Seguretat ferroviària?

Espero el tren a Granollers. Veig com un noi jove en salta les vies. Penso: Deu tenir pressa i no pot permetre's travessar pel camí normalitzat i més convencional. Quan estic a punt de pujar al vagó veig com dos vigilants de seguretat (tan o més joves que el noi esmentat) li criden l'atenció. Des d'on sóc no puc escoltar la conversa que tenen però puc llegir (entre línies i subjectivament) la cara dels tres interlocutors.

Imagino la dificultat a l'hora de comunicar-se ja que intueixo un diàleg entre dos forts i un feble. Intento defugir els prejudicis que puc tenir. Em dic: Desa els estereotips a la butxaca i confia en l'evolució de la condició humana. Pujo al comboi i veig els dos guardes però el noi no sé si ha pujat o no. Els escolto. Van estrictament uniformats, porres incloses. N'estic a prop.

A un dels vigilants li brillen els ulls i somriu cofoi. Està tens. L'altre adopta un posat passiu. El reactiu (per dir-li d'alguna manera) parla tot esverat. Li explica, emocionat (o això aparenta) com han acollonit al noi que no ha travessat correctament. S'esplaia en els detalls humiliants de com aquest li suplicava que volia pujar al tren. Em fa l'efecte que la seva indumentària, o el poder que li atorga, l'ha fet sentir-se segur i poderós.

No faig res, no vull regalar-li més satisfacció. Sento ràbia però la covardia m'atura. Baixo a l'estació següent. Recordo les paraules del mestre Xirinacs (proposat, tres vegades, premi Nobel de la Pau): "Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts". Em sap greu, Xiri: avui no he estat a l'alçada. Potser en el proper tren...

Edicions locals