Granollers i la Guerra de Successió

Empresari granollerí i director de Racó Català

Tot i que disposa d'un fantàstic edifici medieval com és La Porxada, la veritat és que Granollers es mostra poc representativa en els principals capítols de la història de Catalunya. Més enllà del capítol en que Pere Conestable de Portugal, rei d'Aragó i comte de Barcelona, morís al Palau dels Tagamanent (coneguda com a Casa Conestable, precisament per aquest episodi), sembla com si durant molts anys, Granollers fos una petita vila poc trascendent on la vida era aliena als grans esdeveniments que passaven arreu de Catalunya.

Però la veritat és que la vila de Granollers va ocupar la seva petita i modesta part de la història, en l'episodi de la Guerra de Successió. I no perquè fos un lloc on hi hagués cap batalla massa rellevant, sinó per un granollerí que va jugar un paper important en aquesta important guerra. Em refereixo a Francesc de Perpinyà Masferrer i Sala.

Francesc de Perpinyà (1675-1730) era fill de N'Anton Grat Perpinyà i Na Maria Sala i Sasala. El seu pare provenia del llinatge dels Perpinyà, originari de Girona, on apareixen documentats com a mercaders ja al segle XIV. Al segle XVII havien estat nomenats Ciutadans Honrats de Girona i, també, de Barcelona. Uns drets que en Francesc va heretar tan bon punt va néixer. La seva mare, Maria Sala, era la mestressa i propietària de tots els béns acumulats per la poderosa família dels Masferrer (com la Masia Can Masferrer). Un cop casats anaren a viure a la Plaça Major de Granollers, a Can Masferrer, on van tenir tres fills: Na Maria, Na Maria Teresa, i En Francesc, que visqueren al casal dels Masferrer, al bell mig de Granollers.

Per entendre millor el paper històric de Francesc de Perpinyà és bo saber que el seu pare, N'Anton Grat Perpinyà, administrà els béns dels casal dels Masferrer. Una tasca que compaginà amb el seu ofici de jurista, ja que l'any 1691 assessorà l'honorable batlle de la la universitat de La Garriga. Al 1695, N'Anton Grat Perpinyà fou registrat al Llibre de l'Ànima de la Diputació del General de Catalunya en substitució del difunt Rafael Masdeu. I a la Diada de Santa Magdalena (22 de juliol de 1695), N'Anton Grat de Perpinyà fou extret com a Diputat Reial pel trienni 1695-1698. Poc abans d'acabar la seva magistratura el 1698, N'Anton Grat va ser nomenat assessor i advocat fiscal de la Diputació del General de Catalunya. El 1704 va ser nomenat ajudant de l'advocat fiscal de la visita de la Diputació del General de Catalunya.

Tornant al nostre protagonista, Francesc de Perpinyà, l'any 1700 firmà capítols matrimonials amb Na Maria Rosa Santpere i Sunyer, pubilla del pagès Miquel Santpere, del mas Santpere de la Torre (Parròquia de Santa Eulàlia de Corró de Vall). Professionalment va aprendre l'oifici del seu pare i en continuà la carrera. Com a ajudant seu, Francesc de Perpinyà i el seu pare viuen un capítol de setge des de l'interior de Barcelona durant el setge borbònic de la primavera del 1706. Tot i així, el pare continuà exercint les seves funcions d'ajudant de l'advocat fiscal de la visita de la Diputació del General.

La bona relació de la família Perpinyà amb l'alt poder barceloní, i la gran lleieltat demostrada fisn llavors propicia que a l'any 1710, el candidat dels catalans a la successió de la Corona, Carles III (futur Arxiduc d'Àustria), és allotjat a Can Masferrer en plena retirada, per tal de resguardar el monarca dels atacs borbònics. D'aquest favor, i de la bona amistat sorgida entre el monarca i la família Perpinyà, Carles III nomena Anton Grat Perpinyà per la seva lleialtat, anomenat-se a partir d'aleshores Don Anton Grat de Perpinyà.

