Sant Esteve de Palautordera, Sant Pere de Vilamajor, Sant Antoni de Vilamajor

La grisor d'aquest diumenge especial no la va provocar la poca predisposició del sol a fer més càlid i agradable un dia fred, meteorològicament parlant. Si la tristesa va embrutar, per moments, algun carrer de Barcelona, l'amargor formiguejava a Molins de Rei, on els ciutadans/anos van fer un 'butiferrèndum' per mofar-se de la diada. Eren quatre i els van treure per TV3, mentre que les consultes, organitzades per centenars de persones voluntarioses, quasi passen desapercebudes. Al Bar Vilamajor de Sant Antoni, a quarts de deu, hi havien els de la colla de la petanca del poble esmorzant, i ja n'eren molts més! Quin ridícul aquest vallesà anomenat Albert.

Des que van perdre el suport dels 'intel·lectuals' tan sols saben fer ximpleries i a sobre en fan bandera. No han entès que aquesta era una mobilització feta des i per el poble. I que tothom hi estava convidat, fins i tot ells. Per sort aquests punts, o millor dit forats negres, plens de drama i de poca gràcia estètica i intel·lectual, van ser anecdòtics en un dia que per molts va ser sinònim de festa gran, resultats a banda.

Sortim d'esmorzar. El que té més cara de manar darrera la barra del Bar Vilanova em diu que no tindrà temps per anar a votar. El Patronat està a cent metres del bar. Però si no hi ha temps, no n'hi ha. L'estona que passo dins del Patronat, sota l'atenta mirada de la bola de vidre discotequera, és per començar a entreveure la grandesa d'aquest diumenge. I és que la gent de darrere les taules saluda amb un somriure d'anunci. Ho fan per gust i ho transmeten pels ulls, gestos i paraules. Res a veure amb les cares de fàstic i avorriment dels dies clàssics d'eleccions, quan estar en una taula equival a un diumenge aixafat. Són les deu del matí i es respira optimisme. Sortint em creu-ho amb una família sencera: mare, pare i fills. Amb un avi que ve de comprar el pa i amb una senyora que fa broma amb un senyor que diu que és de Llinars i pel que sembla està prenent nota de com fer bé les coses.

Sant Pere de Vilamajor està ple de cartells
Els pocs quilòmetres que separen Sant Antoni de Sant Pere estan plens de cartells del dia 13. Han fet molt bona campanya. La carretera ho constata i et convida a votar. Sí Albert, sí, a votar, no a dir que sí, a dir el que vulguis: sí, no o blanc. Clar, aquests cartells no són bilingües i és un error a esmenar per futurs referèndums. Els de veritat, en els quals tota la gent ha treballat per fer-los possible ja no parlaran de participació. Aquest dia, quan arribi, aquests voluntaris s'arremangaran encara més les mànigues de la camisa i treballaran directament pel sí. I ho faran amb la mateixa naturalitat, però implicant-se amb el resultat. El 13-Dés un entrenament, s'estan posant en forma. Vosaltres, Albert, seguiu fent el ridícul a parcs lletjos.

A Sant Pere, les persones de l'organització es distingeixen ràpidament. Van tot cofois, uniformats amb el seu anorac blanc. Han deixat la granota de treballar i s'han mudat de 13-D per posar el punt i final a mesos de feina. Com a Sant Antoni, em sorprèn l'edat d'organitzadors i votants. L'independentisme ja no és una dèria de quatre marrecs que criden en un concert. Definitivament s'ha trencat la barrera dels 20 anys i s'estira des de la base fins a la jubilació. A mig matí els de la plataforma esmorzen botifarres; a diferència de les de Molins de Rei, aquestes serveixen per agafar forces pel llarg dia de feina i festa: fideuà, teatre, gospel, rock i de traca final: l'anunci dels resultats. I no per fer el borinot i poder sortir a la tele 20 segons. L'encarregat de fer botifarres, a Sant Pere, porta un davantal i a la cara s'hi reflecteix aquell 'sufocament' creat pel contrast del fred i l'escalfor de les brases. Més tard, dinant, la imatge de l'home amb una majestuosa barba llarga, em retorna -res a veure amb la de l'Albert. El ciutadà/ano, davant de càmera, representa que fa botifarres amb la seva jaqueta de cuir posada. Ben elegant. Teatre i del dolent. De tomàquets i enciams.

Cues per votar a Sant Esteve
A les dotze enfilem cap a Sant Esteve. S'ha de fer cua per votar! I la gent, contenta, en fa. Un altre motiu que fa que aquest dia engrandeixi la paraula democràcia. I és que fer cua per tirar una papereta al buit, entenent buit com a no legalitat, no vinculació, és per treure's el barret. Però les coses ben fetes, amb ganes i il·lusió, ja tenen aquests punts lúcids alhora que estrambòtics. Cap al punt del migdia, a la gentada que fa cua, s'hi comença a afegir el jovent, que diumenge aprofita per estirar la mandra al llit. És a dir, ja trobo coneguts i conegudes.

Amb l'Adrià Puntí sonant de fons, un jove posa el sobre a la urna i davant la sorpresa dels presents a la sala, plena, fa patent en veu alta la il·lusió d'aquesta primera vegada. I es que té setze anys. I no hi ha càmeres davant, Albert! No fa el paperina, creix i opina! Vol construir i no aixafar. De la burla i el passotisme del 'botifarrèndum', al tant se me'n fot tot dels caps de cendrer, la línia és molt fràgil. Mentre aquest jove aprèn què és votar i què és treballar per un desig, d'altres en fan conya i menyspreen la tasca exemplar de tot un grup de gent que ha decidit aixecar-se del sofà, tancar la tele i posar a la disposició de la participació ciutadana el seu temps. Això sí que són ciutadans!

Eudald Murtra