Fumanitat

Vaig quedar, fa poc, amb un amic dels que adoren viatjar, observar i gaudir dels costums d’indrets llunyans. Cada vegada que ens veiem intento posar la ment en silenci i deixar una autopista ben ampla perquè pugui passar, amb comoditat i rapidesa, tot el que ell m’explica des de la seva ànima curiosa d’aprenent de sociòleg o potser d’antropòleg, vés a saber!

Després de posar-nos al dia de les nostres foteses va començar a explicar-me el seu darrer viatge. Mira, Núria ―em deia―hi ha un país on les persones es denuncien els uns als altres ja sigui per xalar o per fumar. Tant hi fa!

En aquell indret―continua explicant-me― quan les persones han de fer algun tràmit a l’administració oportuna es troben amb faccions esquerpes, rudes, sense cap bri d’empatia ni res que se li apropi. En alguns casos algun ciutadà estranger, com ara jo, s’ha atrevit a pessigar-los per comprovar que aquella expressió, impassible i inexpressiva, no fos provocada per una mort sobtada del suposat servidor públic.

Però això no és tot. Ja veuràs, Núria ―em segueix dient tot exaltat―la paraula amistat fa temps que està en desús. Les persones només lluiten per sobreviure, per menjar, per poder dormir sota un sostre amb escalf (un escalf físic, no pas emocional). I si algú es mostra expansiu, irònic, o amb ganes d’endolcir el seu entorn, el tanquen. El posen en quarantena no fos cas que encomanés massa dosi d’esperança i optimisme a la resta dels vilatans.

Aquesta antipatia generalitzada els duu a situacions que per nosaltres serien considerades absolutament estrambòtiques. Per exemple: un malalt a qui li estan prenent la pressió l’endemà de passar per quiròfan es pot trobar que l’infermer en qüestió, just mentre li posa en el braç aquell coixinet estrany, es miri el rellotge i surti corrents tot dient: ―He de marxar o em tancaran la cantina i no podré sopar.

Ningú vol facilitar res a ningú. Com si complicar la vida donés punts de descompte a la pròpia existència. Com si mai cap pare ni mare els hagués educat en el respecte i la mirada de complicitat cap a l’altri. Com si hagueren decidit que compartir no dóna bons resultats. Com si els fes angúnia posar-se en la pell de l’altre. Com si cada persona volgués restar sola, ben sola.

Goita, Núria. Ja saps que a mi no m’agrada donar consells ―em va dir amb la mirada trista― però per molt que et toqui la loteria, o que guanyis calés en un sorteig, o que rebis una herència d’un parent llunyà, no hi vagis mai! És un lloc on la humanitat fa temps que s’ha transformat en fum i, per desgràcia seva, s’ha ben evaporat.

Edicions locals