Parlem de crisi (II)

Psicòloga, especialista en psicologia clínica. Cofundadora i membre del Centre d'Atenció Psicomèdica, CEDAP.

No cal posar en dubte que el treball està completament relacionat amb la salut, el benestar, la malaltia, el malestar... Per tant, la situació de crisi laboral existent és d'una realitat tant crua i d'una intensitat tan gran que hi està en joc la salut i, sobretot, la nostra salut mental.

La ràbia, la defallença, el pessimisme... són estats d'ànim que trobem al carrer; molta gent està vivint situacions realment difícils de suportar. Si, a més, hi afegim les notícies que ens van transmetent els nostres polítics o bé els mitjans de comunicació -amb missatges confusos, sense que hom pugui esbrinar cap a on anem-, no és estrany que l’actual panorama vagi calant de forma malaltissa en les nostres vides. I si, damunt, hi sumem la corrupció i la pèssima gestió d’alguns banquers, polítics i/o gent influent del país, les perspectives resulten ser encara més desoladores.

Hi ha veus que diuen que estem immersos en una crisi de la civilització, una crisi de la humanitat. No ho sé, no vull anar tan lluny, però sí que ens trobem davant d’uns canvis sense precedents, que ens plantegen un munt de reptes nous, que hem d’afrontar i no sabem ni per on començar. Estem en un moment de canvi tan gran, que les rutines que fins ara havíem seguit i que durant tants anys pensàvem -enganyosament- que ens anaven bé, ara ja no poden continuar.

Però, de cap de les maneres, no podem quedar-nos paralitzats, no podem, ni volem, caure en la idea que sigui el “papa-estat" qui ens tregui del pou. Com a subjectes “pensants” que som, fóra bo que ens ho creiéssim i penséssim en aquelles coses que ens aniria bé de fer en aquests moments.

Des de la psicoanàlisi, amb una mirada humanista, observem i ens adonem que la manca de reflexió i d'anàlisi és una característica tan present, tan forta actualment, que ens ha deixat orfes de pensament. L’afebliment de reflexió, tan necessària per planificar i per desenvolupar-nos, ens afecta tant que no ens permet tirar endavant projectes, idees... S'ha instal.lat en la nostra manera de viure, de funcionar, una espècie de comoditat mental, que afecta greument la nostra subjectivitat, allò que precisament ens fa únics i ens diferencia dels altres.

Em pregunto: fins a quin punt tot això és herència del passat? Tots sabem que venim d'una llarga dictadura, plena de repressió, de silenci, de pors... No ens deixaven ni estàvem acostumats a decidir. Però, després, amb tots aquests anys de transició, hem continuat amb el pensament “anestesiat”; no hem analitzat ni reflexionat massa; més aviat hem conreat la cultura de l’èxit, d’allò que “més és qui més tè”, la qual cosa ens ha abocat cap a la situació de crisi que patim.

El periodista Francesc-Marc Álvaro deia que una de les claus dels èxits d’en Guardiola era "desafiar sense manies la possibilitat del fracàs per poder actuar amb llibertat"; i el mateix Pep més d'un cop ha manifestat: "la por la deixarem al vestidor".

Per tant, el risc, el fracàs, la por... formen part de les emocions humanes que fins ara hem volgut obviar; com si fossin pròpies dels dèbils... mentals. En la pràctica clínica, hem observat un augment considerable de consultes per part de molta gent que busca orientació, que es veu fracassada, sense saber què pot fer en la seva vida.... Però, tot sovint, són consultes que tenen més a veure amb el desig o la possibilitat de trobar solucions màgiques o de “comprar” un GPS que els digui per on s’ha d’anar, lluny de voler pensar els perquès i els coms de la vida. Si un no té por i es presta a analitzar-se, podrà veure's a si mateix i descobrir el tresor interior que té dins seu -i que fins ara ha fet servir molt poc- la qual cosa li permetrà descobrir tot un munt de possibilitats que mai no s'hauria pogut ni imaginar.

Intentar poder fer allò que ens apassiona, lluitar pels somnis que no ens hem atrevit mai a fer-los realitat o pels desitjos que tenim, esdevenen fites a assolir. Ja sabem que un no és feliç només fent diners, sinó que ho ha de ser, precisament, quan ens omple allò que estem fent.

Si aconseguim tenir menys por i més confiança en nosaltres mateixos, tot i que la crisi de fora hi sigui igualment, això ens permetrà, almenys, que no siguem nosaltres els qui entrem en crisi.

Edicions locals