Consensuar o dissentir?
Agnès Boixader i Corominas
Llicenciada en Filosofia i Lletres, mestre de català i doctora en Didàctica de les Ciències Socials. Professora de vocació i professió. Jubilada
Consens i dissens: acordar i discrepar. Dues paraules de gran valor educatiu i també polític.
Una comunitat és capaç de consensuar en el moment que sap acceptar una proposta, una idea o un projecte que no ha nascut en el si de la pròpia comunitat, de manera que no és allò que hauria triat fer, pensar o dir. El consens comporta negociació i, finalment, pacte i acord. El consens dóna la possibilitat de tirar endavant algun projecte o idea, sense que ningú es senti menystingut, perquè ha participat en la negociació i perquè allò que s’acaba pactant no s’ha fet en contra de ningú, sinó amb la voluntat de tots i a favor de tots.
És evident que el consens comporta, també, renúncia, perquè gairebé sempre suposa deixar, encara que només sigui una part, les aspiracions pròpies “en espera”.
Dissentir suposa, pel contrari, diferir d’allò que se’ns proposa, no estar-hi d’acord, no voler-ho, no consentir-ho de cap de les maneres. Així, una comunitat que dissenteix és aquella que protesta, que s’oposa a alguna cosa, que va a la contra i que farà tot el que estigui a les seves mans per impedir-ho.
La convivència, ja sigui en la vida de parella, en la vida a l’escola o en la vida social i política està feta de consens i dissens. Tota relació està feta d’aquesta mena d’estira i arronsa que suposa dissentir i consensuar.
Podríem dir que, de la mateixa manera que una persona assertiva és aquella que sap dir sí o no en el moment que s’escau, una societat assertiva és aquella que té capacitat de trobar la justa mesura entre l’ús del consens i del dissens.
Tots els indicis ens diuen que ara no ens trobem en un moment d’assertivitat: o es passem en dir no o ens passem en dir amén.
Per això, ara mateix hi ha moments que em sento decebuda amb allò que, també jo, he ajudat a construir. Molts anys de la vida de les persones que, com jo, ja porten més de mig segle dempeus, els van passar disciplinant-se en el dissentiment, perquè calia desmuntar un sistema que matava qualsevol intent de llibertat, de singularitat i d’esperit crític. Vam arribar al món en un temps i un país que feia imprescindible objectar-ho tot i ser eternament insubmís. Ben poc es podia aprofitar del que ens venia donat. Calia despullar-se de totes les herències del franquisme i per fer-ho s’havia de ser valent i saber dissentir. En el dissens ens semblava que trobaríem la pedra filosofal per construir una nova societat més justa, un nou sistema.
Però també em sento decebuda i enganyada, també de mi mateixa i per mi mateixa, per haver-me deixat filtrar de l’esperit contrari: el del consens. Perquè també, i amb pocs anys de distància, la majoria de nosaltres, vam aprendre a consensuar. Tots sabeu que fou en aquell ‘anar permanentment en contra del sistema’ que molts adults d’avui vam aprendre a establir grans consensos. Consensuar ens va fer generosos amb aquells amb qui no acabàvem de coincidir del tot, però sí en l’essencial. Ens calia consensuar i ho sabíem. Sabíem que el consens, el pacte i l’acord ens feien forts.
Després del 1975 van venir moments per a l’entusiasme, i encara que també eren moments de por, ens va guanyar la il·lusió i el desig de fer foc nou. Per fer-nos forts i poder avançar, vam haver d’aprendre a deixar l’esperit aquell d'anar sempre a la contra, vam haver de mirar endavant i encetar un camí junts, essent molt diferents i tenint voluntats i desitjos distints. Per això vam haver de renunciar a alguns projectes, vam haver de negociar i pactar. Vam fer emergir una nova estratègia, la del consens.
Aquell esperit de pacte, ara molt qüestionat, ens va permetre parir els nostres fills en llibertat. Gairebé coincidint amb els naixements dels nostres fills, vam fer néixer una democràcia innocent i generosa, que tenia futur. Perquè la dels anys 80 era una democràcia incipient, feble, ingènua, però no em podeu negar que també fou generosa.
Ara res del que vam aprendre sembla que ens serveixi. Malgrat els esforços per deixar als nostres fills, i ara ja als nostres néts, una societat assertiva, capaç de dissentir i de consensuar en el moment oportú, no ens en sortim; la nostra més aviat sembla una societat ximple, que fa just el contrari del que pertocaria i semblaria assenyat.
Ens pertoca a tots saber quin és el moment del sí o quin és el moment del no. El consens ens convida a la unió i el dissens al divorci.
És ara el moment de pensar en divorcis? O és, en canvi, el moment de pensar en reconstruir famílies que s’havien dispersat?
És de progressistes consensuar o dissentir? Si consensuem fem el joc als poderosos? Perpetuem el sistema?
A les acaballes del franquisme era clar que volíem anar contra el sistema, que dissentíem del sistema, que per tenir futur calia anar a la contra. Després fou relativament clar que el més assenyat era consensuar.
