El Vallès també existeix

El turisme local sembla que torna recobrar el seu paper just en la història del nostre país. Mica en mica, es va reconeixent la importància d’un patrimoni històric comú que ha estat oblidat i moltes vegades obviat perquè “no era la moda” ni “sortia als grans llibres d’història o guies de viatge”. Un error, que ens ha fet perdre algunes petites porcions d’història que mai podrem tornar a recuperar.

Ara bé, la història local, malgrat viure un moment de recuperació, s’està recuperant construint la teulada abans que els fonaments. La fal·lera per atraure el què ara s’anomena turisme de qualitat ens fa perdre altre cop el nord.

Per a recuperar la història local, en qualsevol àmbit o en qualsevol població, cal fer una tasca àmplia i seriosa sobre la història d’aquell indret, sobre el seu entorn, i no pas, com en molts casos ha passat fins ara, ens dediquem a recuperar elements de gran simbolisme i ens deixem la resta, que no per ser tant simbòlic deixa de tenir una importància històrica fonamental; d’això se’n diu rigor històric, i no, com fan alguns, ens dediquem a barrejar la història amb els interessos turístics, és un error de principi.

Com deia, la recuperació del patrimoni local és moltes vegades una absoluta contradicció, i depèn sovint de les modes, dels agents turístics, i al Vallès, en som un cas com un cabàs.

El Vallès, per a recuperar el seu sentit històric cal entendre’l com un territori amb un passat agrícola i amb vestigis més o menys importants d’indústria tèxtil. Però, també, ja va ser un espai de reraguarda de la ciutat Comtal, de residència de grans famílies catalanes, de personatges amb un pes històric etc. I això, en molts casos, no és que s’hagi oblidat, és que moltes vegades s’ha permès la decadència. Posaré alguns exemples.

Els dos grans castells que feien de reraguarda de la Ciutat Comtal a l’època medieval, el castell de La Roca i el castell pertanyent a l’antiga Baronia de Montbui, el castell de Montbui, segueix, un, tancat al públic, i l’altre, en estat de runa gairebé total. Tots dos, tenen una importància cabdal per al país i la comarca.

La casa de Santa Margarida, el primer assentament templer del país al Vallès. El primer espai patrimonial dels templers a Catalunya va ser a Palau, a l’antiga parròquia de Santa Margarida. Està, actualment, apuntalada, gairebé en runa, i això sí, hi viu un habitant molt simpàtic, un burro.

Els bandolers del Vallès. Huguet de Bigues, un bandoler previ al bandolerisme, que feu estralls entre la població baixvallesana i que va ser perseguit per la mateixa cort reial. El Negre Canals, bandoler de Llinars, que formà part de la colla de Perot lo Lladre. La història sembla que no hagi passat per ells.

La guerra de successió també va succeir al Vallès. Personatges com Pere Brichfeus o Francesc Mitjans, o la família Perpinyà de Granollers, així com escenaris com les batalles de Gualba, Sant Feliu, Sant Celoni, etc, van ser importants per aquells temps de tants sacsejos polítics i militars. N’estic segur que aquests moments històrics no tenen ni han tingut el seu lloc d’importància en la història local, i molt menys en el patrimoni històric de la comarca.

Edicions locals