Personatges únics (X). 'Sóc i em considero un desastre, una autèntic desastre feliç'

Josep Porcar El Tiet

Societat

La trobada amb Josep Porcar a un banc de la plaça Folch i Torres
La trobada amb Josep Porcar a un banc de la plaça Folch i Torres

Feia mesos, massa mesos. La bèstia microscòpica ens té allunyats a uns dels altres i mai trobes el moment per intercanviar un grapat de paraules amb algun dels personatges únics que habiten la comarca. Amb en Josep Porcar ens vam fer algunes trucades i quan ell ho feia s’emprenyava perquè apareixia el meu contestador, em deia: –Collons, estic fent una excepció perquè jo no parlo amb màquines. Després el trucava jo, si despenjava i cantava “Reloj no marques las horas...” tenia un mal dia. Si la cançó era Gracias a la vida... tenia un bon dia. I entre màquina i màquina, vam quedar. –per Santi Montagud.

Són les set d’una tarda de juliol, l’espero a la plaça d’en Folch i Torres, a la negra, a la d’en Patufet. Fa calor, a l’estiu les places de la vila són forns, el veig venir de lluny, arriba com ho acostumen a fer els grans personatges, a poc a poc i amb dos guardaespatlles al seu darrera: en Xavi Erra i en Josep Maria Gurri. Ens trobem i anem en direcció a El Mirallet. Abans d’arribar-hi seu en un banc de la plaça, està cansat i es fuma un Ducados, en Josep Maria i en Xavi marxen, diuen que van a comprar pistatxos a la Paradeta de tota la vida.

En Josep Porcar és el Tiet, el tiet de sempre, el tiet de tots. La primera vegada que en vaig sentir a parlar era perquè donava classes de matemàtiques a un amic meu, en Josep Baró. Molts anys després el veia sovint quan jo vivia amb un gos i el passejava per les nits de Roger de Flor i de Sant Josep, en passar pel davant del Tramuntana, tancat i enreixat, al fons, a la barra, hi havia una llumeta i algú que fumava. Era ell i en veure’l em venia al cap aquella cançó d’en Silvio Rodríguez que tant m’agrada: Monólogo.

–Per què et diuen Tiet?
–Fa uns 30 anys una amiga, la Teresa Sanromà, em deixà la filla una estona mentre ella feia alguns encàrrecs. Jo vaig convidar a berenar a l’Elena, això va passar més d’una vegada i amb el temps la Teresa ja li deia a la seva filla: –Ves amb el tiet. D’aquí ve el nom. L’Elena era una neboda que no ho era, ara tinc molts nebots que tampoc ho són. No em desagrada el nom.

–Josep, qui ets, com et definiries?
–Em costa la resposta, en els crucigrames sempre ens queda una lletra per acabar. Podria caure en allò tan típic de dir que són els altres qui m’han de definir, però no. Sóc un granollerí de 68 anys i que ja no me’n toquen més, un home que ha tingut dos grans amors: la meva mare i una xicota basca, i ja no tinc cap de les dues; el meu pare morí quan jo en tenia 13. Sóc un nano que va tenir un gran mestre: el senyor Montaña, després em portaren a can Culapi on vaig quedar saturat de capellans i de no veure noies. Posteriorment i a l’Institut, tot anà molt millor; l’Institut era mixt, a més jo tenia la clau d’una de les aules del pis de dalt i que donaven a la riera, i on es feien partides de pòquer memorables, tan memorables com els esmorzars de la Dolce. De l’època de l’Institut tinc un gran record del senyor Galobart.
Jo mai he acabat res, no he entrat a la roda i tot ho he deixat a mitges. Crec en l’individuo abans que en la societat, la societat és la manipulació d’uns per uns altres que sempre han anat de llestos. Sóc, això sí, força sincer, encara que la veritat, l’autèntica veritat només s’ha de dir als capellans que mai et donen resposta i als metges, sempre que vulguis que millorin la teva salut. En tota la meva vida només he portat rellotge el dia de la primera comunió, quatre hores, i corbata, dues.
Jo, sóc i em considero un desastre, un autèntic desastre feliç.

