Un conte de por

Advocat. Soci de BCN Legal Group.

Hi havia una vegada, en un llogaret de la Mediterrània, un poble organitzat i mobilitzat que era a punt de fer realitat les seves il·lusions i d’assolir els seus objectius i somnis, perquè, des de feia temps, era el protagonista de la història. Però llavors els polítics (els propis, no els altres) se’n van adonar i van témer que allò podria posar en qüestió tot el seu odre establert, tot el sistema, del que ells i els seus gaudien. I van decidir que no podia ser. No podia ser que haguessin perdut els carrers i, per tant, haguessin perdut el control de les coses i la gent. Allò no podia ser perquè tot plegat se’ls anava pel pedregar. I algú, ves a saber com i perquè, va decidir que ja era hora d’acabar amb el somni crescut als carrers i les places en les llargues vesprades de l’estiu que ja quedava enrere, i va idear l’estratègia per fer-ho.

I així, una tarda d’un divendres de plena tardor, aparentment van donar al poble allò que el poble els demanava. “I ara que ja ho teniu, aneu-vos-en cap a casa”, els van dir. I el poble, que els va creure, va fer el que els van demanar, bo i convençuts que aquell moment màgic i irrepetible era l’èxit final pel que tant havien lluitat i que l’endemà es llevarien en un país més net i clar.

Però l’endemà, per a sorpresa del poble, res va canviar. Tot va restar igual. I van anar passant les hores i els dies, mentre veien amb estupefacció, que allò que els havien dit no és feia realitat. Més aviat semblava que tothom anava plegant veles, malgrat el vent que encara bufava.

I van anar passant més coses, que els van dir que eren més importants, i que van servir per tenir-los distrets i entretinguts. I el poble, amb el temps, es va anar oblidant d’allò pel que realment havia lluitat i es va anar enretirant dels carrers i les places i tothom va tornar a tancar-se a casa.

I aleshores els van començar a dir que allò que teòricament havien assolit, de moment, no era possible. Que més endavant ja ho veuríem, però que de moment no, que s’havien de recuperar altres coses que durant aquell temps malaguanyat s’havien perdut. I part d’aquell poble s’ho va creure. I una altre part que no, va adonar-se que ja no hi havia organització ni mobilització, i va caure en l’evidència que l’únic que hi havia, que hi tornava a haver, era política. Va caure en l’evidència que la lluita s’havia acabat, perquè l’havien vençut. I ho havien fet perquè havien culminat amb el procés de desmobilització.

El poble, una vegada més, és va adonar que havia estat derrotat pels seus propis polítics.

Edicions locals