Personatges únics (XII). 'L’olor dels carrers asiàtics és un mite, jo prefereixo l’olor dels fideus a la cassola'

Coral Puig i Garrigó Professora de màrqueting a la Universitat de Hong Kong

Societat

Coral Puig
Coral Puig

Diftong, ping pong, King Kong, Hong Kong... fa una nit clara i tranquil·la i allà dalt, com va dir en Sisa, hi ha la lluna que fa llum. A Granollers és l’hora de les meves amigues les bruixes, però, a l’altra banda de la bola blava, hi ha un territori especial, vertical i alhora verd, on en aquest moment surt el sol per a set milions i mig de persones i, entre elles, una granollerina única i que, entre altres moltes coses, és professora de màrqueting de la Universitat de Hong Kong. Avui ella és el nostre nou personatge. –per Santi Montagud

–Bona nit Coral, pels granollerins de més de 70 anys els hi diria que ets la besnéta d’en Puig de la plaça de la Corona, els dels taxis i del cinema Mundial; la néta de la inoblidable Coral i del farmacèutic Puig que tenia una farmàcia amb en Jonch; la filla dela Tere i d’en Marianu que viuen i deixen viure no massa avall del carrer Ricomà. Però per a tu, qui ets, qui és la Coral Puig i Garrigó?
–Bon dia Santi, per respondre’t podria parlar i parlar, però no cal, tot es redueix a què em considero una dona amb una enorme curiositat per escoltar i entendre les persones sàvies, intel·ligents i que diuen coses interessants. Sóc una apassionada de la gent que respecta el coneixement, l’aprenentatge, l’autenticitat que comporta ser una estudiant de per vida.

–Magnífica resposta i continuaré amb una pregunta tòpica que s’utilitzava molt a les discos dels 70: “que hace una chica como tú en un sitio como ese...”?
–Jo, com tantes d’altres, vaig unir-me amb la persona equivocada, allò era una vida d’aparador, buida, sense sentiments autèntics i, el què és pitjor, allunyant-me de la família, dels amics i de les coses que em feien i em fan feliç, tot per intentar encaixar en un món que no era el meu. Per sort, tot va explotar.

–I vas fugir?
–Professionalment em vaig poder permetre anar al “racó de pensar”; era l’any 2002 i començava a reconstruir la meva vida. Aleshores vaig decidir viatjar cap a un món completament diferent: la Xina i explorar el mercat per a una empresa catalana molt jove. Com això és una entrevista i no un llibre, resumiré: Quan algú com jo que sóc una enamorada de les pedres, de la història, de Roma, d’Istambul, del barri jueu de Girona, quan has nascut al carrer Ricomà de Granollers i he viscut 15 anys al Raval de Barcelona, en arribar en aquella mega ciutat de Shangai amb més de 20 milions d’habitants, vaig pensar i ho segueixo pensant que allò és horrorós i no és per mi. Hong Kong ja és una altra cosa, sis milions i escaig d’habitants... com el Raval, però molt més bèstia; brutot, però amb un toc de ciutat portuària, de pescadors i amb un 70% del seu territori és una reserva natural. Camines una mica i (pam!) et perds en una selva o arribes a una platja preciosa. Si ho busques, HK és contrast. Durant el dia i en un cop de metro pots fer una excursió fins indrets de flora i fauna abundant, navegar en barquetes desbatallades i, si vols i pots, aquella mateixa nit sopar amb un vestit llarg, sabates de taló, xampany francès i ostres, en un gratacel espectacular. Contrast, Santi, contrast. I aquest contrast, que sé que a tu també t’enganxa, em va semblar molt interessant, però mai hauria cregut que m’hi quedaria.

–Però vas obrir camí i t’hi vas quedar.
–Doncs sí, va ser curiós, vaig començar a parlar de l’economia. de l’activisme, de la innovació social i amb l’ajuda d’una noia, també de Granollers, la Cristina Ventura, vaig obrir una petita consultoria i aconseguir una plaça com a professora de màrqueting a una de les millors escoles de negocis del món: la Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong.

–I allà, sé i també sé que tu no m’ho diràs, que des de fa més de dos anys, cada semestre reps el premi a l’excel·lència per part del degà i en una valoració feta pels alumnes. També diuen que en 30 anys es poden comptar amb els dits d’una mà els professors que han estat valorats per damunt del 95 sobre 100 i tu, la nena del Ricomà, n’ets una.

–Veig que t’has informat, el meu estimat professor a Barcelona, en Fabià Estapé, ja m’ho deia: -Coral, tu acabaràs de mestra. I jo que pensava que estava boig però mira, aquí estic i ja no em puc imaginar la vida sense la injecció de vida i aprenentatge que em suposa passar hores i hores amb nanos de vint-i-pocs anys, escoltant les coses que m’expliquen sobre les coses que els hi explico jo. Les preguntes, els debats… per una persona curiosa com jo és fascinant la interacció intergeneracional i intercultural. Malgrat que les classes són de 90 minuts, de tant en tant acabem al passadís asseguts a terra.

