Que pareixi Gallardón

En què quedem? D’un costat el nou ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, proposa una reforma de la llei de l’avortament amb la que pretén “defensar el dret a la vida”. De l’altre Esperança Aguirre proposa l’anul·lació de la gratuïtat de la vacuna contra el pneumococ als menors de dos anys madrilenys, i que provoca entre d’altres la meningitis, en un clar repte a la defensa de la vida. Mentrestant Mariano Rajoy acaba per rematar-ho tot fent costat al fins ara considerat progressista del Partit Popular dient “figurava en el nostre programa electoral”. Ah!, doncs així res a dir. Des què estan al poder segueixen fil per randa el que van prometre (IVA, IRPF, rescat bancari, amnistia fiscal...) i tots van a una (com de Guindos i Montoro).

Més enllà de les absurdes contradiccions i fal·làcies pròpies del caràcter i l’oratòria de les gavines que ens governen actualment o de les seves hipoteques amb l’església i la Conferència Episcopal Espanyola, el que es posa en dubte en la revisió de la llei de l’avortament és la llibertat de la dona i se li carrega de nou tot el pes d’un embaràs no desitjat què és fruit d’una complicitat amb un home que pot acabar retirant-se a temps i no assumir-ne cap conseqüència (si és així, imbècil).

Defensor de la llibertat, què no del llibertinatge (considero no demanar el coneixement dels pares a una menor per avortar un capteniment llicenciós), poso sempre per davant un esforç en educació i prevenció però em veig incapaç de negar a qualsevol dona adulta la possibilitat d’aturar un embaràs no desitjat quan arriba el moment. Haver nascut amb penis enlloc de matriu no em confereix el poder d’imposició i molt menys de judici.

Mancat de coneixements científics i de postulats religiosos, m’agrada parlar de nats i no nats. No m’atreveixo a posar data a l’inici d’un ésser viu. I quan un és nat prefereixo pensar en que és desitjat i fruit d’una reflexió profunda del significat de la seva arribada i no producte d’una inconsciència o malaurança i l’obligació a parir. Probablement la imposició del naixement forçat acabarà creant situacions nocives per fill/a i pares. A vegades fins i tot dramàtiques. I si aquesta voluntat per interrompre l’embaràs és definitiva i meditada, ja en tinc prou com per negar res pensant en les dificultats de la decisió i la posada en pràctica de la mateixa. Mai és una decisió senzilla.

Però un altre de les conseqüències que em preocupen és la ruptura de la igualtat entre similars. Imagino de nou les filles i dónes conservadores i riques marxant del país per avortar, en una espècie de frau a la natalitat, mentre d’altres, pobres i defensores del dret a decidir femení, hauran de parir o assistir a un avortament il·legal de nul·les condicions higièniques. O també podem ser il·lusos i creure què s’acabaran els avortaments.

Saps què, si tant li agrada, i vulgui o no, que pareixi Gallardón què durant el part no tocarà els nassos amb idees retrògrades i deixarà estar la llei de l’avortament en pau. Últimament els articles em recorden discursos que semblaven superats.

Edicions locals