Però per algun motiu, el 6 de juliol de 1713, N'Anton Grat de Perpinyà fou un dels signants de la declaració feta davant de notari públic dels partidaris de la submissió a Felip V encapçalats pel marquès de Cartellà i En Nicolau de Santjoan, fent constar que no havia estat admesa la seva protesta contraria a la resolució que havia pres el Braç Militar de continuar la guerra. Després d'aquest fet, Anton Grat abandona Barcelona i es trasllada a Granollers, renunciant al títol de noblesa que li havia concedit Carles III, a ell i al seu fill, i els va entregar als borbònics.

En Francesc de Perpinyà, però, es mostrà absolutament contrari a aquesta rendició del seu pare . Es declarà partidari a la Guerra a Ultrança i es quedà a Barcelona. El 22 de juliol de 1714, Diada de Santa Magdalena, al Pati dels Tarongers de la Casa de la Diputació del General (la Generalitat), foren extrets els Diputats de la Generalitat de Catalunya. En quant al Diputat Militar, el primer escollit fou Josep de Clariana i Gualbes de Munster, que renuncià en aquell mateix moment. La segona extracció recaigué en Francesc de Rocabertí i de Pau, que també renuncià. Finalment, a la tercera extracció, l'escollit fou Antoni Francesc Berenguer i de Novell, que acceptà el càrrec malgrat que no tenia experiència militar i era d'avançada edat. D'aquells resultats en sorgí un govern amb un Diputat Eclesiàstic (President), un Diputat Militar, un Diputat Reial, i un oïdor per a cada un d'ells. El càrrec d'oïdor militar fou per Francesc de Perpinyà, que amb aquest càrrec accedia de ple al Consell dels Tres Comuns.

A les 3 de la tarda del 4 de setembre de 1714, es convoca una Conferència o gran Consell dels Tres Comuns a la Casa dels Drets al Portal de Sant Antoni, a fi de decidir sobre l'oferta borbònica de negociació. A la reunió també hi assisteixen el Governador de Catalunya i el seu Tinent, i els membres dels Braços Generals que formaven la 24a Junta de Guerra. La decisió és, una vegada més, la Guerra a Ultrança contra els Borbons.

El setge sobre Barcelona cau feroçment el dia 11 de setembre. I malgrat una aferrissada defensa cos a cos, les forces superiors en nombre i armament del Mariscal Duc de Berwick propicien una derrota final de Barcelona, el penúltim bastió austríac de Catalunya. Fou llavors, en una darrera reunió dels Tres Comuns, quan es resol la capitulació de la ciutat. A la reunió, només un dels seus membres, el granollerí Francesc de Perpinyà, qui havia jurat lleieltat a Carles III, es nega rotundament a acceptar la rendició. La seva defensa, una vegada més, a ultrança, i fins a les darreres conseqüències resultà en va.

Un cop caigut el castell de Cardona, just una setmana després de la caiguda de Barcelona, i amb la guerra ja totalment resolta al Principat, Francesc de Perpinyà fou castigat amb el sagrest de tots els seus béns i drets, els quals li foren retornats l'1 de novembre de 1725, un cop firmat el Tractat de Pau de Viena, i després de moltes demandes. Francesc de Perpinyà morí el 1730.


Nota: La persona de Francesc de Perpinyà és reconeguda en alguns àmbits del catalanisme, com un dels personatges claus en la guerra a ultrança contra les tropes borbòniques, i en alguns casos fins i tot és reconegut com un heroi català. De tota aquesta història, no deixa de ser curiós que, gràcies a la relació dels Perpinyà amb Barcelona, Carles d'Àustria, que arribaria a ser una de les persones més poderoses de tot Europa, passés una temporada a Granollers. Un petit capítol més de la massa desconeguda, a la vegada que fascinant, història local de Granollers.

Edicions locals