha estat massa típic, i tampoc he tingut fills. I no ha estat una decisió presa per la meva carrera perquè vaig tenir la sort d'obtenir plaça de molt jove.

–Quan feies treball de camp, potser més masculinitzat, et vas trobar amb algun problema?
–Jo anava en vaixell i ja hi havia força donees, encara que érem minoria. Amb tot, recordo una campanya que vam fer a principis dels 70 a Canàries i el vaixell es va aturar en una base militar. Un vespre que tornàvem de sopar, l'oficial de la porta ens va aturar i ens va dir "las señoritas no pueden pasar", tot pensant-se que érem prostitutes.

–L'any 99 vas entrar a l'Acadèmia de les Ciències i les Arts. Llavors, hi havia presència femenina?
–Sí, hi havia la Mercè Durfort. I, de fet, s'hi està fent un esforç per incorporar dones, però ve d'una base tant desproporcionada, que costa arribar a la paritat. Un altre tema que costa és, per exemple, que hi hagi dones ponents a les conferències dels congressos. I això penso que no és conscients. Com que en els càrrecs superiors hi ha majoria d'homes, quan comencen a organitzar coses, pensen en els seus amics. Hi ha una fase en que cal pensar activament en incorporar veus de dones.

–Quan es pensa activament potser científiques com tu teniu més peticions per fer conferències.
–N'hi han, però com que la meva feina no és gaire mediàtica, tampoc se'm satura l'agenda. El que sí m'ha tocat molt sovint és anar a tribunals d'oposicions perquè sí que s'hi intenta fer paritat. I com que no hi ha tantes professores d'investigació, m'han tocat tribunals a dojo!

–Des del 2016, el nou institut de la ciutat porta el teu nom. Què et va semblar?
–Jo sempre havia defensat que aquest tipus d'honors eren per a persones 'safely death' [properes a la mort] i li vaig dir a la directora, tot i que els hi vaig dir que fessin el que consideressin. Ara bé, és un honor i l'agraeixo. A més, penso que tot el professorat hi fa una feina molt meritòria.

–De quins projectes estàs més orgulloses?
–Vaig viure els inicis de l'oceanografia amb vaixells a l'Estat i, clar, vam veure el canvi de quan se sortia amb una barca de pesca a prendre mostres com es podia. També he vist el canvi en la manera d'agafar les mostres, que inicialment es feia amb un cable i una politja i anar penjant ampolles a mà, i després van aparèixer els sensors en continu que registren directament la temperatura i com canvia l'aigua metre a metre. També he tingut la sort de poder participar a expedicions espanyoles a l'Antàrtida.

–Com és estar a l'Antàrtida?
–Hi vam anar a l'estiu antàrtic i no hi fa tant fred. Però és com alta muntanya, de cop comença a bufar un vent gelat. Però he estat a l'Artic a l'hivern i això sí que és fred, potser 30 graus sota zero. Nosaltres agafàvem mostres a través d'un forat al gel.

–I després de tants anys a l'oceà, hi has notat el canvi climàtic?
–Com que s'han d'agafar sèries llargues, de 30 o 40 anys, és difícil treure conclusions. Però en la qüestió marina tenim la sort de tenir un senyor de l'Estartit, que es diu Josep Pascual, que va començar els anys 70 a mostrejar les aigües de davant de l'Estartit i és la sèrie més llarga del mediterrani, i sí que ha trobat una pujada de 0,3 graus cada 10 anys fins ara, i també una pujada del nivell del mar –40 centímetres cada 10 anys–, no només pel desgel, sinó sobretot perquè l'aigua calenta és més densa i ocupa més espai.

–I el mar està gaire contaminat?
–El mar és un dipòsit gran de diòxid de carboni i com que ha d'absorbir de l'atmosfera, el que li passa al mar és que li està baixant el ph i es torna més àcid. Hi ha la por que els organismes que fan closques calcàries –musclos, cloïsses, etc.– puguin patir-ho.

–Us costa explicar la utilitat dels estudis científic?
–S'està fent un esforç i la gent entén que alguna cosa pot curar el càncer i els estats creuen en la recerca militar, fora d'això intentem explicar-ho. Tothom entén que els que fan làsers i els patenten guanyen diners i això ho justifica. Nosaltres hem de fer entendre que a Catalunya, que té un 11% del PIB provinent del turisme, ha d'entendre el seu ecosistema. Tota la recerca que fem està orientada a resoldre algun problema. La major part de la biomassa del mar no la veiem. Vull dir que és difícil que es mori el mar. Una altra cosa és que ens doni els serveis que ens ha de donar, que extingim els peixos grans per la sobrepesca generalitzada, per exemple.

Edicions locals