Molt bé, ja tenim president, i ara què? (1)

No vull negar que no em fa especial gràcia la investidura de Torra com a nou president. Més enllà del rebombori mediàtic sobre els seus articles –poques coses té a dir l’oposició si només més es fixa en articles i tuits del passat de Torra- el nou cap de Govern, em sembla una persona capaç, però amb una limitada cultura política de projecció teòrica i pràctica, però bé, no és temps de jutjar, sinó que és temps de fer alguna cosa, d’un cop per totes. I aquí, està “la mare dels ous”, i ara que tenim president, ara què fem?

Estratègia, comunicació i reflexió sobre tot. Serien els tres objectius bàsics, però no n’hi ha prou. És temps d’omplir de continguts un espai absolutament buit – des del vint-i-set d’octubre fins a la investidura de Torra- que costarà de recuperar, sobretot, per part dels partits independentistes.

Bé, recentment, ERC ha convocat la seva militància a una nova conferència nacional sota el paraigua d’una ponència política. Celebro que algú vulgui reflexionar, ja era hora. I, honestament, la ponència que es presenta en aquesta convocatòria és força reveladora d’allò que succeeix en l’interior dels partits; indefinició estratègica, anàlisi massa condicionat per les circumstàncies i una manca d’arrelament i empatia amb la situació que es va crear a partir de l’1 d’octubre.

Aquesta falta de realisme amb aquests moments, crec que condicionen qualsevol anàlisi política. La ponència d’ERC m’aboca a pensar que la credibilitat dels partits amb allò que diuen i amb allò que fan és “la mare dels ous”.

No tinc cap bola màgica que em digui cap on ha d’anar el país, per sort, el camí encara el marquen la barreja dels fets i la reflexions que se’n deriven. Però bé, jo proposo diverses línies estratègiques per a considerar en la confecció del mal anomenat Procés 2.0.

Qui preserva la força del poder ha d’assumir que existeix un conflicte polític abans de parlar d’una taula de negociació: no hi ha diferència possible entre allò que assumeixen com a conflicte –judicial i mediàtic, i no polític- des de l’estat i els seus aliats, i el que ha interioritzat el moviment independentista des de ja fa uns quants anys.

El relat fins arribar a l’1-O –punt d’inflexió- és llarg i de la part estatal només ha estat respost, tard, i amb abús d’autoritat i amb una manca d’empatia emocional que és el que ha creat aquesta suposada fractura social –la força repressiva sempre divideix als ciutadans, el problema d’arrel ve donat per l’assumpció política de cada part, sinó hi ha política es trasllada el conflicte polític a la societat i als mitjans de comunicació, amb totes les conseqüències-.

Per tant, amb aquest punt estic absolutament d’acord amb la proposta d’ERC de demanar a l’estat espanyol asseure’s en una taula de negociació, ara bé, perquè tothom assumeixi la seva part de responsabilitat cal que tothom assumeixi que existeix un conflicte polític històric, sinó, portaríem a terme una sortida en fals per a resoldre una part de la situació creada (amnistia per als/les presos/es, distensió governamental).

El catalanisme evoluciona perquè la gent ho fa possible: els partits independentistes també han de reflexionar profundament. L’anàlisi sobre l’evolució del catalanisme històric és força interessant però insuficient, hi ha un punt d’inflexió en aquest moviment nacional; l’evolució ideològica però també pràctica del catalanisme cap a l’independentisme s’ha basat en la voluntat popular i no només en la política.

Per tant, això significa, que el conflicte que era estrictament polític fins fa uns anys –fins a l’aprovació del darrer estatut- s’ha traslladat plenament, a tots els àmbits socials, cosa que ha mogut l’agenda política del país, i això, cal que ho tinguin en compte els partits alhora d’assumir fets pràctics, com l’1 d’octubre. El carril central d’aquest moviment és molt divers, i té una aspiració d’emancipació nacional i social molt transcendent.

Un 47%, qui ha dit que no és suficient? Més enllà de la voluntat de voler eixamplar la majoria política del país, que crec que és bàsic aquest moviments polític, la realitat és que cal continuar mobilitzant aquest majoria social, i és clar, també eixamplar-la. Ara bé, no hi hagut cap possibilitat de poder comptar quina és la majoria social del país, només ha estat possible l’1-O o bé, en els diversos processos electorals.

Tot i això, hi ha casos –Quebec, Kosovo, Escòcia- que ens deixen entreveure que disposem d’una majoria social capaç de decidir el futur, qui ha de disposar de les eines per a poder-ho decidir és, altre cop, la política. Per cert, la majoria social es consuma guanyant qualitativament, portant a terme polítiques i pràctiques socials avançades, emancipadores, ja és hora que assumim que tenim majoria i podem decidir què volem ser en tots els àmbits socials.

Edicions locals