La importància de passar comptes

En democràcia, passar comptes és fonamental. En un món ideal, premiar o castigar els governs segons els seus actes permet als ciutadans mantenir el control sobre els polítics que lideren aquests governs. Els polítics, davant d’aquest control, actuen amb responsabilitat: complint les promeses realitzades durant la campanya electoral, i allunyant-se de comportaments forasenyats o ilegals que no els permetrien continuar mantenint el poder, a curt o llarg termini.

No és gens sorprenent dir que la realitat s’allunya bastant d’aquest ideal, i que la democràcia a Espanya pateix en l’actualitat d’un dèficit en el rendiment de comptes i que aquesta és una de les principals causes del deteriorament del sistema. Si els polítics no són castigats per una mala gestió, o premiats per una de bona, el control per part dels ciutadans es dilueix i llavors ens trobem amb un sistema on el nostre vot serveix només per a triar al que sospitem que és el menys dolent de tots els candidats.

La qüestió no és pas simple, i són vàries les causes d’aquest problema, així com els possibles remeis. D’una banda, existeix un problema de transparència en la gestió pública que comença en el moment on els polítics tenen més informació que els ciutadans i no fan esforços per transmetre-la de forma clara i simple. Si no fan aquest esforç no és només perquè sigui costós, sinó també perquè aquesta asimetria en la informació els dona capacitat de manipulació. Per exemple, aquesta asimetria els permet exonerar culpes a tercers (la Unió Europea, els bancs, les agències de qualificació) i estalviar-se assumir responsabilitats sobre els propis actes.

Durant l’època de bonança econòmica, els governs municipals i autonòmics (i també el govern central, cal no oblidar-ho) gaudien de bona salut degut als impostos recaptats gràcies a la construcció. Alguns d’aquests governs es van endeutar per tal de realitzar obres públiques al més pur estil clientelar (per exemple, aeroports i línies d’alta velocitat ferroviària), que van deixar als governs successors amb el doble problema d’afrontar la disminució dels ingressos i el pagament dels deutes passats juntament amb les despeses corrents. Per què ho van fer? Doncs perquè mai van considerar que serien castigats per aquests actes (i no em refereixo a càstigs penals, sinó a càstigs electorals). Més aviat el contrari: aquests polítics pensaven que en sortirien beneficiats electoralment. Al cap i a la fi les polítiques clientelars generen premis per part dels beneficiaris (es tracta de beneficis concentrats) i cap càstig per part dels perjudicats (els costos es reparteixen de manera opaca). Això comporta que existeixin incentius per “comprar vots” amb aquestes polítiques.

Caldria doncs exigir de forma urgent més transparència sobre l’estat dels comptes públics i sobre el rol que tenen els polítics individuals en la seva millora o deteriorament. Només així podem utilitzar el nostre vot com a instrument de control per tal d’assegurar que els diners que pagats en forma d’impostos s’utilitzen de manera responsable. Augmentar la transparència, i d’aquesta manera la capacitat dels ciutadans per a passar comptes amb els polítics, és diferent d’imposar penes legals als polítics que no compleixin amb els objectius del dèficit, tal i com proposava el govern del PP aquesta setmana. Això últim requeriria establir de forma molt clara quines polítiques econòmiques són legals i quines il·legals, cosa que no sembla factible i, a més a més, podria donar peu a la manipulació política de la justícia.

Caldria exigir també més transparència sobre les responsabilitats que tenen cadascun dels diferents nivells polítics i administratius que conformen el caòtic estat autonòmic. Com a ciutadans, hauríem de saber a qui hem de donar els càstigs o els premis: l’alcalde, el president del govern autonòmic, o el president del govern. Per al govern del PP, el problema del deute es resumeix en què els governs autonòmics han fet malbaratament de diners públics. Donar les culpes a l’estat de les autonomies pot ser una forma intel·ligent d’exonerar-se a si mateix, així com un pretext per portar a terme una recentralització de l’Estat, però que no ens enganyin. El problema no és la descentralització o el federalisme; el problema rau en el mal disseny de l’Estat autonòmic, que ha generat ineficiències desastroses. Començant per l’absència d’un sistema planificat de transmissió de competències i un finançament adequat a aquesta fi, i continuant amb una mala coordinació entre les comunitats autònomes i el govern, o la superposició de cossos administratius. De nou, cal claredat i transparència.

Per passar comptes, finalment, també fa falta que existeixi una certa cultura política que ho permeti i que ho promogui. Malauradament, però, Espanya és un país on ministres d’un règim dictatoral anterior són enterrats sense haver hagut de pagar per les seves accions passades. Segons una enquesta de l’abril del 2008 (CIS 2760), per a una majoria de la població espanyola la Llei de la Memòria Històrica del 2007 es va quedar curta; en efecte, tot i que més del 50% de la ciutadania estava a favor de portar a terme mesures de justícia transicional contra exlíders del Franquisme (per exemple, mitjançant comisions de la veritat o judicis), aquestes no es van contemplar a la Llei. D’aquesta manera, la impunitat de la classe política –democràtica o no– sembla funcionar com a norma a Espanya, el que se suma a situacions de perplexitat com la que acabem de viure amb un jurat popular que declara “no culpable” un polític com Francisco Camps tot i el reguitzell de proves de corrupció presentades. Val la pena recordar que la impunitat dels decisors públics és incompatible amb un bon funcionament del sistema democràtic.

Edicions locals