–Jo això ho recordo a l’Institut amb algun professor molt concret. Què trobes a faltar d’aquest món europeu, català?
–La família, si no fos per sant facetime i sant skype ja hauria marxat. Allà sovint no entenc la gent i les seves reaccions; per entendre el mercat xinès i la seva cultura has d’haver nascut allà o portar un parell de dècades convivint amb ells. Enyoro també petites coses: el contacte físic amb la gent (a HK no es toquen gaire), l’olor de la casa, l’olor de la mare, els riures de sobretaula, la Boqueria, els cels amplis... L’olor dels carrers asiàtics és un mite, jo prefereixo l’olor dels fideus a la cassola. Una de les coses que més enyoro i que de ben segur me’n penediré és no haver vist créixer la meva neboda, si hagués sortit pesada o avorrida tant em seria perquè les criatures mai m’han dit res, però l'Ona és divertida i llesta i això emprenya.
També trobo a faltar el nostre clima mediterrani, aquest clima tropical no és gens fàcil. En referència al menjar ara gairebé trobes de tot, HK és un paradís pels amants del menjar internacional, a més és dels pocs llocs del món on hi ha restaurants amb estrelles Michelin on s’hi pot menjar per 10 euros.

Com a catalana vaig viure la revolució dels paraigües amb emoció, hi havia senyeres i a Catalunya passava el que passava, el moviment prodemocràcia de Hong Kong em feia sentir més a prop de casa. Uf, m’emociono.

–Fa uns anys, era el 2014, els europeus vam estar penjats d’una revolució asiàtica, com vas viure la revolució dels paraigües?
–Va ser absolutament meravellós, jo vivia al bell mig del barri on va passar tot. Milers de joves fent vida al carrer, recordo que a les cinc es posaven a fer deures i els grans ajudaven els petits. Amb els amics els hi portàvem aigua, fruita i els ajudàvem amb l’anglès o el castellà; tot era bonic, pur, innocent, autèntic i amb un toc surrealista. Ho reciclaven tot, ni un paper a terra. Com a catalana ho vaig viure amb emoció, hi havia senyeres i a Catalunya passava el que passava, el moviment prodemocràcia de Hong Kong em feia sentir més a prop de casa. Uf, m’emociono.

–Vas patir pel teu futur professional, per la teva integritat física?
–No, gens ni mica. L’any passat si que vaig patir, va ser durant les protestes per la llei d’extradició, estudiants detinguts, trets, morts. Va ser un període psicològicament molt dur, ho vam viure amb una por i una preocupació extrema. Mai oblidaré aquelles frases que cantaven i canten com un mantra: “dóna’m democràcia o dóna’m la mort” o “la llibertat de Hong Kong: la revolució dels nostres temps”. Prefereixo no explicar-te anècdotes perquè jo sóc allà i ja coneixes la nova llei de seguretat aprovada el passat mes d’agost. Tot i així, hi ha una anècdota que a mi em va emocionar molt i m’agradaria explicar-te: Un dia en una assemblea a la Uni, el president es va adreçar a la comunitat del campus i em va preguntar d’on era, en dir catalana, de cop i volta centenars d’estudiants varen començar a murmurar “in inde independència”, fins que el crit es sentia fora de l’amfiteatre, mai havia tingut aquella sensació (pell de gallina), em vaig emocionar i em van caure algunes llàgrimes. Des de llavors sóc la profe catalana, aquella que un dia els hi va explicar el què signifiquen els llaços grocs… quan en ells els hi van prohibir les mascaretes negres.

–Tens propostes de feina d’altres llocs?
–Treballo com a consultora per a clients tant de Hong Kong com de la Xina i tinc projectes dels quals encara no en puc parlar. També estic en converses per donar classes com a professora visitant en altres universitats, però ara, amb el Còvid, tot està aturat. D’aquí uns anys l'única proposta que escoltaré serà la de tornar a Catalunya.

–Com es viu o com es mor allà la pandèmia?
–Molt controlada, per ara res a veure amb el vostre control descontrolat. És veritat que a HK s’han fet algunes coses malament, però també s’han donat ajuts des del primer moment i en efectiu. Això fa que la gent no desesperi i faci més bondat.

