El tam tam del teatre de guerra

Fa pena veure els moviments estètics de Trump respecte a la situació a Síria i Corea del Nord. I llàstima, és el que em genera el paper d’Europa vers a l’actitud del mandatari nord-americà. No hi veig cap diferència entre l’actitud i les polítiques de guerra que els governants mundial estan aplicant en l’actualitat, i els principis que regeixen els manuals de guerra que imposen els països d’Occident quan volen moure les maquinàries bèl·liques en qualsevol lloc del món que se’ls hi fiqui entre cella i cella.

Clausewitz deia que la guerra és una extensió de la política. Jo no veig cap diferència entre guerra i política quan del que es tracta és de parlar dels grans interessos econòmics i polítics internacionals. I faig aquesta mena de declaració antibèl.lica perquè els darrers esdeveniments internacionals -com no, esdeveniments vergonyosos que es salten absolutament totes les línies dels drets humans- tenen nous protagonistes, principalment el bo de Trump, que em fan connectar amb dues idees bàsiques que hem oblidat com a societat per aturar la salvatge política d’inventar conflictes per a crear nous interessos globals.

La intervenció militar aèria de l’aliança occidental a Síria, liderada pels EUA, és una nova manera d’obrir les portes als països occidentals a posar el nas en conflictes interns, i treure’n tot el profit un cop hi han posat el peu, sinó abans, ja que la hipocresia és tant immensa que es dona la paradoxa que els qui volen “defensar els drets humans” venen armament als qui els vulneren.

He seguit de ben a prop la visita del President francès, Macron, als EUA. Em resulta molt simbòlic que un mandatari europeu que encara no ha demostrat res, visiti els EUA i es faci abraçades i petons amb el seu homòleg nord-americà. Macron vol escenificar poder, també poder d’acció de guerra, on només hi ha imatge i poca cosa més. Em recorda els gestos d’amor que Aznar enviava per mar, terra i aire a Bush, i que va acabar amb el gran novici bèl·lic a l’Iraq, i que, ambdós, d’una manera o una altra, aquella pantomima, a la llarga, els hi va costar el seu lloc.

Tot plegat, com deia, m’evoca a recuperar dues idees que hem perdut en la immensitat d’aquest món global que el volem combatre sense saber ni com ni des d’on. Certament, lluitar, en aquest cas, contra la guerra i els seus còmplices, és molt limitant si es fa de manera global. Sé que sona estrany però el món per sort, encara es basa sobretot en allò que passa al nostre entorn. Em ve al cap la lluita de la societat nord-americana contra la guerra al Vietnam per evocar la idea que si volem eliminar les actituds prebèl·liques, com les de Trump i Macron, cal que les nostres societats locals s’organitzin i reclamin amb tots els mitjans possibles explicacions i compromisos als nostres mandataris, que expliquin les seves agendes d’actuació internacional fil per randa, i preparar la resposta, sempre en clau local, per si aquests, se’ls hi passa pel cap incomplir amb el que han promès.

En resum, si volem aturar les guerres al món, hem de crear campanyes d’influència, de pressió social vers als governants, i fer-ho amb totes les eines possibles, com les lluites dels joves nord-americans contra el reclutament militar en la guerra del Vietnam. I, d’un cop per totes, pensar seriosament en reclamar el tancament de les empreses fabricants d’armament. Cal donar sentit i identitat al rebuig a les guerres abans que, com sempre, arribem tard i haguem de rogar que les guerres no s’enduguin vides invisibles per aquest món global.

Edicions locals