'Estàvem tancats a casa, però hi havia una administració que funcionava'

Josep Mayoral Alcalde de Granollers

Societat

Montse Eras

Ara fa un any es va confirmar el primer positiu de Covid-19 a l'Hospital de Granollers i, ben ràpid, tot va canviar radicalment. Aquella mateixa setmana el govern espanyol decretava l'estat d'alarma i les autoritats sanitàries demanaven que la ciutadania es confinés a casa. L'alcalde de Granollers, Josep Mayoral, explica com va viure aquesta situació i com es va procurar que l'engranatge de l'administració local no deixés de funcionar.

–Com recorda el dia que veu saber que hi havia el primer positiu de Covid-19 a l'Hospital de Granollers?
–Nosaltres, a banda de l'Hospital, estàvem pendents ja de la situació de general. La setmana en què va esclatar tot, concretament el dimecres 11 de març, vam fer una valoració i vam posar sobre la taula què havíem de fer amb el mercat ambulant del dijous. Després de donar-hi moltes voltes i d'una conversa amb el secretari de Salut Pública de la Generalitat, vam decidir suspendre'l. Ens va semblar que les xifres ens aconsellaven aquella decisió, malgrat que encara no s'havia formulat cap mesura al respecte. Però dissabte ja hi va haver tota l'oficialització de la situació. Ens va tocar prendre decisions abans.

–En perspectiva, la decisió va ser encertada, però en aquell moment era una mesura difícil.
–Sí, no teníem constància d'anul·lació del mercat en temps normals. Era complex perquè és un mercat que forma part de la nostra vida, però ens va semblar que era el que pertocava. Veient els esdeveniments, ho vam ratificar. De fet, tot seguit, es va declarar l'estat d'alarma.

–La decisió no va ser només seva, sinó que havien format un gabinet de crisi. Qui hi havia?
–Vam fer una reunió molt àmplia, amb molts regidors i tècnics, des de protecció civil fins a cultura, passant per via pública, serveis… vam tenir la sala de plens plena. Teníem consciència d'una situació que s'endevinava molt complicada i les actuacions s'havien de consensuar, amb una mirada molt transversal amb tots els serveis municipals. Alhora vaig mantenir el contacte telefònic amb tots els grups municipals perquè em semblava que, davant la gravetat del que venia, era necessària la unitat política i institucional.

–I davant de decisions gens fàcils, com l'anul·lació del mercat, hi va haver oposició? Va ser difícil posar-se d'acord?
–Va ser difícil avaluar amb rigor què teníem a sobre, perquè no en sabíem i perquè no hi havia informació. Ens movíem a partir del que havíem llegit. Val la pena recordar que el 5 de març a l'Hospital de Granollers estàvem inaugurant l'Edifici del Coneixement.

–Qui ho anava a dir llavors que l'Hospital seria protagonista una setmana més tard per una qüestió tan diferent…
–De fet, just quan acabàvem la inauguració, van començar a sortir les primeres notícies sobre mesures de prevenció. El mateix dimecres 11 també hi havia un consell d'alcaldies al Circuit de Catalunya, en què havíem de parlar de moltes coses i es va acabar centrant només en el coronavirus. De fet, tot seguit tenia convocada aquesta reunió amb els tècnics de la casa per prendre decisions. Vam parlar molt, també amb els responsables de la Generalitat, però la decisió només ens corresponia a nosaltres perquè no teníem un marc jurídic ampli per saber què havíem de fer. Diria que va ser complex, però que tothom va sumar.

–Fa un any no hi havia dades epidemiològiques com les actuals ni decrets que cobrissin segons quines decisions. Us veu sentir acompanyats per les altres institucions o els ajuntaments us trobàveu sols?
–Nosaltres vam trucar a tothom que vam considerar que calia trucar i el contacte amb el Joan Guix va servir per reflexionar. I, tot i que la decisió era municipal, en aquest procés difícil sempre he trobat interlocució a l'altre costat del telèfon. A vegades, m'haurà agradat més i, a vegades, menys, però hi eren sempre. Sobretot amb el Joan Parellada i l'Anna Aran, responsables del Servei de Salut al nostre territori.

–I d'aquestes respostes que "van agradar menys", quines hi va haver?
–En aquesta història ningú m'ha sentit mai una paraula de crítica. Ara no trencaré la meva regla. Hi ha una autoritat sanitària i, a nosaltres, el que ens pertoca és discutir en la intimitat, quan s'escau, però fonamentalment aplicar allò que l'autoritat sanitària –que és qui té més coneixements– decideix. El que no m'ha agradat ho he explicat en el seu moment, però és moment de tirar endavant amb els arguments i les normatives que se'ns posen sobre la taula. No podem estar en un debat permanent, si més no, des de les administracions.

–El debat social hi és, però.
–A la societat cadascú ha d'opinar i expressar-se, especialment els sectors més perjudicats per les mesures. Jo he intentat raonar molt i explicar molt el que penso dins el marc de la lleialtat institucional.