–Potser aquestes ganes de fugir del sistema t’han ajudat a ser feliç.
–Possiblement.

–Què recordes de la teva joventut?
–Ho recordo tot [us puc assegurar que té una memòria colossal]. Vaig fer una mili curiosa però necessitaríem un cap de setmana llarg per parlar-ne. La cosa, encara que va anar bé, va tenir un començament terrible, el dia d’anar-hi em vaig adormir. De la mili, amb una mica (o molta) sort i amb l’ajut del Comandante Orth i de saber jugar a tenis, me’n vaig sortir prou bé. Parlant de tenis, recordo i enyoro el Corralet, aquella pista que hi havia Carretera avall, a la dreta, i tota aquella penya d’amics i coneguts: els Bellavista, en Cusiné, l’Antonio Báguena, en Víctor Ballescà, en Josep Maria Bertran, que sempre feia trampes. Als 90 havia vingut a jugar amb nosaltres en Cruyff, era un gran trampós i mai pagava res. Aquella pista de terra batuda que havia estat feta amb casquets fruit del bombardeig, tenia un drenatge sensacional, era la millor pista de tenis del món mundial.
De l’època jove i animal, recordo tot tipus d’anècdotes, que millor no explicar, amb molts granollerins inoblidables: en Ramon Parellada, en Guix, en Benito, en Maymó, en Carles Serra, en Kiko Mena, en Clàudi Arimany o tants altres. Per cert, aquest últim és una fantàstica persona amb qui tenia xerrades sobre tot i més, mentre jo em prenia una Voll Damm amb ametlles i ell unes escopinyes sucades en Cacaolat. Curiosament no he sentit mai la música del deixeble d’en Rampal en directe, sempre arribo tard i ja ha desat la flauta.

–Sempre t’han agradat els esports...
–Sí, gairebé tots. Darrerament, encara em poso alguna etapa mítica del Tour. Durant un temps vaig guanyar-me la vida fent d’entrenador de tenis al Club Bellula, alguna vegada a Els Gorchs però, als 28 anys, i després d’una d’aquelles classes avorrides i gairebé ridícules, vaig pensar que allò no m’omplia, mai més he agafat la raqueta. Sóc d’aquells de blanc o negre, quan prenc una decisió és difícil fer-me tornar enrere. Aquesta tossudesa de triar una cosa i no baixar del burro ara m’ajuda molt, he decidit no desanimar-me, no deprimir-me i malgrat la química, el deteriorament físic i les perspectives, vaig endavant.
També he jugat una mica a futbol, molt a escacs i al pòquer, el dòmino, el mus, la botifarra. Sóc lector d'El Mundo Deportivo i estic al cas de què passa al circ de l’esport i sóc del Barça, encara que a l’Athletic el tinc a prop.
Ep, de toros hi entenc força, però la mort i la tortura no m’agraden. Gens.

–Ets soci del Barça, del BM Granollers?
–Noooo, no sóc soci de res, no tinc carnets, ni comptes al banc i, des de fa poc, tinc DNI vigent, el tenia caducat feia més de 30 anys. Necessitava fer-me’l i, en entrar a la comissaria i quan la funcionaria em va fer entregar el DNI anterior, en veure’l s’aixecà i va desaparèixer. El comissari em va fer entrar al seu despatx i tot mirant-me els ulls digué: –Vamos a ver, usted hace más de 30 años que tiene el DNI caducado. En contestar-li afirmativament, va insistir: –No es socio de nada, no tiene cuentas en entidades bancarias, no ha cotizado en la Seguridad Social, no tiene Tarjeta Sanitaria, no ha ido nunca a un bingo, a un casino? –No–, vaig dir-li. I el comissari continuà: –Me parece increïble. Oiga, me regala su DNI, me hace ilusión. –No–, vaig dir jo –a mí también.

