Personatges únics (IX). 'Cal Cabrit neix perquè hi ha art, sense permís ni estatuts'

David Casamiquela L'art del desvergonyit

Cultura, Societat

David Casamiquela
David Casamiquela | S.M.

Montse, avui, a diferència del què jo pretenia i del què he fet altres vegades, no t’entrego una entrevista. Avui, com diu ell, et faig arribar una aquarel·la verbal d’un sol traç. En David Casamiquela és de Sant Antoni de Vilamajor, de Llinars, de Cardedeu, encara que ell diu que és molt difícil saber si som d’on vivim, d’on hem nascut o d’on provenen els nostres avantpassats. Ell es sent part del lloc on viu en cada moment, després de nou mesos de ser a qualsevol lloc, ja es sent fill d’aquell indret. Català, brasiler, indi, holandès...
La seva vida és un bon grapat d’històries, és una barreja, un puzle, un calidoscopi que algun dia algú hauria d’escriure. No és d’entrevistes, dubte molt d’un relat viscut per ell i descrit per altres, les paraules poden esbiaixar molt la realitat, avui dia tenim un munt d’exemples, tot pot ser absolutament descontextualitzat. Sovint la mentida és la veritat de la mentida o la mentida és de veritat quan és mentida. I parlem i m’explica amb les aquarel·les de mentida de l’art del desvergonyit, amb els blaus de don Pedro, els vermells de les terres llunyanes del urucú del guardià guerrer dempeus, els verds i roses d’en Pedrals, els taronges de renúncia oriental, els negre de la tinta i el carbó o els grocs de consternació. Em mira als ulls i diu que és manifesta creient de la injustícia divina i a punt per la confessió.
Diu que la vanitat, jo fa temps que ho sé, el fa abusar de la metàfora i que de gran li agradaria ser com en Bové. Encara que és d’aquelles persones que, gràcies als Déus, mai es farà gran. –per Santi Montagud

–Jo et vaig conèixer una nit de primavera, era a finals del 70, duies una guitarra i la tocaves assegut en un d’aquells bancs que no et roben res, els de seure, sota els plàtans del passeig i al davant de L’Hostal inoblidable de Cadaqués. Hòstia mira -van dir-me- aquell és en David!
–Ui, hi ha vivències de supervivència en la meva etapa post adolescent que serien massa llargues d’explicar, hauríem d’omplir massa pàgines i en lletra molt petita i ens farien falta ulleres molt graduades, d’altes diòptries per veure els traços de color d’aquella jura de bandera... Amb 13 anys i entre expulsió i expulsió de diferents escoles perquè no m’aprenia las provincias españolas, em vaig canviar el nom (en el seu DNI encara diu José María) volia dir-me David per no ser reconegut com aquell que es trobava en petites assemblees clandestines, el nom nou em camuflava i David resultava més interessant i no pas Josep Maria, de joseps, ja sabeu, n’hi havia a totes les cases. A la meva mare mai li va agradar. He fet servir molts noms per a signar treballs, avui Yousuf Karamoko.

–Vas volar aviat, oi?
–Era l’any 75, curiosament de la zona de Granollers i que jo sàpiga en van volar set: Cinc cap a l’Oest (Pep Colomé, Joan Mir, Manel Cirac, Amadeu Riera i jo). I dos cap a l’Est (Ramon Lamarca i Cesc Sastre). Teníem 20 anys i pocs diners; en Pep Colomé a la pregunta de: -Què farem sense menjar? Ell responia amb una frase genial: -Potser no tindrem res per menjar però, com a mínim, tindrem gana.
Vaig fugir amb els quatre duros del finiquito de Can Saperas per a fer la volta al món. Vaig entrar als Estats Units, després Canadà, de nou els Estats Units d’en Ford, però aquest cop no va ser gens fàcil i ho vaig aconseguir d’una manera... podríem dir-ne il·legal. De les Hawai saltava el Pacífic i cap a Japó, allà em passejava amb barretina, més enllà, Korea, Hong Kong, Bangkog, moments durs, moments màgics, arrests i amics. A Tailàndia em van detenir per tenir el visat caducat, a l’Índia per haver-me barallat amb l’entorn del guru Osho. En aquelles terres pretenia trobar-me a mi mateix i em vaig perdre. De tant en tant, torno a l’Índia per trobar-hi algun Déu nou. Tot hauria canviat si hagués acceptat que una japonesa, prou disposada i amb mitjans, m’hagués pagat el passatge fins a l’Índia o si jo, un cop a Thailàndia, m’hagués relacionat amb els turistes a qui sempre he vist com una reserva de simis que vaig visitar un dia. Però jo seguia amunt i avall, lluny dels tours turístics, dormint i menjant als temples budistes, fent autoestop, regant jardins, tallant flors, rentant plats o descarregant sacs. A l’Índia vaig voltar de Calcuta a Delhi, i a Bombai per recollir cartes de la meva mare. Vaig fer la ruta dels gurus porta a porta per conèixer tota l’espiritualitat que desprenen aquelles terres i conèixer a gent molt especial amb una altra manera de veure la vida.

