El Rei del Sud

Rei del Sud no es deia Jordi i mai havia ballat sardanes, no coneixia Verdaguer, ni Pla, ni Sagarra i la crema catalana no era un del seus postres preferits. Tenia la cara tatuada pel sol, les mans endurides per la terra i els ulls plens de pluja, plens de sorra, plens de vent. El Rei del Sud va néixer entre alzines, roures i oliveres, va créixer a l’ombra de senyors de barret blanc, camisa blava i cavall esvelt. Un dia va fugir d’una casa arrebossada de calç i tacada de geranis per instal·lar-se nord enllà, entre el ciment d’un país de parla estranya, en una ciutat amb cos de poble, en un barri humit de la perifèria i massa allunyat del centre, quan el centre ja era centre però encara no era Gran.

I allà es casà i amb ella tiraren endavant mal venent totes les hores del món, després, amb l’ajuda interessada d’una entitat financera, compraren un pis, una nevera, un televisor i un Seat 600 que el mes d’agost els portava fins aquell racó del sud on hi tenien les arrels i encara quedaven senyors de cavalls esvelts i toros braus. Els caps de setmana de juliol, pujaven i baixaven Parpers en direcció a una platja del Maresme i d’un mar molt més blau que ara, amb peixos i pops i musclos, on els nens feien i desfeien castells de sal i de sorra, col·leccionaven petxines i somniaven amb dracs catalans i princeses extremenyes.

Amb la jubilació, voltà carrers i places mentre observava com creixien les grues i els solars s’omplien de “racholas”, de “tochanas” i de formigó. Algun capvespre, passejava agafat de la mà de la Rocío, amunt i avall, per la “Calle Mayor” amb el record del llarg i dur camí que havien recorregut junts i es sentien agraïts en aquesta terra per acollir-los, de la mateixa manera que la terra hauria d’estar-ho d’ell per tirar endavant totes les històries en les que participaren. No podia estar quiet i durant uns anys s’inventà un hortet a prop de les vies del tren, les mateixes vies que a finals de la dècada dels cinquanta, traslladaren ell i els col·legues del seu regne.

El recordo en aquell bar de tota la vida i avui regentat per xinesos, en aquell bar d’olives, de cervesa i de dòmino, entre Ducados, mil renecs i el record dels Amancio, Pirri, Gento, Zoco... mentre aixecaven copes de conyac per l’esperit d’un tal Juanito.

En dies laborables i abans de dinar, el Rei del Sud ho deixava tot i caminava fins l’escola de la mà d’un ritme antic, d’una rumba de Los Chunguitos. Allà esperava que surtis la Laia, que és sang de la seva sang i filla de la seva filla, la mateixa que l’altre dia li confessà que era independentista... i del Barça. I ell es rascà el cap mentre renegava en veu baixa, després la va mirar amb aquells ulls petits, riallers i humits amb què els avis miren les nétes quan els hi perdonen tot i pensen que ells mai desapareixeran del tot.

Edicions locals