La comarca al zenit del petroli

Ja fa uns dies l'agència internacional de la energia emetia el seu informe anual World Energy Outlook on per primer cop admetia entre altres coses que el zenit o pic del petroli convencional havia arribat al 2006 i deixava anar la demolidora conclusió de que s'havia acabat el petroli barat.

El zenit del petroli és aquell moment de la història en el qual l'extracció del petroli arriba al seu màxim (aproximadament a la meitat), i a partir d'aquí, i per sempre més aquesta extracció disminuirà fins al seu esgotament final com a recurs energètic.

Cada dia sentim parlar als mitjans de comunicació de la crisi financera, però crec que no l'entenem d'una manera profunda. Ens ha quedat molt clar que ha estat motivada per una sèrie de persones que no han pogut tornar els seus crèdits i això ha impedit que l'economia creixi. El que ja no ens explica ningú és que el nostre sistema (capitalista, neoliberal, neocon, d'economia financera o com li vulgueu dir) s'ensorra si no creix a un tant per cent anual i que per altra banda el creixement infinit en un planeta finit és físicament impossible.

No hi puc entrar a fons, i tampoc en sóc especialista, però des de que es van inventar els bancs i el préstec a crèdit, i sobretot, des de que es va deixar de referenciar els diners a coses materials (l'or en aquest cas) el diner no existeix com a tal sinó que és deute (promeses de la gent que és tant optimista que creu que sempre tindrà diners per tornar el seu crèdit en el futur). Si el sistema en el seu conjunt ha de poder tornar el seu deute, l'economia global ha de créixer, i no només créixer sinó que la velocitat de creixement ha de ser cada vegada més gran seguint una corba exponencial.

Però els diners en mans de la gent, serveixen per comprar béns i serveis i aquests es fan amb materials i energia. Des de la revolució industrial l'energia per a mantenir aquest creixement suïcida de l'economia l'han aportat els combustibles fòssils (primer el carbó, després el petroli). Si ara el petroli (la font d'energia més barata i eficient fins l'actualitat, per això és la que més es fa servir al planeta tot i els evidents efectes sobre el clima) ja no pot seguir el creixement de la demanda, estem condemnats a un encariment i una escassetat de l'energia sense precedents a la història. Qualsevol altra energia alternativa o no és renovable, o té uns rendiments molt inferiors (i al final és molt més cara) i sense energia, no hi ha creixement.

Assumir aquesta realitat crea fortes resistències, ens estem comportant com si haguéssim rebut una gran herència (el petroli) i l'haguéssim malgastat com a addictes a la droga del creixement.

La realitat és que de forma suau o brusca, amb un aterratge tranquil o una caiguda sagnant, l'única opció és decréixer en el sentit més ampli que us pugueu imaginar. I això equival, ni més ni menys que canviar el sistema econòmic.

No conec el futur, però amb aquesta perspectiva ens caldrà ser molt intel·ligents i amples de mires per trobar la sortida. Caldrà reconèixer les solucions en tot allò que sigui petit, eficient i proper. I això significa un profund canvi cultural i que les solucions per a cadascú de nosaltres les trobarem als nostres pobles i ciutats i a les nostres comarques.

Ja hi ha col·lectius a tot el món i a casa nostra que treballen en aquesta línia com les ciutats en transició i les xarxes pel decreixement. A casa nostra, en aquest sentit recentment s'ha fet públic un inspirador vídeo anomenat Homenatge a Catalunya II. Potser són intents una mica experimentals però com a mínim aquests col·lectius són els únics que semblen entendre de veritat la problemàtica.

Un dels conceptes més encertats dels defensors del decreixement és el de resiliència social o capacitat de perdurar de les comunitats enfront als canvis. Observant l'alçada de continguts de la passada campanya electoral i les nostres localitats aquests dies de nadal, no sembla que estiguem massa preparats per el que ha de venir, en definitiva, no semblem massa 'resilients'.

Edicions locals