–M’han dit les velles sàvies que formen part del servei secret de la xafarderia local de la vila que, un dia, a Catalunya van arribar milers de mascaretes des de l’Orient. Sé que en saps alguna cosa.
–Ha, ha ha… Aquesta aventura donaria per una altra entrevista. Vaig tenir l’honor i el privilegi de participar en un operatiu dirigit pel president Torra per portar a Catalunya milions de mascaretes i de bates… Va ser l’abril passat, quan mascaretes i bates de protecció anaven tan buscades. Vaig saber que a Catalunya i, en concret, a Granollers la gent dels hospitals anaven amb bosses d’escombraries. Aleshores vaig trucar un amic meu que tenia contactes amb el col·legi de metges per dir-li que una amiga novaiorquesa i enamorada de Catalunya tenia una comanda a punt de sortir de la Xina cap a la Casa Blanca. Aquest amic, cosa que jo no sabia, també era amic del president de la Generalitat i li va fer saber. Aleshores em va trucar el president i la meva amiga va desviar la comanda cap a Catalunya. Al davant meu, aquesta amiga va trucar la Casa Blanca per dir-los que haurien d’esperar una setmana més per problemes burocràtics. Cal dir que als EU encara no hi havia Covid-19. La història va ser més llarga amb noms i cognoms que no cal dir, va ser una mena de segona operació urnes però sense Piolins, més aviat amb exercits de diferents països que intentaven robar, extorsionar i subornar camioners i pilots… Tota una pel·lícula amb atracament inclòs, amb armes automàtiques al magatzem, però amb un final feliç. A Catalunya i, naturalment, a Granollers va arribar el material.

–Uf, m’imagino una pel·lícula. Començaria amb una imatge d’una matinada en una fàbrica de Shangai, el cel dens i de color de préssec en almívar, i acabaria una nit de primavera amb llum de neó blanc a la UCI d’un hospital d’una ciutat molt poble.
Com imagines el futur del planeta?

–Espero morir abans de la fi de la humanitat. El què veurà la meva neboda ja no ho tinc tan clar; la cosa no pinta bé. Quan tingui la meva edat no podrà anar al Raval, ni a la Boqueria perquè seran sota l’aigua salada, els productes del mar tindran massa plàstic i el menjar es farà als laboratoris. L’aigua serà un tresor i l’èxode dels països del sud cap al nord ens col·lapsarà.

–Que fosc que ho pintes, t’assembles a mi.
–També té el seu punt positiu, sense nosaltres el planeta serà millor; recordes? després del confinament el cel era més blau, el mar més net i els animals (senglars, cérvols, dofins...) recuperaven terreny. Els humans no en sabem de pensar en el futur, no estem programats per imaginar un lloc que no ens sigui conegut o proper, es diu la barrera mental temporal i d’espai. Aquí i ara això és el què ens ha portat evolutivament durant milions d’anys, és el nostre “punt fort”. Si ve el lleó, marxem, no ens quedem a veure si ens podem fer amics del lleó. Som terribles amb les probabilitats, amb el demà, amb el futur. Per això mengem sucre, greixos, fumem, juguem a la loteria i tenim sexe sense protecció; no reciclem perquè pensem que no ve de la nostra bossa de plàstic, d’un cigarret més, de no reparar i llençar-ho, de comprar i comprar coses que no necessitem, de fer servir el cotxe per tot, de menjar carn i peix cada dia, i d’utilitzar productes que venen de lluny, en avió. És curiós perquè tot això ens ha fet triomfar evolutivament, però ara, de cop i volta aquestes mateixes coses són les que hem de deixar de fer per sobreviure.
El nostre propi èxit, la nostra super intel·ligència per inventar coses s’ha convertit en el nostre propi precipici, caminem pel precipici de la nostra extinció. Morim d’èxit. Vam trigar dos milions d’anys en tenir prou cordes vocals per poder desenvolupar els llenguatges més complexes i només dos anys per construir una arma nuclear que pot acabar en tota forma de vida del planeta en pocs minuts. I només 50 anys per escalfar el planeta al punt de capgirar el cicle de l’aigu… Som al límit de la nostra pròpia extinció. El què ens fa triomfar ens acaba matant, els dinosaures varen triomfar perquè eren enormes però necessitaven molt menjar, en caure un meteorit les plantes no tenien prou llum solar i sense prou menjar els dinosaures van morir. El què els havia fet triomfar, la seva mida, els va matar.

–Som al límit de l’extinció i jo he passat el límit de l’espai. De l’espai físic que tenia per xerrar amb tu. Com sempre que t’escolto, com sempre que et llegeixo, ha estat un plaer. A mi també m’agrada escoltar i entendre les persones que diuen coses interessants i més si van amunt i avall amb un somriure als llavis. Diuen que amb el pas del temps ens tornem més introvertits, més secs, alguns ens diuen amargats. Jo crec que el què passa és que amb l’edat triem molt més a qui volem escoltar, ja no tenim temps ni ganes de continuar a prop de la gent que sempre parla del mateix, cal anar una mica més enllà dels mediocres i trobar gent que ens ensenyi, que ens faci riure, que no només estigui viu sinó que també ompli i ens ompli la vida (em sembla que això és d’una cançó de Txarango). Et deixo, gràcies per ser com ets i records al teu Hong Kong, però torna, un gratacel de mirall no té res d’envejar al carrer de Ricomà.

Edicions locals