El parany de les paraules
Agnès Boixader i Corominas
Llicenciada en Filosofia i Lletres, mestre de català i doctora en Didàctica de les Ciències Socials. Professora de vocació i professió. Jubilada
No estem construint bé el present i el futur que s’augura reserva poc lloc per l’esperança. I bona part del problema el tenen les paraules perquè amb les paraules creem realitats. Amb cada paraula nova s’obre una nova aventura, una nova manera d’entendre i de construir el món.
Però em sembla que no sabem fer bona tria de les paraules i les que emprem ens fan pensar (i després fer) un món que no és el que jo desitjaria per als meus néts. Els deixem un món de molt “piulet” i poca reflexió, de relativament bona posada en escena i de pèssim guió.
Sóc mestra i estic avesada a somniar mons possibles i a escoltar somnis d’altres que jo no m’he atrevit a somniar. Les paraules que configurarien el meu utòpic univers educatiu –que, dit de passada, tinc perquè necessito les utopies per resistir- tenen poc a veure amb aquelles que configuren el llenguatge estàndard del món de l’escola. Educació, acollida, acompanyament, tacte, respecte, responsabilitat, ètica, deferència, prudència, compassió... i tantes altres podrien configurar aquest univers del que us parlo, però no són aquestes les que més sonen en el nostre entorn.
Per explicar-vos què vull dir en parlar de “parany de les paraules” us parlaré d’una paraula que em comença a provocar una reacció al·lèrgica per saturació. És la paraula gestionar. Gestió, és un concepte ben propi del món empresarial però que ha penetrat amb molta força a l’escola i a la vida de totes les famílies. A l’escola ja no es procura, només, una bona gestió administrativa sinó que es gestiona el temps, es gestionen els espais, es gestionen els conflictes, es gestionen els recursos, des de fa poc anys aprenem a gestionar les emocions i darrerament ja estem entrant en la gestió de la intel·ligència espiritual. En els darrers cinc anys hauria d’haver fet un estudi, per quantificar les invitacions que he rebut per apuntar-me a cursos de formació permanent en els quals es “gestionava” alguna cosa, fossin persones, materials, eines informàtiques, projectes o, com el darrer que he rebut fa pocs dies i que m’ha impulsat a escriure, fills “gestionado hijos”. Increïble! Els fills es tenen, s’eduquen, s’estimen, però no es gestionen!
El fet que el verb, que en una frase ens indica l’acció a fer, sigui sovint gestionar ens pot portar a pensar que l’educació és una tasca purament reproductiva, “un conjunt d’operacions administratives sobre certs béns –els nostres infants i adolescents- efectuades per una o més persones en nom de llurs propietaris i amb l’objecte d’obtenir-ne resultats beneficiosos”. Aquesta idea de gestió, treta directament del diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, ens orienta cap a processos de transmissió que segurament són molt racionals, però també molt vinculats a un model d’ensenyament, que, des de la meva perspectiva, és excessivament tecnocràtic, és el model d’escola nascut de la revolució industrial i que encara no hem superat.
El llenguatge no és neutre, les paraules inventen mons. I massa sovint ens hem encallat, i fins i tot ens hem barallat, per tal d’utilitzar un llenguatge políticament correcte. En canvi no hem pres consciència del model d’escola, del model de societat, que estàvem assumint només pel fet d’emprar unes paraules i abandonar-ne unes altres o el que és pitjor per fer malbé el sentit de les paraules. És clar que el model d’escola, de societat, que hem creat amb les paraules emprades, com objectius, competències, programació, gestió, etc. és excessivament tecnocràtic i economicista i molt poc humanista.
En el meu utòpic univers educatiu el mestre no es pot deixar subjugar per les lleis del mercat i no pot estar pendent de les oscil·lacions de la prima de risc. Ha de lliurar-se a reflexions de més calat i ha de poder actuar sentint-se lliure. No pot mostrar camins de llibertat si ell o ella no és un ésser lliure i no ho serà si no s’ho proposa, si viu esporuguit. Un mestre, lliure de traves fútils, sap que l’educació és ètica o no és perquè l’ètica n’és l’element constitutiu de l’educació. Aquest mestre sap, també, que l’ètica no es deixa atrapar per les lleis del mercat, perquè si ho fa ha perdut la seva l’essència.
