Us voldria acompanyar en una senzilla reflexió sobre el paper del mestre en els processos de transmissió. Us voldria convèncer de com d’important és que el mestre tingui aquella mena d’autoritat que propicia l’admiració, no pas pels èxits aconseguits sinó per l’honestedat i l’honradesa en l’exercici de la professió.

Fins fa relativament poc, infants i adolescents acudien a l’escola per aprendre informacions essencials que requerien per poder anar per la vida sense massa dificultats. En especial el més petits anaven a l’escola per tal que els seus mestres els organitzessin l’aprenentatge de continguts disciplinaris que a casa seva no dominaven, des de la gramàtica a la història, passant per totes les matèries típiques de la major part de sistemes educatius en el món occidental. De fet, la major part d’ells, arribaven a l’escola sense conèixer gairebé res sobre la vida, la mort, el sexe, els desastres naturals o la corrupció política. L’escola tenia la funció d’anar mostrant, poc a poc i mitjançant processos ben dissenyats per tal que poguessin ser assolits, aquests coneixements.

Avui les noves tecnologies i els sistemes de comunicació de masses han trastocat aquesta inèrcia. No són pas pocs els nens i nenes que arriben a infantil havent viscut, intensament, situacions en les quals s’han pogut fer la seva pròpia concepció del que és la vida, la mort, la pràctica del sexe, la subjugació de l’altre a través de qualsevol forma de dominació, etc. Ja no parlem dels adolescents, que en iniciar la secundària saben molt més de la vida, de les relacions i de les possibles maneres de provar de divertir-se, del que jo havia après després d’una joventut ben aprofitada i de ser dues vegades mare.

En aquest nou món nostre, el paper de mestre cada dia és diferent perquè la realitat és permanentment mutable. Els mestres, i el professorat de secundària, no ens podem limitar a fer el que es feia fins fa poc: transmetre coneixements, suposadament asèptics. Avui és imprescindible saber fer de brúixoles, d’orientadors i si cal de sherpa durant un temps. Per això és imprescindible l’autoritat dels adults, dels mestres, per tal de mostrar possibilitats de criteris de selecció, per tal de trobar maneres de caminar, de navegar, de portar les motxilles, que avui se’ns carreguen. També és imprescindible l’autoritat del mestre per mostrar possibilitats de treure’ns de sobre les motxilles imposades, cal mostrar alternatives per alliberar-nos.

L’autoritat del mestre és imprescindible. Però, quina mena d’autoritat? Aquella que no s’imposa, aquella que no oprimeix, aquella que no subjuga, aquella que no coacciona, aquella que no sotmet a l’altre, aquella que no vol imposar el camí que ell ha seguit, aquella autoritat que acompanya però que també s’autoimposa la decisió de quedar-se en una parada del camí per tal que els altres vagin sols, si així ho desitgen.

Tinc la seguretat que una acció educativa impregnada de l’autoritat que proposo és una acció educativa humanament exitosa i això és molt més important que qualsevol rendiment econòmic immediat. És una manera d’entendre la professió de mestre que propicia la vida en convivència, que ens pot permetre viure respectant la cadència de l’altre sense renunciar al propi ritme.

L’autoritat de la que parlo és aquella mena d’autoritat que, si un mestre arriba a posseir, només la té perquè els seus deixebles li donen, no pas perquè ell, amb la seva forma de procedir, la cerqui. És una autoritat que neix de la responsabilitat que el mestre sent envers el seu deixeble, el seu alumne, i de l’admiració que aquest sent cap al seu mestre. És el resultat d’un acte de donació recíproca, un donar-se mutu, un fer-se confiança. És en aquesta relació que neix l’autoritat del mestre. I és en aquesta relació que pot sorgir la confiança i la seguretat que el deixeble, -l’alumne, sigui infant o adolescent- necessita per poder caminar sol i lliure des del primer moment.

L’autoritat de la que us parlo és una autoritat que no emana del poder que un pugui tenir, ni de la capacitat de persuasió o de manipulació. És una autoritat que neix d’un acte de fraternitat horitzontal, de sentir-se ésser humà dins un altre ésser humà. De sentir-se ésser humà que sent la crida d’un altre ésser humà, que necessita comprensió i acollida per poder entendre el món i aprendre a viure-hi.

De manera que, si un mestre sent l’obligació de donar-se als meus alumnes, malgrat les circumstàncies li siguin adverses, trobarà la manera de fer-ho, perquè és el seu desig i no pararà la seva lluita fins a satisfer-lo. En aquesta situació, fer de mestre és un acte de la voluntat, de llibertat, i alhora és un acte de responsabilitat, perquè no s’actua pensant en un mateix, sinó pensant en l’altre, en aquell altre que et mira i et demana atenció, et demana confiança i seguretat per seguir creixent, malgrat les circumstàncies siguin adverses, o precisament perquè ho són.

Vist des d’aquesta perspectiva, el mestre té autoritat en el moment que és capaç d’actuar, sense el pes de l’obligació, només atenent la demanda dels seus alumnes. De manera que la professió de mestre pren un sentit més profund si un mateix decideix acompanyar infants i adolescents només –o també-  perquè en sent la responsabilitat i mira de donar resposta a les seves demandes amb estimació; només –o també–  perquè veu en els seus deixebles altres persones que demanen orientar-se en un món a la deriva.
Totes les accions educatives haurien d’encarar-se amb aquest tipus d’autoritat, tan aquelles que suposen transmissió de coneixements acadèmics d’alt nivell, com aquelles altres que suposen transmissió de normes, actituds i valors, de trets culturals, polítics i morals.

Si heu arribat fins aquí estic convençuda que, conscientment o inconscientment, haureu fet la transferència d’una professió a una altra, de manera que el concepte d’autoritat esbossat aquí també ens és útil per parlar dels metges, dels polítics, dels advocats, etc., en definitiva de totes aquelles professions que han de tenir present que serveixen altres persones.