Educar potser no consisteix en altra cosa que en mostrar als nouvinguts, infants i adolescents, maneres de viure. I això no és pas poca cosa!  Des del dia que un infant arriba al món es troba mostres de maneres de viure  i d’entendre el món.

En la primera estructura d’acollida, la família, l’infant ja disposarà de maneres diferents de mirar el món, la del pare i la de la mare de ben segur que no són coincidents, encara que puguin harmonitzar d’allò més bé i donar-li l’afecte i la seguretat que requereix per començar a explorar el món; la dels avis, els tiets, cosins, etc., aniran sumant visions i perspectives complementàries o contradictòries, en tot cas distintes, perquè cada tradició familiar aportarà les seves particularitats. D’aquesta manera cada infant va rebent allò que les memòries d’aquells que l’han precedit han anat reservant com el regal més preuat, que només es dóna a qui s’estima.

En el moment que l’infant arriba a l’escola, la segona estructura d’acollida per als nouvinguts, es troba amb altres memòries, de manera que el món que se li obre davant els seus ulls és cada vegada més interessant i també molt més complex. És evident que de maneres de llegir el món, de formes de viure n’hi ha de tots els colors. Moltes es donen simultàniament, compartint temps i espai, com és el cas de les que infants i adolescents poden aprendre en el si de la família o l’escola. A la família, al barri, a la ciutat i al món les distintes maneres de viure sovint entren en conflicte, perquè cada grup social, i cada individu en particular, entén que allò que dóna valor a una vida humana, és a dir, allò que fa que valgui la pena viure-la, és quelcom diferent. El que per a uns és essencial per a altres és insignificant, el que per a uns és una vida digna per a altres és una vida de misèria.

Tots hem après, hem heretat aquestes maneres de viure, d’entendre el món, de valorar les coses, perquè algú ens les ha transmès. Algunes de les herències que ens han donat els que ens han precedit les hem fet nostres, altres les hem rebutjat i, tant en un cas com en l’altre, podem haver-ho fet de manera conscient o inconscient. És així com anem essent memòria, perquè som herència rebuda. Però fixem-nos que en aquest procés de transmissió, tots donem –i hem rebut– d’acord amb allò que considerem fonamental, de manera que fins i tot partint del principi que qui educa és honest, honrat, íntegre, generós, i posseïdor de totes les virtuts que vulgueu, el que acabarà transmetent és allò que l’ha configurat, allò que guarda en la seva memòria i que és el resultat de la seva experiència vital, el seu sistema de valors i creences o les lectures que hagi fet

Marc Bloch diu que la història se’ns mostra com una ciència d’empremtes perquè treballa amb aquelles marques que l’home o el col·lectiu han deixat. Marques que poden ser escrites (i aquestes a vegades arxivades), monumentals o  iconogràfiques i que es convertiran en les fonts del saber històric. Amb la memòria també passa el mateix i nosaltres pensem que allò dit, la narració oral, també pot produir aquestes marques de les que parla Bloch; fins i tot pensem que allò només mostrat també deixa la seva petjada i sovint deixa un bon solc. Aquesta mena d’empremtes, aquestes marques, poden ser més o menys profundes, segons el grau d’afectació que hagin causat en aquell que les ha rebut. Algunes potser no deixaran senyal, altres semblaran fetes a foc roent i afectaran el mateix nucli de l’ànima.

La memòria, feta de record i d’oblit, de marques que han deixat senyal i de marques que han desaparegut amb el temps, ens fa. Si la perdem ens desfem, ens esfilagarsem i deixem de ser qui som. Marques, petjades, que configuren –i desconfiguren– memòries. De manera que els humans som memòria, una memòria que per construir-se no requereix només de passat, de les herències, sinó que també es basteix d’esperança, d’imaginació, d’alternativa, és a dir, de futur. Perquè la memòria també és imaginació.

De la manera com vivim a dia d’avui no parem atenció a la seqüència temporal completa, passat-present-futur. Aquesta seqüència s’ha alterat i hem entrat en una mena de “civilització de l’oblit”, segons paraules de George Steiner, en la que es planifica l’amnèsia, perquè tot és present. El nostre món s’ha instal·lat en el presentíssim; ni el passat ni el futur tenen el pes que nosaltres pensem seria desitjable que tingués, perquè en realitat són la memòria –passat– i l’esperança –futur– que guien la nostra acció present. Si no ens girem i mirem cap al passat, si no ens aixequem un xic de ras de terra i no mirem cap al futur, no podem veure què hi ha més enllà, ens escatimem part del paisatge del nostre present. Si ens il·luminem només en la llum del present correm el rics de quedar-nos cecs. No podem només mirar arran de nas i només mirant en una direcció, sense perspectiva, sense visió panoràmica.

Com a mestres potser ens pertoca mostrar, a infants i adolescents, maneres de viure i entendre el món, no pas perquè els serveixin de models per a construir les seves vides sinó perquè puguin ser font d’inspiració, matèria primera imprescindible per alimentar la seva imaginació i la seva creativitat. La nostra feina potser és acompanyar-los i deixar-nos acompanyar en aquest teixir i desteixir diari, enfilant cada memòria amb la memòria de cadascun dels altres, sabent que cap situació es repetirà, que cap persona és una rèplica d’aquelles que l’han precedit, però que tots formem part d’això que n’hem dit la condició humana.