La política o las fas o te la fan els animals i carronyaires

Animals i carronyaires, engarjolar a cop de sentència inquisitorial i a sobre riure-se’n sense cap mena de maleït sentiment, em fa fàstic. No ho puc dir d’una altra manera, ja n’hi ha prou de contenir tantes emocions per ser bons nens i nenes, no és suficient. Si no puc tenir un espai on poder expressar amb llibertat sense violència el que sento, llavors la meva frustració encara és més gran, polítics preneu nota.

Parlaré clar, és l’objectiu d’aquest article. Divendres, cinc persones innocents les van enquibir altre cop a les cel·les de la vergonya. Les sentències del jutge Llarena no les accepto, no les acceptaria cap jurista seriós amb una mica de dignitat humana. A més, tot plegat ho hem d’assumir d’un cop per totes, és un complex procés d’ensorrar moral i personalment els promotors del “Nuevo levantamiento del separatismo que quiere romper la Patria”. Escric aquesta darrera frase i m’haig d’expulsar la caspa, la que em crea els nervis i la que expulsen aquestes creences messiàniques que només se n’aprofiten les elits espanyoles, qui no ho vegi és que no pot veure-ho o no ho vol veure.

No em vull estendre molt en el meu buidatge personal contra l’estat i els seus voltors, no em portarà a gaires conclusions, ara bé, jo reivindico que la gent com jo ens puguem sentir partícips d’un moment difícil on està clar que molts volem ajudar, com sigui. El moment, o el convertim en sensacions positives o anem pel mal camí. Altre cop, polítics preneu nota.

He vist, la cobertura moral que donen els polítics estatals a l’expressió de ràbia i violència que estan generant persones de tot tipus, a moltes cares públiques víctimes de la violència de l’1-O. Personalment, em va fer un mal i una ràbia profunda sentir ministres espanyols, persones que se’ls hi pressuposa serenor i respecte, burlar-se del mal ocasionat per la policia a persones concretes que van participar al referèndum de l’1-O. És una vergonya, són actes d’una baixesa moral infinita.

Als/les familiars d’empresonats/des i exiliats/des la més dolça i calorosa abraçada, per sobre de tot, hi ha el respecte i la humanitat d’entendre el dolor, i fer-ne mofa, cosa que vaig sentir en discursets com el d’Arrimadas al ple del Parlament de divendres, sento la sensació de maltracte i despreci.

Bé, i ara em dono un espai per donar ànims a totes i tots.

Proposo un exercici d’abstracció, no hi ha cap altra manera, sense oblidar allò que hem aconseguit amb el Procés. És evident que el nou full de ruta ha de ser el de garantir i consumar els drets individuals i col·lectius del conjunt de ciutadans/es del país. Emprenent aquest nou camí serem capaços de visualitzar de nou la singularitat política de tots/es nosaltres i portar de nou a l’estat a un marc de desbordament cívic, el futur referèndum d’independència, abans de consumar-se, demana un exercici pràctic de prestigi, d’innovació en les formes de fer política i en les múltiples formes d’expressió social. En paraules de Marina Garcés, no busquem en el solucionisme cap resposta immediata, no existeix, perquè el poder sortirà de la pràctica constant, de la cerca, altre cop, de casar il·lusió amb voluntat d’emancipació. No posem titulars a un moment que vol narratives.

Ja per últim. Tornaré a ser clar. Si es parla de fractura social està a la mà dels qui tenen la força aturar-ho, la majoria del país només hi podem ajudar en la mesura que se’ns deixi.

No hi ha cap altra fórmula de contar-nos –està vist que convocar referèndums són actes delictius dignes de bandolers i lladres de “poca monta”- que no sigui l’expressada en unes eleccions, oi? Doncs, les eleccions van dir que la majoria parlamentària aposta per la independència, la diferència entre els que parlen d’un país partit i els que volen consumar els seus projectes polítics, és en l’ús intencionat que es vol fer dels resultats, i això, es veu en la voluntat d’integrar-se o no a la realitat diària dels seus representants.

Res més, són temps difícils, són temps de dolor, són temps maleïts però la causa de la independència és una causa plenament humanista, és una causa noble, però ningú ens va dir que el camí fos fàcil, potser que toquem de peus a terra, ens mirem a la cara, i fem de nou gestos d’esperança i d’escalf.

Edicions locals