Atrapats per la neu i el caos a Barcelona

Veïns del Vallès Oriental aguanten impotents el tall de totes les línies de Rodalies

Societat

Granollers

Dilluns una nevada històrica va col·lapsar el país. Vehicles aturats durant hores a la AP-7 en direcció nord; centenars de milers d'abonats de les comarques gironines sense llum; més de 10 mil alumnes del Vallès Oriental sense poder anar a classe; i trens, tant de Renfe com Ferrocarrils de la Generalitat, fora de servei. Milers de veïns de la comarca, usuaris habituals de Rodalies, van quedar atrapats a Barcelona. I és que la circulació de trens va ser suspesa a la R-3 (l'Hospitalet-Puigcerdà), R-7 (l'Hospitalet-Martorell), R-4 (Sant Vicenç de Calders-Manresa), R-2 nord (aeroport-Sant Celoni) i R-1 (Molins de Rei-Maçanet). Tornar a casa va esdevenir per a molts ciutadans una autèntica odissea. Un seguit de peripècies i desgràcies que relata el Pau, veí de Granollers i usuari de Rodalies.

Faltaven deu minuts per les cinc de la tarda i una gran quantitat de gent s'acumulava a l'andana de l'estació del tren a Passeig de Gràcia, a Barcelona. Tothom mirava amb nervis els panells informatius que indicaven que "per causes climatològiques, els trens de mitjana distància amb destinació Girona-Figueres-Portbou no circulen". Tot i això, moltes veus advertien que els trens arribaven fins a Sant Celoni. Però passaven els minuts i el panorama no feia més que empitjorar. Cada cop arribava més gent i Renfe no donava cap explicació. A dos quarts i cinc minuts de sis de la tarda, per megafonia retronaven les paraules que cap de nosaltres volia sentir: "Des d'aquest moment queda suspesa la circulació de trens de la línia Barcelona-Girona". Llavors, començava la odissea.

Les alternatives per arribar a Granollers eren el tren de la línia R3 amb destinació a Vic, l'autobús o el taxi. Vam decidir agafar el metro i anar fins a Plaça Catalunya. Allà, l'acumulació de gent també era impressionant. La situació era caòtica i la desinformació, com sempre, evident. Cadascú s'espavilava com podia, però els nervis i els crits ja eren constants. Només arribar a Plaça Catalunya se'ns va informar que els trens de les línies R-4 direcció Manresa i R-3 direcció Vic tampoc no anaven. Les opcions d'arribar a Granollers es reduïen.

Ni taxis ni autobusos per anar a Granollers

Vam provar l'opció del taxi. Però el que no sabíem és que en aquells moments Barcelona començava a patir el col·lapse a les sortides del nord de la ciutat, per culpa de la gran quantitat de vehicles que fugien de la nevada. Vam sortir al carrer i el panorama era desolador: a Passeig de Gràcia no hi havia cap cotxe. Vam caminar fins arribar a la confluència amb Gran Via, i les imatges de Barcelona sota la neu eren espectaculars. La Gran Via era un caos i l'embús monumental. Allà vam trobar un taxista, al qual preteníem convèncer perquè ens portés fins a Granollers, però no ho vam aconseguir. L'home estava a l'aguait del què passava perquè estava escoltant la ràdio. "Yo me voy a casa. Granollers? Estáis locos. No llegaréis", repetia el taxista per a desanimar-nos encara més. Tot i això, es va oferir a portar-nos fins a la Plaça de les Glòries perquè, un cop allà, poguéssim agafar el metro i arribar a l'estació de Fabra i Puig, lloc des d'on surten els autobusos de l'empresa Sagalés amb direcció a la capital del Vallès Oriental.

A Fabra i Puig els problemes continuaven. A més, una de les sortides del metro estava tancada a causa de la quantitat de neu que havia caigut. A les andanes la situació no era pas millor. Centenars de persones feien cua sota el vent gelat i la neu. Eren les sis i quart de la tarda. Hi havia molta gent, però d'autobús no n'hi havia cap. Qui més qui menys estava en contacte permanent amb familiars i amics que, en aquells moments estaven mirant la televisió i veien com Joan Boada, secretari general d'Interior, demanava a la gent que no sortís de Barcelona perquè el col·lapse a les sortides del nord de la ciutat era "total". Tot i això, la gent que estàvem esperant a Fabra i Puig vèiem que la Meridiana no anava pas tant carregada i en cap moment els cotxes quedaven parats. Pel què semblava, els problemes eren a la C-17, direcció Vic, i a la C-58 per anar a Sabadell o Manresa.

Fred i nervis a les estacions
Passaven les hores i el fred començava a desesperar. La neu no parava de caure i els nervis augmentaven. Gent que es volia colar, gent que demanava ajuda de forma desesperada perquè no sabia què fer... Molts dels que esperaven van creure que no arribaria cap autobús i van començar a fer autostop als cotxes que sortien per la Meridiana. Alguns van tenir sort i van trobar cotxes, furgonetes o, fins i tot, algun camió que els va acollir. A la cua de l'autobús ens vam trobar una dotzena de granollerins que, armats de paciència, trucàvem al 012 o a l'empresa Sagalés demanant informació. En definitiva, la única cosa que volíem saber era si vindria algun autobús. Portàvem dues hores esperant i només n'havia arribat un.

De les trucades fetes a amics i familiars no en trèiem res de positiu. Algú explicava que un veí seu feia 5 hores que estava parat amb el cotxe a la sortida de Barcelona direcció Vic. Desesperació constant i creixent. A tres quart de vuit del vespre, quan ja començàvem a pensar en la possibilitat de passar la nit a Barcelona, va arribar un autobús. La gent que en va baixar, però, ens va acabar de desil·lusionar del tot: feia cinc hores que estaven tancats allà dins. Havien sortit de Granollers a les tres de la tarda i arribaven a aquella hora a Barcelona. El panorama no era gaire optimista: quan podíem tardar nosaltres a arribar?

Dues hores per fer un trajecte de deu minuts

Estàvem morts de fred, però tot i així, per poder pujar a l'autobús vam haver d'esperar a que el conductor mengés alguna cosa. A aquella hora encara no havia dinat. A les vuit del vespre, finalment, vam aconseguir seure i deixar de passar fred. Però estàvem xops, cansats i teníem gana. I sobretot, ens preguntàvem si arribaríem. Sortíem a les vuit i deu. La Meridiana anava plena, però avançàvem. Vam entrar a l'autopista i tot anava com una seda. Allà no hi havia cotxes i podíem avançar amb rapidesa. Ara bé, a només 1.500 metres per arribar a la sortida 13 (Granollers) hi havia una cua de vehicles de tot tipus. Camions parats al voral, cotxes amuntegats i vehicles de tot tipus que intentaven sortir de l'autopista.

Des d’aquell moment, vam tardar dues hores per fer un trajecte que s0acostuma a fer amb poc més de deu minuts. El problema era que la ronda Sud de Granollers estava col·lapsada pels vehicles que havien evitat l'autopista i havien utilitzat vies secundàries per a fer el trajecte entre el Vallès i la costa del Maresme. A les onze de la nit baixàvem a l'estació de l'avinguda del Parc de Granollers Cansats i emprenyats, però havíem arribat. Almenys dormiríem a casa.

ENVIA'NS UNA NOTÍCIA.

Edicions locals