–Tenies companyia, caminaves sol?
–Tenia companys, recordo molt en Joan Mir, en Cesc Sastre (avui Swami Satyamanda), en Ramon Lamarca... Vaig tenir novia i l'endemà de separar-me coneixia una catalana que cinc anys desprès, en retrobar-la, vivia a 200 metres d’on jo vivia. Casualitats. Vaig fer molts amics però recordo amb especial afecte una guitarra que m’havien regalat a Califòrnia.
Dos anys després, i ja a Sudamèrica en vaig tenir una altra, la vaig comprar amb els últims 30 dòlars que tenia però mesos després un latifundista me la va estavellar al cap, allà a la divisòria amazònica del Brasil; d’aquells dies recordo l’Esteve Ferrer. Vaig continuar rascant la guitarra esquerdada per terres del Brasil fins que me la demanaren uns indis de l’Amazònia, la guitarra era tot el que jo tenia (en David és indigenista, per a ell els indis, aquells indis, representen la part més humana unida als Déus). Els in-Dios –diu– representen els desitjos i la veu de l'univers, el Tot fos en la mandioca, tatú, millo, anaconda o jaguar.
Va ser a aterres amazòniques que, com el Joan Vinuesa, vaig tenir el meu petit satori, moment de revelació vocacional en què vaig saber que faria música, pintaria, escriuria i qui sap si alguna cosa més.
Les històries del Brasil, de Bolívia, la generositat d’aquella gent, el difícil i perillós art de l’alquímia que transformava matèria vegetal en mineral... es mereixen un llibre que potser mai serà escrit.
Després Perú, Bolívia... La verema a França... com havia fet a la tornada de la volta anterior.

–I tornes a Catalunya...
–De la meva tornada a Catalunya, hi ha un record que m’ha quedat gravat, un festival, un concert al pavelló El Tub de Granollers. Era a principi dels 80 i el vam organitzar perquè l’amic Lamin pogués tornar a l’Àfrica. Jo tocava la guitarra amb SpotS, també recordo a Pols, Botifarra, Kannavis i noms propis: En Pege, l’Enric Illa, Jaume Muñoz, Santi Plans, l’Armand Parellada, també hi havia en Paco Merino, la Paulina, l’Enri, en Pep Navarro... un concert memorable.

-De nou Europa?
–Vaig passar quatre anys per Europa enganxat a una saxo amb els Noise Boys (Xavi Herrera, Santi Plans, Ruurd Akkerman, Tarquin Hobbs, Francesc Pujol, Waijnand Vandestrate...). Me’n va ensenyar el gran Arthur Silversax. A Holanda el pintor i serigrafista mestre Mr Kirke Wilson m’ensenyà l’art de l’estampació, ell estava treballant per a una llibreria lligada a editors de la Beat Generation (Kerouac, Burrouhhs, Ginsberg...). Aquella coneixença m’ajudà a exercí professionalment el què m’agradava: Classes a la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor, Taller a Cal Cabrit, classes a l’Escola Massana.

–I Cal Cabrit i el Centre d’Art?
–La influència de la Rectoria de Sant Pere va ser important, allò, a diferència de l’opinió d’alguns del poble, no era un lloc de trobada de hippies que es reunien per drogar-se. El capella Josep Poch va dedicar aquell magnífic espai de la Rectoria a l’art, i l’art era i ha de ser patrimoni de tothom. A principi dels 80 Cal Cabrit comença cultural i lliure, i es transforma en Centre d’Art, tal i com s’havia transformat la Rectoria. Neix perquè hi ha art, neix sense permís ni estatuts, sense documentació. Cal Cabrit tampoc era una comuna de borratxos i de drogats, encara que en alguns fantasmes de la nit els hi hauria agradat i feien el possible perquè ho fos. Per allà passaren Pau Riba, Joan Sala Vila, Pedrals, Plantada, Macaco, Diego Cortés, Joan Colomo, Gertrudis, Dusminguets, Noel Tatú, David Caño, Enric Casasses, Ivette, Embryo... i tants altres.

–Recordo una nit “Estació Paraula” amb un bon grapat d’amics, em convidares a recitar a l’era de Cal Cabrit. Vaig llegir allò de: “Jo sóc un adolescent de la transició, dels 2 Cavalls, la Xiruca, la Xibeca, en Xirinachs...”. Casualment, aquella mateixa nit en Xirinachs celebrava el seu aniversari i me’l vas presentar.
–Per a mi Xirinacs va ser un dels grans pensadors d’aquest país i d’aquest segle. Sempre va estar al peu de canó en un dels seus darrers escrits es pot llegir: “Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat... una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar...”. Jo crec que després de tota una vida de “blanc sobre negre” i lligat a la no-violència de Gandhi, els darrers moments va tenir la necessitat de posar un punt negre sobre el blanc, ho interpreto com el Ying i el Yang, una matisació tonal del color del seu missatge.

–I ara què?
–Fa poc vaig tornar a l’Índia, volia aprendre a cantar ragas, melodies empleades en la música clàssica índia. Ara aquí, amb la família (la Marga, l’Isis i l’Akiara), amb la música. Vaig fer un disc eclèctic amb l’amic Sergi Fecé –Ad Mundus– i un de son cubà –Re mi LaTiDo Cuba Son– amb músics santiagueros d’un nivell que flipes.

–Ei, i et deixes...
–No, no me’ls deixo, els Finikitos és el grup d’amics amb qui assagem cada setmana, hem millorat molt i ho continuarem fent. Musicalment no té res a veure amb altres coses que he fet, és el què sempre havia volgut fer, fem música, ho passem bé i comencem a tenir bolos.

I m’allunyo de Cal Cabrit, del Centre d’Art, d’un lloc perdut entre els boscos de Sant Antoni de Vilamajor, un refugi acollidor considerat com el darrer racó de la resistència underground d’aquesta vall del riu sec. M’hauria agradat parlar de més coses, tot el passat als temples indis, a la selva de l’Amazònia, el present i el futur d’aquest país...però amb en David no cal exagerar doncs corres el risc de que es tanqui la porta i quedis sol al bosc. No vull acabar sense escriure un agraïment del propi David a tots aquells que han passat per Cal Cabrit i han compartit amb ell, la poesia, la música, la pintura, l’escultura... i agricultura, també l’agricultura.

Edicions locals