Puta C-17!
Montse Redondo
Periodista de vocació. Mare per devoció. Inconformista per convicció. En procés de desconstrucció per tornar a ser. Mentrestant, col·lecciono sortides de sol i somio amb viure sobre quatre rodes.
Sí, aquesta és la frase que em ronda pel cap des de dijous al vespre "Puta C-17!". Poc em podia imaginar quan buscava tema pel meu primer article d'aquest diari que el trobaria amb un fet tan dolorós com la teva pèrdua, Marta. Els renecs contra la C-17 són constants, però ara és diferent, ara no és per arribar tard a la feina, és per una pedra que va caure trencant una vida molt jove, massa.
Com a periodista he escrit moltes cròniques d'accidents. Moltes vegades escrius les inicials i, segons l'edat, pots fer-te una idea del que pot deixar enrere la persona que ha perdut la vida a la carretera. Aquesta vegada conec la història, sé que tot ha estat un cúmul de coincidències macabres que han deixat el Jordi sense parella i el Martí, d'un any i mig, sense mare. M'arriben més detalls de com van viure el moment, detalls que em reservo per mi i m'omplen d'un dolor molt intens. Penso en la seva mare també, en la mare de la Marta. I no, no és just! Un autèntic drama! Puta C-17!
Aquesta vegada no ha estat un excés de velocitat, ni una pèrdua del control del vehicle per quatre gotes a la carretera. Ha estat una pedra de cinquanta quilos que ha caigut a la carretera quan el seu cotxe passava per Tagamanent sense que pogués fer res per evitar-ho. El més surrealista és que l'alcalde de Tagamanent, Ignasi Martínez, ha explicat a Ràdio Granollers que ja fa quatre anys que l'Ajuntament envia informes tècnics a la Direcció General de Carreteres, i afegeix que just fa dos anys l'informe era sobre una caiguda de pedres. I no, no han rebut mai cap resposta.
Les coincidències macabres continuen i quan pugem cap a l'enterrament de la Marta, a Aiguafreda, hi ha una nova esllavissada de pedres. Ens trobem en aquesta situació just quan conduïm amb un nus a la gola perquè farem el seu últim trajecte i, a més, veurem les tanques, la mitjana on va picar el vehicle... totes les restes de l'accident que ens picaran com un martell al cap dient-nos "sí, sí és veritat! La Marta ja no hi és!!", perquè la veritat és que encara no ens ho creiem. Tot és massa surrealista per ser veritat.
Al dia següent de l'accident, la Xarxa C-17 es reuneix a Ripoll i anuncien que estudiaran com millorar l'atenció sanitària en la seva àrea d'influència. I jo em dic- perdoneu-me el cinisme- sí, sí farà falta perquè amb les infraestructures que tenim caldrà una millora, segur! I és que els usuaris d'aquesta via estem farts de les cues, dels accidents, de les morts... Ja no podem més. I no volem més declaracions d'intencions, no volem més titulars amb reclamacions, demandes, propostes de millores. Volem solucions, fets, alguna cosa palpable que ens ajudi a passar per aquesta carretera sense por, sense angoixa. Volem no plorar més morts.
En dos dies el grup de Facebook "Stop accidents C17. Plantem-nos", una iniciativa ciutadana sorgida de persones d'Aiguafreda, Tagamanent, Figaró i Centelles ja té més de 4.000 seguidors. Senyores i senyors, això no és una bona notícia. És una mostra que aquesta via, l'única alternativa que hi ha per evitar la línia 3 de Rodalies –millor no parlar-ne– per a molta gent d'Osona i el Vallès Oriental, és un autèntic desastre.