Són les paraules el parany o som nosaltres que som incapaços de pensar paraules que facin un món diferent?
Però em sembla que no sabem fer bona tria de les paraules i les que emprem ens fan pensar (i després fer) un món que no és el que jo desitjaria per als meus néts. Els deixem un món de molt “piulet” i poca reflexió, de relativament bona posada en escena i de pèssim guió.
Sóc mestra i estic avesada a somniar mons possibles i a escoltar somnis d’altres que jo no m’he atrevit a somniar. Les paraules que configurarien el meu utòpic univers educatiu –que, dit de passada, tinc perquè necessito les utopies per resistir- tenen poc a veure amb aquelles que configuren el llenguatge estàndard del món de l’escola. Educació, acollida, acompanyament, tacte, respecte, responsabilitat, ètica, deferència, prudència, compassió... i tantes altres podrien configurar aquest univers del que us parlo, però no són aquestes les que més sonen en el nostre entorn.
Per explicar-vos què vull dir en parlar de “parany de les paraules” us parlaré d’una paraula que em comença a provocar una reacció al·lèrgica per saturació. És la paraula gestionar. Gestió, és un concepte ben propi del món empresarial però que ha penetrat amb molta força a l’escola i a la vida de totes les famílies. A l’escola ja no es procura, només, una bona gestió administrativa sinó que es gestiona el temps, es gestionen els espais, es gestionen els conflictes, es gestionen els recursos, des de fa poc anys aprenem a gestionar les emocions i darrerament ja estem entrant en la gestió de la intel·ligència espiritual. En els darrers cinc anys hauria d’haver fet un estudi, per quantificar les invitacions que he rebut per apuntar-me a cursos de formació permanent en els quals es “gestionava” alguna cosa, fossin persones, materials, eines informàtiques, projectes o, com el darrer que he rebut fa pocs dies i que m’ha impulsat a escriure, fills “gestionado hijos”. Increïble! Els fills es tenen, s’eduquen, s’estimen, però no es gestionen!
El fet que el verb, que en una frase ens indica l’acció a fer, sigui sovint gestionar ens pot portar a pensar que l’educació és una tasca purament reproductiva, “un conjunt d’operacions administratives sobre certs béns –els nostres infants i adolescents- efectuades per una o més persones en nom de llurs propietaris i amb l’objecte d’obtenir-ne resultats beneficiosos”. Aquesta idea de gestió, treta directament del diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, ens orienta cap a processos de transmissió que segurament són molt racionals, però també molt vinculats a un model d’ensenyament, que, des de la meva perspectiva, és excessivament tecnocràtic, és el model d’escola nascut de la revolució industrial i que encara no hem superat.
El llenguatge no és neutre, les paraules inventen mons. I massa sovint ens hem encallat, i fins i tot ens hem barallat, per tal d’utilitzar un llenguatge políticament correcte. En canvi no hem pres consciència del model d’escola, del model de societat, que estàvem assumint només pel fet d’emprar unes paraules i abandonar-ne unes altres o el que és pitjor per fer malbé el sentit de les paraules. És clar que el model d’escola, de societat, que hem creat amb les paraules emprades, com objectius, competències, programació, gestió, etc. és excessivament tecnocràtic i economicista i molt poc humanista.
En el meu utòpic univers educatiu el mestre no es pot deixar subjugar per les lleis del mercat i no pot estar pendent de les oscil·lacions de la prima de risc. Ha de lliurar-se a reflexions de més calat i ha de poder actuar sentint-se lliure. No pot mostrar camins de llibertat si ell o ella no és un ésser lliure i no ho serà si no s’ho proposa, si viu esporuguit. Un mestre, lliure de traves fútils, sap que l’educació és ètica o no és perquè l’ètica n’és l’element constitutiu de l’educació. Aquest mestre sap, també, que l’ètica no es deixa atrapar per les lleis del mercat, perquè si ho fa ha perdut la seva l’essència.
Són les paraules el parany o som nosaltres que som incapaços de pensar paraules que facin un món diferent?