No serveix per a res

La frase pot tenir un punt de mala llet, és cert, però també de resignació... Depenent de l'empatia establerta amb allò que es proposa, la intencionalitat del to pot ser una o l'altra. O encara una tercera, aneu a saber.

"Això no serveix per a res", va dir la dona quan amablement li van acostar el fullet informatiu. D'entrada, i potser sentint-se falsament amenaçada, havia inquirit secament: "això què és?", però en veure les paraules "independència" i "consulta" amollà, ben decidida, un "això no serveix per a res" i no sé què que mentre els diners s'enviessin a Madrid... No hi va haver intenció ni possibilitat de rèplica, perquè la dona aviat creuà el carrer en direcció a la fruiteria, espantant mosques tota sola. L'home que repartia propaganda -noti’s la pulcritud de l'oferiment: "em permet que li doni aquest fullet?"- quedà palplantat a la vorera, davant la seu electoral. Ell o jo -que passava per allà- devíem arronsar les espatlles, i potser i tot és versemblant algun "és el que hi ha".

No serveix per a res? Potser tenia raó, la dona. La consulta no té cap derivada jurídica i el resultat no és vinculant, ni tan sols globalment representatiu des d'un punt de vista demoscòpic. Els que convoquen són els que, majorment, hauran votat. Una esbravada que no serveix per a res, diran alguns. Potser sí, potser sí que ja no cal esgrimir més la gestualitat "radicalment democràtica" del fet, perquè fins i tot veiem com referèndums de resultat vinculant no tenen cap derivada ni són d'obligat compliment. És més, no es sap quan, però inclús diu que volen esmenar -radicalment i democràtica- la voluntat expressada, que tampoc no serveix per a res, es veu.

Però si tot això no serveix per a res, molt menys que res serveix espantar mosques. No fer res sí que no serveix per a res. És la major inutilitat supina. Mosques. No fer res equival a deixar les coses com estan. Fa ben poc, parlava amb un dels nostres poetes més reconeguts. Fent temps, a la tele del bar desfilaven declaracions arran de la no sentència del Tribunal Inconstitucional sobre l'Estatu(ruru)t. Va fer una ganyota amarga de cansament. "Sóc independentista, però ho veig impossible. No hi ha res a fer". Vaig discrepar cordialment i amable. Com d'altres, va tenir una postguerra dura i grisa. La transició també fou grisa i dura. Irresolta. Va deixar generacions de catalans escaldats, cremats. Crec, n'estic cert, que la seva poesia haurà fet més pel país i la cultura que algunes actituds polítiques. Vaig pensar: "doncs que escrigui, que escrigui".

Tot i embardissats, ens belluguem constantment en el terreny de la gestualitat política, és a dir, simbòlica, del moviment tàctic. No sempre que es prem el botó l'ascensor puja o baixa o es tanca o s'obre el programa, és veritat. Però el gest és necessari per aconseguir el que es vol. La utilitat, molt sovint, és la mateixa necessitat del gest.

Per acabar, saben aquell que diu que va un home al restaurant i llegeix a la carta: "verdures a escollir", però només hi ha espàrrecs, i li diu al cambrer: "escolti, aleshores, entre què puc escollir?" I l'altre contesta, amb fals aplom: "entre si els vol o no els vol". Evidentment, ningú no pot negar que l'home s'autodetermina el menú cada vegada que va al restaurant, sigui cada setmana o cada quatre anys, però no em negaran que la dieta és pobra, des de qualsevol punt de vista -vegetarià inclòs. No em costa gens, doncs, imaginar, a la taula, aquella dona remugaire, pensant que no serveix per a res demanar un altre plat perquè, de fet, a la carta no hi ha sinó uns misèrrims espàrrecs fregits. I té tota la raó, la dona, no serveix per a res, el restaurant que ha decidit.

Bona diada de Sant Jordi!

Edicions locals