–T’interessa la política?
–M’interessa la política, naturalment, però m’importa una merda perquè els meus encara no hi són. M’agradaria que algú m’expliques què és la política, em sembla que ningú sap què cony és.

-Mentre xerrem, al voltant d’una taula en aquella mena de placeta decadent però amb encant, allà on les d'El Mirallet serveixen copes de cava, cerveses i truites de patates, arriben nebots: en Gurri i l’Erra però sense pistatxos, també s’hi afegeix el gran doctor Luis Miguel Martín-Gil Granados i, una estona després, en Jordi Ribó. L’entrevista es converteix en una tertúlia entre uns quants membres del club de fans del Tiet i ja em va bé. En Xavi, que és de Sant Julià de Vilatorta (Osona), diu que pel Tiet, les dones de Vic són les més maques del món, molt més que les de Ripoll, a Ripoll hi ha massa esglésies, massa pedres, massa monges. De tant en tant passa alguna dona amb pell de seda i texans minúsculs i entre frase i frase, el Tiet calla, la mira de reüll i exclama: –Aquesta és de Vic!

–Fa uns mesos vaig trobar una amiga, en dir-li que encara feia goig, em mirà i respongué: –I què em faries? Aleshores jo li vaig contestar: –Miraria com et despulles. –I després? –insistí ella– Doncs miraria com et vesteixes...
I és que Santi, ja no estic per segons quines alegries.

–Ara vius a l’Hotel Iris d’en Gascón, allà ho tens tot?
–Allà ho tinc tot però res és material. Tenia centenars de llibre i de discos de vinil, tenia quadres... Tot ho he regalat. Els discos, ja fa molts anys, se’ls emportà en Pedro del Bèria, el pacte va ser que jo no pagués les consumicions d’aquell racó fosc i genial del carrer de Santa Elisabet.

–Sé que t’agrada la música, la literatura...
–M’agrada molt la música clàssica, entre molts altres, Mahler; la meva mare em despertava amb la Sinfonia del Nuevo Mundo de Dvoak, a ella també li agradava molt l’òpera, i recordo veure-la plorar el dia en què en Josep Marquès la convidà al Liceu. M’agrada el Jazz i Led Zeppelin, Crosby, Stills and Nasch, els Shadows i alguna cosa de Los Pekeniques. Sóc més de Beatles que de Rollings. Noms de la literatura? Bukowski, Baudelaire, ara estic llegint alguna cosa d’en Monzó. De pintura l’impressionisme, els francesos. M’agrada la pintura i la vida d’en Toulouse-Lautrec. M’agrada en Dalí com a dibuixant, no com a pintor. M’agrada més en Picasso.
Tot i així jo, en general, em sento anglòfon. Els anglesos tenen una habilitat innata per riure d’ells mateixos, nosaltres, els catalans i a diferència dels espanyols, també en sabem força.

–Què em pots dir de Granollers?
–Res que no sàpigues tu. El què penso de Granollers és molt senzill, és la típica ciutat de botigues. Ells manen i poca cosa es pot fer si ells no volen.

-I acaba la copa de cava, la truita de patates, el Ducados de tota la vida. Hem quedat sols, la seva escorta, els seus nebots fa estona que han marxat. Truquem un taxi perquè l’acosti a l’hotel. Es cansa però no deixa de parlar, es cansa però no deixa de fumar, no vull queixar-me del fum.

Mentre marxo cap a casa, rebobino. Hi ha moments i coses que m’ha dit que m’han recordat les respostes de Josep Pla en aquella mítica entrevista amb Soler Serrano. Penso que del Tiet m’he perdut moltes coses, persones així són les que m’interessen, són les que tenen un fons diferent i autèntic. Jo no vull inspectors d’hisenda, polítics, notaris, registradors de la propietat, economistes o grans artistes que s’escolten massa. Jo vull entrevistar a tots els tiets del món i sentir-me un nebot més, com tants altres vallesans orgullosos de ser-ho. Hòstia quin home! Josep Porcar, un desastre feliç, un desastre feliç i entranyable.

Edicions locals