Santa Eulàlia de Ronçana

Ell va néixer un hivern, cinquanta hores més tard que jo i en la mateixa sala del mateix hospital de la mateixa ciutat. També vam compartir escola, aquell Salvador Llobet d’en Valls, de la Gaja, del dròpol d’en Ràfols o del inigualable Josep Lluís Campoy que va intentar fer-nos diferents. Entre els 16 i els 19 anys fèiem sortides sempre motoritzats; anar amb ell era aventura segura, sobretot quan deia allò de: -Ja veuràs ara. I, per exemple, en una discoteca plena i durant una actuació en directe, agafava l’extintor i omplia el local de pols. Amb el temps el vaig perdre de vista, però no li vaig perdre la pista o, millor dit, la infinitat de pistes per on es movia. Ens trobem a la terrassa del Naguabo, arribo i ell ja hi és. Ens abracem, no aparenta el anys que tenim i continua la seva semblança amb el xurri de la Julia Roberts a Pretty Woman. –per Santi Montagud

–Què fas Rafa, com et tracta la vida?
–Molt bé, encara visc que ja és molt. Segueixo a Santa Eulàlia  de Ronçana però hi sóc poc.

–Sé que és impossible que ens expliquis tot el què has fet amb aquests anys, deus ser el vallesà que ha voltat més però, fes-me'n cinc cèntims. Als 16 vas fer la volta a Espanya amb una Montesa, cota 49...
–Sí, bona memòria, després, la volta a la Mediterrània amb una moto Ducati [a Egipte va canviar una tenda de campanya que jo li havia deixat per una barra de pa]. Amb un Citroën Dos Cavalls vaig arribar fins a Austràlia. Amb un camió que em vaig preparar portava de viatge a l'Índia a universitaris...

–Segueixes enganxat al París Dakar? [jo encara li dic París Dakar]
–Aquest any he fet el meu 22è  Dakar. Si passes de 20 ja et donen una mena de títol honorífic que en diuen Dakar Llegent. Allò és un muntatge brutal, tot i així ja no és el què era. La crisi ho va canviar tot.

–Què fas ara?
–Entre altres coses el mundial de Cross Country, ep, anem primers. Sóc copilot d’un santanderí, aquest any al Dakar li vaig fer de copilot i va quedar primer dels debutants. Esportivament les coses ens van bé.

–Allò és tan dur com ens volen fer creure?
–Pot ser molt bèstia o no tant, depèn de la preparació, dels diners, de l’equip, de la sort, hi ha molts factors que converteixen la carrera en una aventura fantàstica o en un infern. Jo he dormit tirat al desert, a la garjola, he tingut accidents, he fet bons amics...en el segon Dakar que vaig córrer “només” vaig perdre 17 quilos.

–Com va anar la vostra volta al món amb la Maria Agudo, era amb furgoneta i, fins i tot, vau editar un llibre, oi?
–Sí, amb la Maria Agudo vam vendre el què teníem per fugir, al final no vam fer la volta, només Amèrica de dalt a baix, un any per Sud Amèrica, una any pel Centre i un any més per Mèxic, els Estats Units i Canadà. Durant aquells anys jo continuava participant a carreres, ella m’esperava allà on tinguéssim la furgo. Pel continent americà vam fer més de 125.000 quilòmetres, de l’Argentina fins a Alaska. Milers d’anècdotes, de fotografies i un llibre.

–I ara?
–Viatjo, sempre viatjar, amb moto, amb cotxe, amb camió, també m’agrada fer-ho a peu, he fet diverses vegades el Camino, 23 dies des de Roncesvalles a Santiago. Ara, però, m’ha donat pel carro i el cavall, ara camino al costat d’un cavall.

-Explica’m...
–Sí, vaig fer, amb cavall i carro, Santa Eulàlia-Huelva. Gairebé 1.000 quilòmetres en 45 dies, un carro construït per mi amb quatre ferros, un llit i una placa solar.