Escolto a Ràdio Granollers que el Departament de Territori i Sostenibilitat revisarà tota aquesta zona perquè no caiguin més pedres. Me n'alegro, tot el que siguin millores són benvingudes. Però què serà el següent? Què serà el següent que hauran de revisar perquè hagi matat algú? I sobretot, què passa amb la Marta? Algú li podrà tornar a la seva família, als seus amics? I penso en el Jordi, en el Martí, en la seva mare. Penso en el proper dinar que faríem celebrant que ens vam trobar en un moment en què gestàvem vida i que ara ens ha separat la mort. Penso, penso, penso. PUTA C-17!
Com a periodista he escrit moltes cròniques d'accidents. Moltes vegades escrius les inicials i, segons l'edat, pots fer-te una idea del que pot deixar enrere la persona que ha perdut la vida a la carretera. Aquesta vegada conec la història, sé que tot ha estat un cúmul de coincidències macabres que han deixat el Jordi sense parella i el Martí, d'un any i mig, sense mare. M'arriben més detalls de com van viure el moment, detalls que em reservo per mi i m'omplen d'un dolor molt intens. Penso en la seva mare també, en la mare de la Marta. I no, no és just! Un autèntic drama! Puta C-17!
Aquesta vegada no ha estat un excés de velocitat, ni una pèrdua del control del vehicle per quatre gotes a la carretera. Ha estat una pedra de cinquanta quilos que ha caigut a la carretera quan el seu cotxe passava per Tagamanent sense que pogués fer res per evitar-ho. El més surrealista és que l'alcalde de Tagamanent, Ignasi Martínez, ha explicat a Ràdio Granollers que ja fa quatre anys que l'Ajuntament envia informes tècnics a la Direcció General de Carreteres, i afegeix que just fa dos anys l'informe era sobre una caiguda de pedres. I no, no han rebut mai cap resposta.
Les coincidències macabres continuen i quan pugem cap a l'enterrament de la Marta, a Aiguafreda, hi ha una nova esllavissada de pedres. Ens trobem en aquesta situació just quan conduïm amb un nus a la gola perquè farem el seu últim trajecte i, a més, veurem les tanques, la mitjana on va picar el vehicle... totes les restes de l'accident que ens picaran com un martell al cap dient-nos "sí, sí és veritat! La Marta ja no hi és!!", perquè la veritat és que encara no ens ho creiem. Tot és massa surrealista per ser veritat.
Al dia següent de l'accident, la Xarxa C-17 es reuneix a Ripoll i anuncien que estudiaran com millorar l'atenció sanitària en la seva àrea d'influència. I jo em dic- perdoneu-me el cinisme- sí, sí farà falta perquè amb les infraestructures que tenim caldrà una millora, segur! I és que els usuaris d'aquesta via estem farts de les cues, dels accidents, de les morts... Ja no podem més. I no volem més declaracions d'intencions, no volem més titulars amb reclamacions, demandes, propostes de millores. Volem solucions, fets, alguna cosa palpable que ens ajudi a passar per aquesta carretera sense por, sense angoixa. Volem no plorar més morts.
En dos dies el grup de Facebook "Stop accidents C17. Plantem-nos", una iniciativa ciutadana sorgida de persones d'Aiguafreda, Tagamanent, Figaró i Centelles ja té més de 4.000 seguidors. Senyores i senyors, això no és una bona notícia. És una mostra que aquesta via, l'única alternativa que hi ha per evitar la línia 3 de Rodalies –millor no parlar-ne– per a molta gent d'Osona i el Vallès Oriental, és un autèntic desastre.
Escolto a Ràdio Granollers que el Departament de Territori i Sostenibilitat revisarà tota aquesta zona perquè no caiguin més pedres. Me n'alegro, tot el que siguin millores són benvingudes. Però què serà el següent? Què serà el següent que hauran de revisar perquè hagi matat algú? I sobretot, què passa amb la Marta? Algú li podrà tornar a la seva família, als seus amics? I penso en el Jordi, en el Martí, en la seva mare. Penso en el proper dinar que faríem celebrant que ens vam trobar en un moment en què gestàvem vida i que ara ens ha separat la mort. Penso, penso, penso. PUTA C-17!