Personatges únics (VIII): 'Granollers s'ha despersonalitzat i encara hi ha una mena d'elit que mou els fils'

Montserrat Ponsa Activista per la justícia social i la pau, i periodista

Societat

Montserrat Ponsa, a l'entrevista a la Fonda Europa
Montserrat Ponsa, a l'entrevista a la Fonda Europa | Xavier Solanas

Som a l’Europa, a la Fonda dels Parellada, de l’Isidre, dels Pacos, d’en Ramon. Amb dues copes de vi negre, envoltats d’aquella llum càlida i acollidora que sempre desprèn la Fonda. Tinc la Montserrat Ponsa al davant, sí, la de la Medalla de la Ciutat, l’activista per la justícia social, la pau i els drets humans, la jutgessa de pau, la periodista, la guerrillera contra el càncer, la que no fa massa voltava els cinc continents en una marxa per a la pau i la no-violència. I si això és poc, cal dir que va tenir nou fills i ja té setze néts i dos besnéts... i cuina com els àngels i acostuma a dir el què pensa, ja ho deia fa molts anys quan dir segons què no agradava gaire.. –per Santi Montagud

A la paret i des d’una fotografia, amb ulls petits i el seu somriure inoblidable, ens mira en Pla, el mestre, l’amic de la família Parellada i assidu a la Fonda.

–Montserrat, tu el vas conèixer bé, com era Pla?
–El vaig conèixer aquí, a l’Europa. Potser va ser el primer a qui vaig entrevistar. En Josep Pla era un home culte, un tertulià magnífic, recordo que a tothom els hi parlava de vos. Jo, de tant en tant, l’anava a visitar a Llofriu. I encara que li portessin guisqui, no sempre atenia bé a tots els que l’anaven a visitar; jo no en tinc cap queixa, sempre em va atendre, era un home genial que menjava poc, bevia molt i fumava més.

–Deus ser de les vallesanes que ha conegut més, diguem-ne celebritats, perquè el lector se’n faci una idea diguem noms de coneguts i d’amics.
–Així de memòria: Rafael Correa, Federico Mayor Zaragoza, Tarradellas, Pujol, Narciso Yepes,  Santi Santamaria, Benjamín Palencia, Fidel Castro, Chávez, Evo Morales, Guayasamín, Cumella, García Márquez, Silvio Rodríguez, Desmond Tutu, Eduardo Galeano, Pere Casaldàliga, Cuixart, Aute, Pérez Esquivel, Daniela Mitterrand... Entre ells destacaria en Cumella, ell va ser una mena de pare, de germà, d’amic, i en Santi Santamaria i, també, la Danielle Mitterrand, una gran amiga, sovint la tenia a casa. Recordo les paraules de la Danielle pocs dies abans de morir: - Montserrat –va dir-me– esto se acaba.

–Alguns noms em sorprenen, l’Aute?
–Sí, en Rafael Correa ens va organitzar un viatge per la selva amazònica equatoriana per donar conèixer al món que la companyia Texaco estava matant aquella zona del planeta, també va venir en Jaume, en Tortell Poltrona.

–Parlem de Jordi Pujol?
–Un bon amic amb qui encara parlo; sempre li he dit el què pensava i ell això ho valorava molt. Ara sento tristesa per ell. És una gran persona, ell, no la Marta ni els seus fills, tot sovint per la família fas coses que no hauríem de fer.

–Fidel Castro?
–Jo, ja ho saps, sóc proCuba de Fidel, proVeneçuela de Chávez. A Fidel el vaig conèixer en una exposició del pintor equatorià Guayasamín, moltes de les amistats amb celebritats van sorgir de la connexió Cumella o la de Guayasamín. Amb en Fidel, cada vegada que anava a Cuba el trucava i ens vèiem. També vaig fer amistat amb la seva cunyada, Vilma Espín, dona de Raúl Castro, ella va ser a Sierra Maestra en la lluita contra Batista i tant Fidel com ella m’explicaven anècdotes que eren novel·les. Recordo el dia que el vaig conèixer, Fidel va dir-me: –Me han dicho que tienes nueve hijos y con un solo hombre? Esto es pecado.

–La independència d’aquest país, la veus propera?
–La vull veure i em moc per aconseguir-la, encara que alguns personatges amics i que es diuen d’esquerres, quan he trucat a la seva porta en defensa dels presos polítics, no s’han volgut mullar. Sóc independentista i crec en Puigdemont i en Jordi Sànchez.

–I Granollers?
–S’ha despersonalitzat i encara em sembla que hi ha una mena d’elit que mou els fils de moltes coses, jo per les meves idees vaig ser molt criticada per una sèrie de gent que perduren. En Mayo ha estat un bon alcalde, en alguna ocasió l’he votat, però ara ja no, prou, calen nous aires, penso que ha estat un error que s’hagi tornat a presentat. Fins aquí hauria passat a la història d’aquesta ciutat, segurament com el millor alcalde. A partir d’ara, ves a saber.
Aquesta ciutat ha deixat passar alguns trens imprescindibles, la universitat, per exemple. Aquí teníem gent fantàstica i amb empenta, al Festival de Música Internacional (Carles Riera), al teatre (Gregori Resina), al jazz (Joan Bretxa i encara Lluís Sitjes)... S’ha de recuperar aquest potencial i no hem de deixar que la cultura caigui només en mans de tècnics i polítics. Hem de recuperar aquells Quixots que, amb el suport de granollerins com els germans Estabanell, l’Anfruns o en Josep Camp, van muntar històries inoblidables que ens diferenciaven d’altres ciutats del país.

–Un pintor, un escriptor, un músic...
–Dalí, Pla, Carles Riera [pam! no ho ha pensat massa].

–Creus en Déu?
–Crec en Déu, no en l’Església, encara que sigui addicte al Santuari de Puiggraciós.

–També jo sóc addicte en aquell turó. Projectes futurs?
–La família, Cuba i una nova marxa per la pau, les properes eleccions aquí i a Barcelona... Em veureu en alguna llista [és la número 21 de la llista de Junts per Catalunya al Congrés].

–El primer cop que recordo haver-te vist va ser allà on vivíeu i on el teu marit, l’inoblidable Oriol, tenia la consulta. Jo era a la sala d’espera i va passar el teu fill Marc amb un periquito a l’espatlla, al darrera anaves tu. Tu i el periquito em vareu sorprendre.
–No oblidaré mai aquella casa ni aquella època, amb l’Oriol vam ser molt feliços encara que érem la cara i la creu, discutíem però no ens barallàvem. Jo era nòmada, ell sedentari; ell era convergent, jo no. Tant nosaltres dos com els nostres fills necessitàvem camp, terra, hi ha un fill meu que es menjava la terra dels testos. Vam fugir a l’Ametlla però Granollers serà, sempre, la meva ciutat.

I ho deixem aquí, fa dues hores i mitja que xerrem, ha estat un plaer compartir un Priorat, paraules, idees i alguns secrets amb ella. L’acompanyo fins on té el cotxe i torna cap a l’Ametlla, sola però acompanyada de totes les seves dèries: els amics, la família, les tertúlies, l’art, els viatges i tots els somnis que ha fet, fa i farà realitat. Jo, senyores i senyors, ja sabeu, no crec en advocats, militars, religiosos, economistes, jutges, astròlegs, policies, ni en el Consell d’administració d’aquest sistema tan bèstia, ni en la majoria de les guerres, ni en segons quina pau, però, sabeu? Encara crec en les fades. Ha estat un plaer, Montserrat.

Edicions locals