Autogestió, cert temor i molta il·lusió

Presidenta del consell rector de Cafè del Centre, SCCL

Sense massa reflexions, un dia començo a formar part d’una cooperativa molt jove. Jo, que he estudiat per dedicar-me a l’àmbit social, de sobte em sento a gust treballant de cambrera.

El que m’interessa de veritat, però, són els meus quatre socis i tot el que intueixo, encara tímidament, que podem arribar a ser plegats. Treballem molt, infinitament molt. Parlem de qui som, cap a on anem, i ho decidim totes juntes en llargues assemblees. Amb el temps, l’activitat econòmica es torna més estable i mirem més enllà de l’autoexplotació. A poc a poc comencem a integrar que no tenim jefe i que podem canviar l’orientació laboral a què estàvem destinats.

Se suposa que sóc empresària. M’han arribat a dir que ara estic al bàndol de la patronal. Enmig d’aquestes converses sempre hi ha algú que diu: “Que no... que són una cooperativa!”. Però què coi és una cooperativa de treball? Doncs suposo que moltes coses. Per nosaltres és el camí d’assoliment dels somnis que cadascuna desitgem concretar. I durant el recorregut ens resistim a què les nostres vides les compri el mercat.

Treballem al Cafè del Centre. Servim sopars i menús de migdia. Dissenyem la carta i preparem combinats. Fem gestions econòmiques, administratives, laborals i legals. Ara mateix estem abolint el plàstic de les nostres vides, mentre intentem fer les millors paelles, reflexionem sobre el benestar animal i ens plantegem nous models de governança. També actualitzem els estatuts, que ja toca, i evidentment el règim intern. Ostres! Un soci acaba de ser pare. Com podem dignificar la prestació de paternitat? I així, com els equilibristes, caminem pel desconegut món de l’autogestió amb cert temor i molta il·lusió. Dia a dia, amb el treball de les nostres mans, comprem un trosset de la nostra llibertat.

Edicions locals