Parlem del TDAH

Psicòloga, especialista en psicologia clínica. Cofundadora i membre del Centre d'Atenció Psicomèdica, CEDAP.

És evident que l’època que vivim ve marcada per l’avenç de la ciència i que, d’un temps ençà, déu n’hi do la informació que rebem a través dels mitjans de comunicació (neurociències i neurotransmissors en són un exemple). Ara, quan ja ha començat el curs escolar, m’agradaria parlar d’un trastorn que es detecta bàsicament a l’escola: el famós TDAH (Transtorn de dèficit d'atenció amb hiperactivitat). Penso que cal redefinir aquesta alteració atès l’indiscriminat i vertiginós augment que ha experimentat en els darrers anys en el conjunt de les diagnosis practicades entre els nostres infants i adolescents.

De bon començament, fóra bo recordar una obvietat que tot sovint oblidem i que ens mena a considerar l’alumne com un subjecte, com algú que ha crescut dins d’un ambient familiar únic i que, per tant, té la seva història particular, una biografia diferent, immersa dins d’un context divers i complex. Hem de tractar l’alumne, des d’una visió clínica, amb un abordatge global en cada cas -i no pas només des de l’àmbit educatiu o pedagògic- per tal de no reduir-lo a la categoria de trastornat, inadaptat o marginat.
 
Tot sovint, els professionals de la salut -fent us dels coneixements adquirits i emparant-nos en l’evidència científica- arbitrem un protocol indiscriminat de qüestionaris (que s’adrecen no solament a l’alumne sinó també als pares i mestres), mitjançant els quals es pot arribar a eliminar la subjectivitat de l’alumne, que abans esmentava, i on tot són xifres (es valora de l’1 al 5), amb sumes i restes, el resultat de les quals esdevé un diagnòstic concret: “aquest alumne té -o no té- el TDAH”. Aleshores, en cas positiu, l’orientació més habitual condueix a un tractament farmacològic (amfetamines), com a més recomanable o com a “solució eficaç” per combatre el seu nerviosisme, la distracció, el poc interès, els destorb... dins de la classe i a casa.
 
I un cop pren la medicació... quina diferència de nen!!!, diuen pares i mestres; ara sí que no molesta... i que bé que treballa!!! Tanmateix, sembla que allò que interessa, només, són els resultats immediats, obviant, tal volta, els efectes secundaris que a llarg (o no tan llarg) termini puguin sorgir, amb totes les conseqüències que se’n deriven. L’explicació que es dóna que és “del tot necessari” o que “es fa a fi de bé” per a l’alumne, nen o adolescent, és molt discutible; i resulta curiós de veure com els pares -no tots- accepten el fàrmac sense fer-se cap mena de pregunta, com, per exemple: què li deu passar al nostre fill?
 
Fixeu-vos que els criteris per diagnosticar el trastorn de dèficit d’atenció i/o d’hiperactivitat es segueixen en base a la constatació que ens trobem davant d’un nen inquiet, impulsiu, que es mou molt, que a voltes s’aïlla, que li costa de concentrar la seva atenció... però és evident que hi ha moltes criatures amb aquestes característiques i que, segons els criteris de diagnòstic que fem servir, hi haurà més o menys casos de nens amb TDAH. Per tant, comencem a pensar que no és gens fàcil de diagnosticar aquest trastorn, perquè encara no tenim uns criteris objectius prou clars ni universals, del tot fiables.
 
Segons el psiquiatre Alberto Lasa (president de la Societat Espanyola de Psiquiatria i Psicoteràpia del nen i de l’adolescent), un nen hiperactiu pot generar una certa irritabilitat, tant en l’àmbit familiar com en l’escolar. I, aleshores, aquesta reacció, que és inevitable, en comptes de calmar-lo, realimenta aquella excitació. Lasa explica que si a un nen que no para de moure’s li anem repetint: “estigues quiet!” o “quantes vegades t’he de dir que estiguis quiet!”..., podem entrar en una espiral que derivi cap al convenciment que “ja no podem més amb aquesta criatura!”. Per tant, davant d’aquesta situació, és fàcil d’entendre que tinguin tant d’èxit els fàrmacs utilitzats en la terapèutica corresponent, perquè són d’efecte ràpid i de resultats espectaculars. Nogensmenys, els problemes poden venir després, com ja he dit, a redós dels efectes secundaris que poden sorgir per causa dels hàbits i dependències que generen.
 
Per tant, repeteixo, penso que convé fer un abordatge global -a l’hora d’avaluar el què li passa a l’alumne- que ens permeti d’analitzar els diferents aspectes del seu desenvolupament, de veure com s’han establert les seves primeres relacions amb els pares i dels possibles trastorns de vincle apareguts entre ells.
 
Amb aquest escrit no he pretès, ni de bon tros, plantejar el dilema fàrmac si/fàrmac no a l’hora de tractar el TDAH, sinó qüestionar els possibles usos indiscriminats que se’n pugui fer; reflexionar-hi i posar l’accent sobre la problemàtica que pot generar un trastorn que sembla que s’hagi “posat de moda” entre els membres d’una franja de població fràgil i vulnerable; unes qüestions que ens puguin permetre pensar i determinar la millor manera de com enfocar-lo i el tractament a seguir.

Edicions locals