La llibertat de cadascú està lligada a la dels altres
Agnès Boixader i Corominas
Llicenciada en Filosofia i Lletres, mestre de català i doctora en Didàctica de les Ciències Socials. Professora de vocació i professió. Jubilada
Fa molts anys que dic al meu alumnat que comparteixo la idea de llibertat que tenen els llibertaris. Els llibertaris de soca-rel, clar, aquells que diuen que “un no pot sentir-se lliure si tots els homes de la terra no són lliures”. De manera que jo ‘no em puc sentir lliure’ mentre hi hagi un sol home, una sola dona damunt la terra que no sigui lliure com jo. Des d’aquesta perspectiva la meva llibertat no s’oposa, no es confronta, a la llibertat dels altres, sinó que s’hi suma i en depèn.
Des d’aquesta mirada, jo només sóc lliure i puc gaudir de la meva llibertat si els altres (tots els altres! Els d’aquí i els de més enllà) també en tenen i en poden gaudir. La meva llibertat només existeix si existeix la dels altres. I no és una qüestió menor el fet d’apel·lar als sentiments: ‘no em puc sentir lliure’! Darrera d’aquesta frase hi ha una mena d’impossibilitat ètica i estètica de ser lliure, perquè els altres no ho són; segons aquest principi, cada subjecte es diu a si mateix: no puc gaudir de la llibertat plena mentre hi hagi algú altre mancat de llibertat, és de ‘mal gust’ que jo gaudeixi de llibertat i em senti bé mentre algú estigui oprimit, sotmès o menystingut.
Avui he volgut escriure això perquè per escoltar algú que coincideix de ple amb aquesta idea (al marge d’aquells de qui l’he après) he hagut d’esperar que una monja, la Teresa Forcades, ho digués sota la Porxada. Justament una monja, que està “lligada” a la regla benedictina, va i parla de llibertat anarquista. Definitivament el món està boig!
Ei no m’entengueu malament, no critico la Forcades! Critico aquest nostre món, en el qual molts es pensen que han assolit la màxima llibertat perquè poden canviar de mòbil cada any o es poden triar el color dels pantalons que es compren a les darreres rebaixes!
Francesc Ferrer i Guàrdia, pensador llibertari afusellat el 13 d’octubre del 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, deia que l’educació ha d’orientar-se de manera que permeti el creixement integral dels infants, incloent en aquest plantejament integral pensament i emoció, raó i passió.
Un dels punts de partida de la pedagogia de Ferrer i Guàrdia és el principi de racionalitat científica, fugint d’altres principis místics o transcendents, tant propis de la seva època com ho són de la nostra els principis econòmics del capitalisme especulatiu.
El principi de racionalitat científica és un dels pilars fonamentals de l’Escola Moderna, que Ferrer i Guardia fundà. Però aquest principi es complementa amb el que avui en diríem principi emocional, allò de “la intel·ligència emocional”. De manera que Ferrer i Guàrdia no cercava una racionalitat tècnica o instrumental, pura ciència i pura tècnica, sinó que, pel valor que donava a la natura, a les emocions o als sentiments, podem pensar que ell apostava per una racionalitat humana, sensible al patiment dels altres.
I és aquí on veig la relació amb el que he escrit al principi. Per a un llibertari com Ferrer i Guàrdia (i, modestament, també per a mi) fer política no és fer retòrica, no és presentar un programa i trair-lo, no és fer política pensada per als poderosos, ni tan sols és, participar en cada procés electoral. Seguint aquest ideari, fer política és instal·lar.se en el compromís permanent envers els altres, pensant sempre en la comunitat, és fer política alternativa a la que coneixem, una mena de política orientada cap una societat més justa.
Per anar per aquest camí, cal estar atents, desperts, amb ganes de lluita permanent perquè sempre hi ha qui espera a la cantonada per robar-nos la llibertat. Ens cal voler ser individus lliures i solidaris, amb gran capacitat per a la col·laboració, la fraternitat i la cooperació, i després de desitjar-ho, arremangar-nos i treballar per aconseguir-ho.
Ens cal voler ser i actuar com subjectes de llibertat, que només es sentin lliures, si els altres, els veïns i els forans, són també lliures i poden fer ús de la seva llibertat.
Des d’aquesta mirada, jo només sóc lliure i puc gaudir de la meva llibertat si els altres (tots els altres! Els d’aquí i els de més enllà) també en tenen i en poden gaudir. La meva llibertat només existeix si existeix la dels altres. I no és una qüestió menor el fet d’apel·lar als sentiments: ‘no em puc sentir lliure’! Darrera d’aquesta frase hi ha una mena d’impossibilitat ètica i estètica de ser lliure, perquè els altres no ho són; segons aquest principi, cada subjecte es diu a si mateix: no puc gaudir de la llibertat plena mentre hi hagi algú altre mancat de llibertat, és de ‘mal gust’ que jo gaudeixi de llibertat i em senti bé mentre algú estigui oprimit, sotmès o menystingut.
Avui he volgut escriure això perquè per escoltar algú que coincideix de ple amb aquesta idea (al marge d’aquells de qui l’he après) he hagut d’esperar que una monja, la Teresa Forcades, ho digués sota la Porxada. Justament una monja, que està “lligada” a la regla benedictina, va i parla de llibertat anarquista. Definitivament el món està boig!
Ei no m’entengueu malament, no critico la Forcades! Critico aquest nostre món, en el qual molts es pensen que han assolit la màxima llibertat perquè poden canviar de mòbil cada any o es poden triar el color dels pantalons que es compren a les darreres rebaixes!
Francesc Ferrer i Guàrdia, pensador llibertari afusellat el 13 d’octubre del 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, deia que l’educació ha d’orientar-se de manera que permeti el creixement integral dels infants, incloent en aquest plantejament integral pensament i emoció, raó i passió.
Un dels punts de partida de la pedagogia de Ferrer i Guàrdia és el principi de racionalitat científica, fugint d’altres principis místics o transcendents, tant propis de la seva època com ho són de la nostra els principis econòmics del capitalisme especulatiu.
El principi de racionalitat científica és un dels pilars fonamentals de l’Escola Moderna, que Ferrer i Guardia fundà. Però aquest principi es complementa amb el que avui en diríem principi emocional, allò de “la intel·ligència emocional”. De manera que Ferrer i Guàrdia no cercava una racionalitat tècnica o instrumental, pura ciència i pura tècnica, sinó que, pel valor que donava a la natura, a les emocions o als sentiments, podem pensar que ell apostava per una racionalitat humana, sensible al patiment dels altres.
I és aquí on veig la relació amb el que he escrit al principi. Per a un llibertari com Ferrer i Guàrdia (i, modestament, també per a mi) fer política no és fer retòrica, no és presentar un programa i trair-lo, no és fer política pensada per als poderosos, ni tan sols és, participar en cada procés electoral. Seguint aquest ideari, fer política és instal·lar.se en el compromís permanent envers els altres, pensant sempre en la comunitat, és fer política alternativa a la que coneixem, una mena de política orientada cap una societat més justa.
Per anar per aquest camí, cal estar atents, desperts, amb ganes de lluita permanent perquè sempre hi ha qui espera a la cantonada per robar-nos la llibertat. Ens cal voler ser individus lliures i solidaris, amb gran capacitat per a la col·laboració, la fraternitat i la cooperació, i després de desitjar-ho, arremangar-nos i treballar per aconseguir-ho.
Ens cal voler ser i actuar com subjectes de llibertat, que només es sentin lliures, si els altres, els veïns i els forans, són també lliures i poden fer ús de la seva llibertat.