Sergio Carrillo

L'escriptor molletà ha publicat el seu 10è llibre, ¿Te importa que me siente?, que presenta aquest dijous 6 d'octubre (20 h) al Jardinet del Casal Cultural.

'¿Te importa que me siente?'. Què vol dir el títol del teu desè llibre?
Quan anaves a lligar en l'ambient gai hi havia unes preguntes clàssiques a fer. Tens hora? Segons com et contestava, donava peu a continuar la conversa o no. Tens foc? Si a l'altre l'interessaves, treia l'encenedor, te l'encenia i començava una conversa. Però el José (el seu marit) i jo ens vam conèixer amb la pregunta ¿te importa que me siente?, en un banc d'una plaça deserta de Barcelona, a les 12 h de la nit. Arribes a aquella plaça, et trobes aquest tio assegut, no hi havia ningú més i l'única forma d'abordar el tema era dir "t'importa que m'hi assegui?". I aquí comença la història, el 18 de setembre de 1984.

Per què escrius aquesta autobiografia?
Em ve la idea a partir de publicar La caja con candado, que era la història d'una migració, la història del José. Vaig rebre feedbacks de gent que em coneix i que volia saber-ne més. Necessitava explicar coses de la meva vida: què passa quan coneixes una persona l'any 1984 i teniu tot un recorregut junts fins al 2022? Què passa amb l'entorn i amb les relacions? Com ha sigut la teva vida?

"Jordi Pujol em va dir: 'si fóssim d'esquerres vostè quedaria molt bé, però som democristians i no pot ser que un homosexual vagi de cap de llista'"

Què hi relates al llibre?
Bàsicament és la meva vida i la meva vida en parella, que passa per com ens coneixem, com decidim venir a viure a Mollet... A banda, jo estava en política, jo era mestre, jo havia tingut una nòvia i l'havia deixada i hi va haver una part de la família que vaig haver d'abandonar perquè vaig dir: "Deixeu-me de preguntar què ha passat". Necessitava explicar com he interrelacionat amb el món normatiu, que no sempre t'ho passes bé i que hi ha llocs on mai més et conviden o als quals tu no hi aniràs mai més.

Vas voler contar com es gestionava ser homosexual els anys 80 i 90...
Sí, i a més és una frase que trobaràs al llibre. Per gestionar-ho, o no ho feies públic, et casaves amb una dona, tenies fills, feies una vida "normal" i ja t'ho muntaràs. O marxaves del poble, perquè a Barcelona ets un personatge anònim. Jo ho vaig fer, però per anar de festa; jo vaig acabar per no sortir de festa a Mollet. I la tercera opció era explicar-ho a la família, i que t'acceptés, i això no passava massa vegades. Però a mi qui em va treure de l'armari en l'àmbit familiar va ser la meva mare.

"Necessitava explicar com he interrelacionat amb el món normatiu"

En què ha canviat la societat des d'aleshores?
D'aquell moment, que era molt dur i molt complicat i molts s'havien d'amagar, passem a una fase pseudodolça, i arribem al moment actual en què els hostiem pel carrer. A mi no m'havia passat mai. Nosaltres no ens n'hem amagat mai, tot i que sí que hem evitat certs ambients.

Anàveu tranquil·lament junts pel carrer?
A Eivissa, on si hi havia 50.000 turistes 49.000 eren gais, era l'únic lloc on anàvem agafats de la mà. Eren els anys 90 i vam sentir des de l'altre cantó del carrer una veueta d'una noia que deia "Josep!", i automàticament ens vam deixar anar de la mà. Era una exalumna meva, que treballava de mestre en la mateixa escola que jo. Quin ensurt!

"Nosaltres no ens n'hem amagat mai, tot i que sí que hem evitat certs ambients"

L'obra també és reivindicativa.
És clar. Les pors dels 70 i 80 era trobar-te un policia, o que et fotessin una batuda, t'enganxessin i t'apliquessin la llei de perillositat social i qualsevol cosa valia. Ara això ja no hi és, però penso que el discurs de l'odi està tant a la portada, que s'ha d'incidir en el fet que existim, en què som gent normal i corrent, paguem impostos com tothom i volem els mateixos drets que tothom. No som supervivents de res, ens vam colar en un guió, que pensaven que escrivien ells, i no, l'escriuen els diferents col·lectius que funcionen en aquesta vida. L'he escrit per reivindicar la lluita en la normalització de la gent que ara està entre els 60 i els 70 anys, perquè per arribar on som molta gent ha viscut en la clandestinitat. També, perquè la gent vegi que és possible trencar les normes i passar a ser "normals", que és una paraula que m'emprenya moltíssim.

Del vessant polític, també vas viure alguns capítols que avui són (o haurien de ser) impensables.
Al balcó de l'Ajuntament algú em va fer sortir de l'armari (durant el primer govern democràtic). Era carnaval, vaig anar-hi amb un amic i es va fer una pregunta des d'una punta del balcó fins que va arribar a l'altra punta, on hi havia la meva mare. I la pregunta va ser: "Aquesta és la nova parella del maricón del regidor de Cultura?". Va ser un escàndol, l'endemà l'Anna Bosch em va cridar al despatx i m'assegurava que ells no havien sigut. I els socialistes també.

Llavors, qui va fer la pregunta?
El número dos de Convergència.

Tenint companys de partit així, qui vol enemics...
De fet, a mi em van negar anar de cap de llista després de guanyar l'assemblea, perquè era gai. Els de Convergència de Mollet que van perdre l'assemblea van muntar el xou i se'n van anar a veure el Pujol, que em va seure al davant i em va dir: "Escolti, si fóssim d'esquerres vostè quedaria molt bé, però som democristians i no pot ser que un homosexual vagi de cap de llista". Del grup de Mollet, la gent més de missa em defensava, i la gent més progre, el que seria l'ala Roca i Junyent, dient que no, perquè havien perdut ells.

"Per arribar on som avui molta gent ha hagut de viure en la clandestinitat"

Com va acabar el cas?
Vam haver de pactar qui anava de cap de llista, hi volia anar l'Àngel Cuní i jo vaig dir que no: "Si jo renuncio i no voleu una guerra, hi anirà l'Arcadi Viñas". Però jo havia d'entrar a l'Ajuntament perquè m'havia de deslliurar de la mili.

De la teva etapa com a docent també tens algunes anècdotes després que el 2005 us caséssiu.
Quan em vaig casar, després d'estar 15 dies fora, van passar dues coses. Primer, entro a classe (6è de primària), els veig neguitosos, i un llença: "Aquell diu que t'has casat amb un home". "Sí, per què?". Es van quedar... "No patiu, que ara no em sortiran banyes, ni cua, ni em tornaré vermell", els vaig dir.

Què més va passar?
Un dia m'entra una mare al despatx i em diu: "M'he trobat aquell grup de dones dient 'el director s'ha casat amb un home, tot el dia està amb nens, i potser hauríem de fer alguna cosa'". I ella els va dir: "No és pederasta, és maricón, per tant, procura no enviar el teu home, que és molt guapo, perquè igual sí que se l'embolica, però amb els teus fills no pateixis".