–Ja ho deia en Josep Pla que la millor manera de viatjar era a peu o amb carro. La terra, el paisatge, les olors, la gent...
–Sens dubte, pas a pas descobreixes coses increïbles, altres mons, altra gent, altres temps. Per cert, mentre creuava la Manxa vaig tenir temps de llegir el Quixot.

–Un dia vas dir-me que havies comprat un bus anglès d’aquells vermells i de dos pisos.
–En volia un i al final en vaig comprar un parell, amb el primer vaig baixar des de Londres fins a Santa Eulàlia i encara el tinc. Potser amb el temps l’utilitzaré perquè m’ajudi a viure, tinc un projecte.

–Hi ha gent que en veure la vida que vius deu pensar que ets milionari.
–Ha ha ha, el pensament és lliure, però no és veritat. He estat amb autèntics cracs de les finances, personatges que cobraven milers d’euros per donar conferències. O empresaris multimilionaris amb jets privats que m’han pagat hotel a 1.000 euros la nit, però també he dormit perdut i sol al mig del desert. Tinc els diners justos per viure, gasto poc, per exemple mai pago per dormir.
Santi, tot el què es compra es llença i tot el què es paga no és tan sols amb diners, també has de tenir en compte el temps invertit per poder-los guanyar. Sovint no compensa el preu –temps més diners–amb el benefici que n’obtens. Cal no oblidar-ho mai.

–Bona reflexió. L’edat et comença a frenar?
–Potser a vegades forço la màquina. Però mentre pugui viuré així… per sort els diners no han estat mai un objectiu primordial, el què importa és el temps i com l’aprofites.

–Què vols, què busques?
–Busco, com gairebé tothom, la felicitat i, per sort, ni el consumisme ni les modes m’han atrapat. No busco la felicitat per Setmana Santa o durant els mesos d’estiu, sóc un nòmada i la intento arreplegar cada dia i a cada lloc on vaig. Tinc temps perquè no estic lligat i el temps ben aprofitat m’ajuda a aconseguir el què busco. Per exemple, en acabar el Dakar del 2014, a Lima, jo corria amb un equip dels Estats Units, vaig agafar un vaixell per baixar per l’Amazones durant 3.500 quilòmetres fins l’Atlàntic. Són ganes de fer-ho i temps per a fer-ho. Després i abans de tornar a Europa, vaig empalmar amb el carnaval de Salvador de Bahia, però això ja són altres històries...

–Alguna reflexió a la què has arribat després de tant?
–Naturalment, que aquí som uns privilegiats i cal ser més humils, jo estic molt agraït a la vida que puc tenir. La nostra comarca és un lloc fantàstic, la sanitat, la seguretat... amb una situació privilegiada: a 20 minuts de Barcelona, del mar, de la muntanya. I, tot i així, ens queixem de tot, l’altre dia un amic meu posava el crit al cel perquè en un hospital de la Seguretat Social no hi havia tovalloles, collons Santi! He vist gent morir a molts llocs del món sense cap mena d’assistència sanitària. Fins i tot als Estats Units hi ha gent amb malalties terminals que moren als jardins dels hospitals perquè no tenen cap assegurança. I nosaltres ens queixem per unes tovalloles. Repeteixo, som uns privilegiats. Som intolerants i hauríem de fixar-nos molt més en la qualitat de vida que tenim. Viatgeu, viatgem a les profunditats, als racons del món i sereu més humils.

–Sé que la família de Riba de Palou et va marcar molt.
–I tant, també a tu, no? En aquella casa de 16 germans hi havia una mena de microclima vestit de música, de motors, de relacions especials. Una casa i una família inoblidables. Per cert, l’altre dia va morir en Bernat de Riba.

–Ho sé, la mort, sempre la mort. “Carpe diem quam minimum credula postero”.

I brindem per en Bernat, ens abracem. Ves a saber quan el tornaré a veure, tinc la sensació que m’han quedat moltes coses per preguntar-li, agafa la moto i s’allunya cap allà dalt on vam néixer, diu que té un veí que necessita companyia.