Concretant el moment (part II)

En primer lloc, jo ho vull dir clarament per a no enganyar-me ni fer-me més mal a mi mateix, i a veure si així puc ajudar a definir el moment. No estem avançant cap a cap República! Em sembla que posar-nos en la tessitura entre República o res, no ajuda, perquè entre la constitució de l’estat i el res hi ha un mar immens ple de coses interessants, reptes encara per complir i gent vàlida que vol fets i o no paraules. Tampoc, ajuda el circ “pamplinaire” que organitza cada setmana el Govern, o la verbalització d’aquesta mena de tessitura que molts dirigents polítics provoquen –també alguns dels que estan empresonats- quan emmarquen el moment entre el pacifisme per a no fer res i una suposada “llavor violenta” que ens farà tirar enrere tots els objectius, com si ara en tinguéssim cap...

Parlar de República constituent és autoenganyar-nos, i en alguns casos, amaga un cert interès polític que posa més pressió en tots els àmbits, però, un altre cop, obvia el paper de la societat. L’objectiu, per a mi, és no fer tant soroll perquè no ens aporta res, i treballar per a consumar un trajecte cap el dret a l’autodeterminació, sense pressa però conscients que s’han de fer passos decidits en breu, i el reconeixement i respecte dels drets civils i polítics com a nació és la fita. Un altre tema és, quin és el moment i sobretot, amb quines peces jugar.

Més que trobar el suposat moment –com si el moment baixés del cel i anunciés l’arribada de l’eucaristia nacional- cal crear noves condicions socials per a consumar actes com els de l’1-O. Perquè, el referèndum de l’1-O crec que s’està conduint per un terreny massa pantanós i sense final; i és que a partir de l’1-O, el què caldria haver sacsejat és la política interna dels partits, s’hauria d’haver conscienciat dels riscos que patim quan entomem un embat amb un estat, i de les debilitats que tenim com a país, però, també, la societat civil hauríem d’haver fet un pas endavant i assumir un nou rol més transversal i actiu vers a la política i els canvis estructurals d’aquesta societat que volem canviar pel bé de tots i totes. Tampoc hagués estat malament tractar la causa de les víctimes de l’1-O com una causa comuna emparada per la protecció del Govern, que bé que va demanar la participació ciutadana, i aquest no ha respost de manera justa.

La internacionalització del conflicte, és fonamental, però no només s’ha de fer des d’una via partidista sinó que cal parlar amb molts agents socials. I és que, cal que Europa reconegui els nostres drets civils i democràtics, i penso que la societat civil catalana –de manera unitària– ja és hora que faci un pas endavant i denunciï amb fets i no només paraules –a les instàncies internacionals que calgui– la construcció partidista i mediàtica d’una gran trama d’interessos que estan creant un relat fals i interessat adreçat a reprimir i vulnerar els nostres drets com a ciutadans/es. Un objectiu novedós que ajudarà a assenyalar on és el problema i no pas a conviure amb ell i prou.

Pel que fa a les nostres aspiracions nacionals i socials. Crec que hi ha dues vies i un canvi de perspectiva que cal entomar. En primer lloc, el ball de números sobre si som o no som majoria, si l’unionisme són més o menys només fa que embolicar la situació, i sincerament, la solució no és només votar, el que cal és que tothom vagi pel carril de la política. De moment, l’única dada empírica que tenim ens diu que la majoria parlamentària és independentista –47% és més que suficient– i això se li diu expressió popular, si algú es vol constituir una nova majoria ho ha de fer amb els seus mitjans, sense l’ús interessat de forces majors i més poderoses provinents de l’estat –Cs i PP–, i guanyant mitjançant les eines polítiques i no només a cop de titular o de foto. Posar en el carril de la normalitat política a tothom farà que expressions massa mediatitzades i sense fons real –Cs o la candidatura de Valls a Barcelona– caiguin pel seu propi pes.

Per a mi, els mitjans per a consumar el dret a l’autodeterminació han de ser dinàmics, i si cal desobediència, que no vol dir violència, cal estar preparats. Està clar que cal crear dues vies per arribar a aquest objectiu; l’empara d’Europa per a la defensa dels nostres drets civils com a europeus, i la interlocució internacional en la resolució del conflicte i la creació d’espais polítics i socials per al diàleg i la creació de fórmules per exercir el nostre dret a l’autodeterminació són dos punts estratègics.

I per últim, i insisteixo sempre molt sobre el paper de la societat civil, perquè crec que el seu rol és fonamental i té un llarg camí d’evolució. La societat civil no pot dependre només del que diuen els polítics. La societat civil amb la seva màxima pluralitat ha de consumar noves conquestes socials, i posar en dubte constantment l’stato quo actual, que no deixar avançar i que impedeix que molts sectors socials s’emancipin, i es vegin frustrats pels interessos de certes elits – elits de tot tipus, sindicals, empresarials, polítiques, mediàtiques etc-.

Si els partits no saben ni volen fer una autocrítica profunda –diu molt dels seus valors democràtics- cal que la societat civil faci una àmplia i profunda reflexió sobre els nostres errors i sobre els nostres reptes per a desllorigar aquest embut. També hem de ser conscients que la política necessita temps.

El que sí cal exigir d’un cop per totes als partits i al Govern és que si avancem almenys cal que la política es posi al servei dels ciutadans/es i treballi per a construir i progressar com a país. Sembla senzill però no veig llums en aquest tema.

 

Edicions locals