–I a nivell més personal, com ho va viure?
–Jo soc un home de carrer, de contacte, d'escoltar, de parlar… i, evidentment, tancat a casa, no és l'hàbitat al qual estic acostumant. El que vam intentar és que la ciutadania tancada a casa sabés que, més enllà de les finestres, hi havia una administració que seguia funcionant, que cada dia es recollien les escombraries i que si hi havia un problema, es resolia, i que, malgrat que no poguéssim ser al nostre lloc de treball, 400 treballadors municipals feien teletreball.

–La reacció, després de l'Estat l'alarma i el decret de confinament, va haver de ser ràpida. Ja hi havia dinàmiques de teletreball?
–Era essencial explicar que els serveis seguien, encara que en condicions diferents. Era important que la ciutat seguís un ritme. I, afortunadament, ja feia anys que treballàvem per fer un Ajuntament lliure de papers, per tant teníem mecanismes de gestió que ja funcionaven digitalment. Les tauletes i els portàtils ja eren habituals per a molts companys i companyes, i vam trigar molt poc a traslladar 400 persones a treballar a casa. Va ser emocionant veure com els tècnics municipals s'abocaven, com amb la campanya de trucades als majors de 75 anys que vivien sol. Mil coses que van tensar en positiu l'organització.

–I, a banda de la urgència del dia a dia, calia avançar-se també a la situació de futur immediat.
–Sí, alhora calia recordar que calia prendre decisions per a més endavant. Per això es van tirar endavant dos temes importants. D'una banda, al maig vam consensuar el pla de mesures socioeconòmiques importants, amb les aportacions de tots els grups municipals. I poc més endavant vam encarregar al Consell de Ciutat que treballés en un Pacte de Ciutat, en què hi ha participat més d'un centenar de persones, que han formulat 40 eixos d'actuació, que també serviran per al tercer pla estratègic que començarem a elaborar. Estàvem sols a casa, però hi havia una administració que funcionava.

–En aquesta situació excepcional, hi ha alguna imatge que ho defineixi.
–Van ser moltes hores d'ordinador i enganxat al telèfon.

–I com portava això d'haver-se de relacionar per telèfon, a distància?
–Vaig substituir el contacte al carrer pel telèfon, i mantenir el contacte amb persones, entitats, empreses, consell de ciutat… Vaig intentar mantenir la tensió relacional perquè calia que tots ens escoltéssim i ens expliquéssim com estàvem. I això sumat al contacte permanent amb l'Hospital, amb setmanes molt dures.

–La situació sanitària ha estat molt dura, sí.
–En moments molt concrets, en setmanes amb moltes morts, moltes a residències de la ciutat… el dolor va ser molt present. Va morir gent propera… pares d'amics, gent que he vist fer-se gran… probablement han estat els moments més durs, són els pitjors segurs.

–I malgrat tota la duresa i dramatisme de la situació, creu que n'ha tret algun aprenentatge?
–Jo he viscut moments d'emoció intensa veient com treballava la gent de l'Hospital, de Serveis Socials, treballadors de les residències… veure com les persones, davant d'un problema, són capaces de trobar solucions amb molta generositat… això ha estat el millor.

–Sobretot a la primera onada hi va haver un desplegament d'una xarxa de solidaritat molt important. Potser ara s'està amb la guàrdia més baixa.
–Les circumstàncies canvien i, a més, això està sent molt llarg. Cada moment ha tingut les seves respostes, però em quedo amb la força i potència de la gent que en els pitjors moments va donar el millor que tenia.

–I com veu el futur?
–Dissortadament, encara no tenim calendari. Encara toca ser molt prudent.

–Hi veurem una mica en la presentació de la revisió del PAM aquesta setmana [es va presentar dimecres].
–Sí, hem hagut de reajustar el PAM que vam presentar justament uns dies abans de l'esclat de la pandèmia. Amb tot, he vist que aquell pla s'aguantava força perquè l'objectiu essencial és sempre que ningú quedi enrere. Per això, ha calgut moure algunes coses, adaptar-ne d'altres, i accelerar algun projecte en temes sanitaris.

–De les poques coses bones de la pandèmia, precisament ha estat l'acceleració de l'ampliació de l'Hospital.
–Sí, està clar que forma part del programa Covid. Han vingut més recursos, perquè Europa, l'Estat i Catalunya han vist que no tocava tenir el fre posat. Aquesta és la gran diferència respecte a la crisi anterior. La frenada de la despesa pública per lluitar contra la crisi és un argument que s'ha substituït per tot el contrari. Toca tenir els itineraris assenyalats, mirar endavant i no quedar-se ancorat en la solució del dia a dia. Buscar camins i, si a sobre els encertes, ja serà extraordinari. Tenim optimisme que ens dona una ciutat que sempre ha estat part de la solució dels problemes del país, amb una indústria que està aguantant. Amb tot, quan ens traiem la mascareta, veurem més clar quines cicatrius ens ha deixat.

 

 

Edicions locals