Dues estrelles Michelin

Una bandera, una estrella, un sol crit: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Molta gent organitzada, un milió de persones al carrer. És l’Assemblea de Catalunya. Res de xarxes socials, res d’internet; només un poble unit que fuig del paisatge de la llengua prohibida. Dos grans homes expressen el seu independentisme en el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional).

Un febrer, més enllà, aquell “bean”, aquella manera d’estimar la terra sense concessions, es tradueix en el conegut Racó de Can Fabes. Gustosa, artística i exigent traducció davant d'una Assemblea de Catalunya que s’ha fos com es dissol la farina en una exquisida beixamel. I ell, no defalleix. Tot el contrari. Comença a mostrar-nos que per ser el millor no cal renunciar a la militància de l’ànima. Aquell febrer beneit, trist, amb l’eco de todos al suelo, coño!, els dos grans homes tornen a estar junts, al voltant d’una taula, amb converses d’alt contingut intel·lectual.

L’amistat creix com si es tractés de llevat en un pastís esponjós. En aquelles tertúlies es comentarà, quasi al mateix temps, l’arribada de la primera estrella Michelin i l’arrencada de la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs. Mentre un cuina les bases dels estofats de la no-violència i fa el motlle d’un model filosòfic, l’altre es converteix en l’artista dels fogons, en l’estudiós de l’ètica del gust. El consell d’aquest a la seva filla és ben clar: “per ser un xef, primer has de ser persona.”

Ara, en el misteri de la mort, es troben els dos homes cultes, amb bon paladar i del morro fort. Dos homes amb les arrels sanes i ben falcades. Dos homes savis i brillants que han estat bandejats per defensar la seva identitat, individual i col·lectiva. Dos homes que ara tornen a coincidir, lluny de la por i del tel de la hipocresia. Junts poden gaudir de la coherència que mai els ha traït, que sempre els ha acompanyat i reguen la seva trobada com dos bons vivants.

Edicions locals