Que no ens tallin la llengua

Vull escriure un article d’opinió. De veres que ho vull. Però és tanta la ràbia que em vernissa que em fa por bloquejar el teclat. Les xarxes socials bullen però no pas perquè a la majoria d’amistats els hagi tocat la loteria. Tant de bo en fos aquest el motiu de comentaris a tort i a dret. Es tracta de la indignació i impotència que es respira després de la sentència del Tribunal Suprem que es carrega la immersió lingüística del català a les escoles.

El Toni Strubell parla de genocidi lingüístic a Catalunya; en Xavier Sala-Martin ens avisa que hem arribat a l'Spain, Game over i el que sempre ve després d’aquesta frase: Insert coins.

Fa massa temps que els nostres fills juguen al pati en castellà, que només saben insultar amb els vocables malsonants i grollers dels veïns, que escriuen paraules d’amor en la llengua de l’imperi i que s’afegeixen a grups festius i divertits del Facebook que només són en la llengua de la Real Academia.

Com va dir el mestre Joan Solà al parlament 'la llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica'. I ara vénen els del Tribunal Suprem a fer-li l’eutanàsia no fos cas que els nostres fills aprenguessin a viure en la seva pròpia llengua, la del seu país, el català.

El mateix Solà ho definia prou clar: 'la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell'.

I ja ho va dir en Víctor Alexandre, 'quan la llei no és justa és de justícia transgredir la llei'. Aprofito aquest espai per fer un clam a la desobediència civil. Ja n’hi ha prou de tanta misèria! Em nego a parlar en castellà la resta de la meva vida i que em vingui a veure a casa el Tribunal Suprem.

Edicions locals