I un altre històric ha caigut; el restaurant Pitarra tanca

El títol d’aquest article per ell sol ja parla. Un altre restaurant històric barceloní tanca. Un altre fracàs per a la cuina catalana autèntica. Són molts establiments històrics que es van tancant a la capital però també arreu del territori, molts d’ells, eren petits espais, anònims, humils, arrelats al seu entorn més directe, sense més necessitat, sense més aspiracions que les de servir, viure i oferir la seva tradició.

Una llàstima que va més enllà de la idea de negoci històric, amb la desaparició de cadascun d’ells es perd un tret identitari local que tanta falta ens fa, i en molts casos, es perden oficis. Tornaré a parlar d’aquest darrer punt; l’ofici.

Abans, però, deixeu-me dir que en el cas del tancament del Pitarra s’ha succeït un cas típic del fracàs de la nostra manera de mantenir algunes de les nostres tradicions.

Resulta que el Pitarra ha hagut de tancar víctima de la devoradora marea turística, que de veritat, amb la mà al cor, no acabo d’entendre a qui beneficia, més que als grans holdings empresarials, i què carai, també li convé a les arques municipals de la capital. I, evidentment, la marea no para i resulta que el Pitarra es convertirà en un pub irlandès. És que cap empresari, cuiner, col·lectiu de cuiners local etc., ha pensat en mantenir el restaurant i la seva tradició culinària en peus? Jo, personalment, sóc un enamorat d’Irlanda, la seva història i les seves cerveses, en especial la Guinness, això sí, la Guinness que es fa a Irlanda, i no pas la cervesa negra, amb gust de cafè espresso i pudor de clor de la seva aigua, que ens serveixen aquí. Ara bé, no trobeu que hi ha una gran diferència entre tancar un restaurant de cuina catalana amb cent cinquanta anys de solera i obrir-hi en el mateix lloc un pub irlandès? Jo crec que sí.

I per continuar amb l’intent de descriure el fracàs per mantenir una vela més en el manteniment del patrimoni històric del país, em trobo la brillant proposta d’ERC de demanar a la Generalitat declarar el Pitarra Bé Cultural d’Interès Nacional...això sí, el Pitarra serà un Bé Cultural...aquest bé Nacional, hi trobarem un bar on hi podrem trobar cervesa Guinness, whiskey irlandès, sidra, i patates fregides immenses acompanyades de ketchup, maionesa o mostassa, entre altres coses. En resum, d’un fracàs, en aquest país, en fem un monument, o bé, li donem un símbol institucional i ens despreocupem de lluitar per mantenir la flama de la tradició, i això, significa invertir, evolucionar, apostar per la identitat local que és el més segur per a tenir futur com a país i com a societat.

I per últim, l’ofici. Sembla una paraula maleïda però és que cal fer ofici. És la contraposició a un model de negoci desnaturalitzat, fals, lluny de la realitat com és el de les grans concentracions empresarials. Els petits, només poden oferir el que són, com el Pitarra; ofici, tradició, amor pel seu entorn. Però el món ha canviat. Fer ofici només es pot fer amb unió, creant sinèrgies col·lectives, els establiments amb una gran bellesa i una immensa història sols, per desgràcia, no poden sobreviure. Valgui dir que també han de reflexionar tots aquells propietaris d’un llegat històric que volen preservar, no n’hi ha prou en vendre, preservar el llegat històric és una expressió cultural i té la necessitat de preservar-se sota l’escalf col·lectiu, mica en mica es van esvaint per una marea imparable les institucions personificades, allunyades d’un món que ja no existeix.

Edicions locals