Posats en aquest atzucac: què hem de fer consensuar o dissentir?
Una comunitat és capaç de consensuar en el moment que sap acceptar una proposta, una idea o un projecte que no ha nascut en el si de la pròpia comunitat, de manera que no és allò que hauria triat fer, pensar o dir. El consens comporta negociació i, finalment, pacte i acord. El consens dóna la possibilitat de tirar endavant algun projecte o idea, sense que ningú es senti menystingut, perquè ha participat en la negociació i perquè allò que s’acaba pactant no s’ha fet en contra de ningú, sinó amb la voluntat de tots i a favor de tots.
És evident que el consens comporta, també, renúncia, perquè gairebé sempre suposa deixar, encara que només sigui una part, les aspiracions pròpies “en espera”.
Dissentir suposa, pel contrari, diferir d’allò que se’ns proposa, no estar-hi d’acord, no voler-ho, no consentir-ho de cap de les maneres. Així, una comunitat que dissenteix és aquella que protesta, que s’oposa a alguna cosa, que va a la contra i que farà tot el que estigui a les seves mans per impedir-ho.
La convivència, ja sigui en la vida de parella, en la vida a l’escola o en la vida social i política està feta de consens i dissens. Tota relació està feta d’aquesta mena d’estira i arronsa que suposa dissentir i consensuar.
Podríem dir que, de la mateixa manera que una persona assertiva és aquella que sap dir sí o no en el moment que s’escau, una societat assertiva és aquella que té capacitat de trobar la justa mesura entre l’ús del consens i del dissens.
Tots els indicis ens diuen que ara no ens trobem en un moment d’assertivitat: o es passem en dir no o ens passem en dir amén.
Per això, ara mateix hi ha moments que em sento decebuda amb allò que, també jo, he ajudat a construir. Molts anys de la vida de les persones que, com jo, ja porten més de mig segle dempeus, els van passar disciplinant-se en el dissentiment, perquè calia desmuntar un sistema que matava qualsevol intent de llibertat, de singularitat i d’esperit crític. Vam arribar al món en un temps i un país que feia imprescindible objectar-ho tot i ser eternament insubmís. Ben poc es podia aprofitar del que ens venia donat. Calia despullar-se de totes les herències del franquisme i per fer-ho s’havia de ser valent i saber dissentir. En el dissens ens semblava que trobaríem la pedra filosofal per construir una nova societat més justa, un nou sistema.
Però també em sento decebuda i enganyada, també de mi mateixa i per mi mateixa, per haver-me deixat filtrar de l’esperit contrari: el del consens. Perquè també, i amb pocs anys de distància, la majoria de nosaltres, vam aprendre a consensuar. Tots sabeu que fou en aquell ‘anar permanentment en contra del sistema’ que molts adults d’avui vam aprendre a establir grans consensos. Consensuar ens va fer generosos amb aquells amb qui no acabàvem de coincidir del tot, però sí en l’essencial. Ens calia consensuar i ho sabíem. Sabíem que el consens, el pacte i l’acord ens feien forts.
Després del 1975 van venir moments per a l’entusiasme, i encara que també eren moments de por, ens va guanyar la il·lusió i el desig de fer foc nou. Per fer-nos forts i poder avançar, vam haver d’aprendre a deixar l’esperit aquell d'anar sempre a la contra, vam haver de mirar endavant i encetar un camí junts, essent molt diferents i tenint voluntats i desitjos distints. Per això vam haver de renunciar a alguns projectes, vam haver de negociar i pactar. Vam fer emergir una nova estratègia, la del consens.
Aquell esperit de pacte, ara molt qüestionat, ens va permetre parir els nostres fills en llibertat. Gairebé coincidint amb els naixements dels nostres fills, vam fer néixer una democràcia innocent i generosa, que tenia futur. Perquè la dels anys 80 era una democràcia incipient, feble, ingènua, però no em podeu negar que també fou generosa.
Ara res del que vam aprendre sembla que ens serveixi. Malgrat els esforços per deixar als nostres fills, i ara ja als nostres néts, una societat assertiva, capaç de dissentir i de consensuar en el moment oportú, no ens en sortim; la nostra més aviat sembla una societat ximple, que fa just el contrari del que pertocaria i semblaria assenyat.
Ens pertoca a tots saber quin és el moment del sí o quin és el moment del no. El consens ens convida a la unió i el dissens al divorci.
És ara el moment de pensar en divorcis? O és, en canvi, el moment de pensar en reconstruir famílies que s’havien dispersat?
És de progressistes consensuar o dissentir? Si consensuem fem el joc als poderosos? Perpetuem el sistema?
A les acaballes del franquisme era clar que volíem anar contra el sistema, que dissentíem del sistema, que per tenir futur calia anar a la contra. Després fou relativament clar que el més assenyat era consensuar.
Posats en aquest atzucac: què hem de fer consensuar o dissentir?