2017 Diumenge de tardor

Se n’ha escrit molt i se n’ha parlat més, però cal continuar insistint per no oblidar mai aquells fets de la passada tardor. Els crits, les cuirasses, els cascs, la indefensió, la por, la ràbia i tota la sang han de continuar desats a la memòria. I és que, si no, com bé va escriure Eisenhower després de l’alliberament d’Auschwitz, algun dia apareixerà un mal parit i dirà que allò no va passar mai.

Mentre l’estiu ja és un cadàver he estat fent una ullada a les imatges recopilades sobre la batalla d’ara fa un any o, millor dit, sobre la invasió covarda de l’u d’octubre i no crec que ho arribi a entendre mai. O potser sí, potser la conclusió de tot plegat, més enllà de les urnes, de la democràcia, de la llibertat i de l’article 2n de la constitución española, és que ens envolta gent dolenta, molt dolenta, mala gent. Et poden qualificar de mentider, d’insolidari, de violent, de cabró, fins i tot de fill de tal o de fill de qual, però, el pitjor de tot és que et mirin als ulls i, serenament, et diguin d’una manera clara, directa i sense altres adjectius que ets una persona dolenta.

I escric això i escric així, perquè en mirar les imatges detingudament i observar l’actitud, gairebé sàdica, de molts d’aquells joves disfressats de guerrers d’un joc de la Play, quan reviso les agressions rabioses a gent indefensa, a gent pacífica i valenta que aixecava les mans i que volien i van votar, he d’empassar-me lletres i amagar insults perquè m’envaeix una barreja enorme i salvatge de vergonya, de ràbia i de tristesa. Gent dolenta que, potser, dies després van sopar tranquil·lament amb amics i família mentre parlaven de rebre medalles per les heroïcitats comeses a Sant Julià de Ramis, a Sant Esteve Sesrovires.

I potser algun dia tindran fills a qui explicaran que el pare va defensar la pàtria contra el cop d’estat dels “separatas”. I potser tindran néts a qui els hi llegiran contes i amb qui aniran a veure el color de préssec en almívar de la posta del sol o el blau de les onades que van i tornen mentre els hi expliquen contes de dracs catalans derrotats per soldats espanyols disciplinats i que rebien l’empenta d’un poble que els hi cridava allò de: "a por eyos...oé, a por eyos..oé". I d’un govern que els hi donava suport i d’un sistema judicial que els hi reia les gràcies. I així ells, “demòcrates de tota la vida”, van evitar una esquerda irreparable en la seva estimada i indissoluble pàtria.

I diran el què vulguin dir i faran el què vulguin fer però, amics lectors, un arriba a la certesa de què individus d’aquesta mena cal tenir-los el més lluny possible i si s’acosten massa, pacífica o violentament (que cadascú decideixi), derrotar-los.

Hi ha professionals que el seu objectiu hauria de ser intentar suprimir la barbàrie, però, alguns d’ells, sembla que hagin estat entrenats per perfeccionar-la.

Edicions locals