Per poder arribar a acords, primer cal crear condicions

Ja de bona entrada crec que cal que els pressupostos de Sánchez tirin endavant, amb els vots favorables o amb l’abstenció de les forces independentistes. M’explico.

Com a país, necessitem deixar enrere aquesta mena de dinàmica tant negativa que ens envolta i que només jutge allò que ens fan sense tenir en compte allò que nosaltres, millor dit, els nostres representants, han de possibilitar; fer la política amb perspectiva positiva. Ens ho mereixem.

Bé, els pressupostos de l’estat representen un cert avenç social, sense ser un pressupost excessivament progressista ni trencador. Però, cal aprofundir en la lectura de fons d’aquesta proposta per entendre que a Espanya, els canvis es fonamenten amb els anys, a marxes molt lentes i si es pot, sense que els mitjans et clavin la mirada i et titllin de qualsevol dels “versots” de la brunete mediàtica.

Pel que fa al debat al voltant de l’aprovació dels pressupostos de l’estat i el conflicte amb Catalunya, la cosa no és gens fàcil de resoldre. Tampoc trobo que el fet que la Fiscalia o l’advocacia de l’estat facin gestos de distensió sigui el remei, no és real. Representa més donar sortida a aquesta angoixa creada amb l’empresonament injust dels polítics catalans que una acció amb repercussions reals a curt i llarg termini.

Per altra banda, tenim com la dreta està ben dreta apunt cada dia de cometre un altre “pronunciamiento” a base de crear histèria i mentides mediàtiques que res tenen a veure en fer política. A ells, PP i C’s, més tard o més d’hora els hi tocarà mirar enrere i veure que així només fan que perdre votants, i el que és més important, capacitat de diàleg transversal, aquí i a Europa. Combatre aquesta mena de “propaganda política” és complicat, i jo diria que només es pot fer complint i essent efectiu amb allò que dius i fas. No sé si Sanchez és el millor exemple.

Tot plegat, la situació en què vivim al país, crec que cal capgirar-la amb urgència. Tenir en compte no tant els resultats a llarg termini sinó les nostres capacitats reals i com crear noves condicions per a conformar noves victòries.

I permetre que Sánchez tingui pressupostos és la solució? Ni de bon tros. Tampoc ho és arribar a pactes per dalt entre partits polítics per a mirar de desllorigar la situació dels presos quan el conflicte segueix latent a la societat –responsabilitats polítiques, víctimes de l’1-O, judicis, agressions de l’extrema dreta, etc.–. Ara bé, repeteixo, si una cosa no hem sabut fer mai des de Catalunya és llegir el fons dels moviments polítics a Espanya i tenir-los en compte per a crear les nostres condicions polítiques. No és només mirar pels nostres interessos sinó fer-ho tenint en compte que la feblesa de l’estat espanyol també ens perjudica com a societat.

Per tant, crec que els pressupostos són un altre gest de valentia, res més. Està clar que les condicions efectives del govern Sánchez són molt limitades i ni molt menys representen una possible solució però el que es cou a Madrid desestabilitza actualment qualsevol moviment polític des de Catalunya, i des d’aquí només podem consumar un pas per apartar encara més Rivera i Casado de l’esfera d’odi i ràbia que propugnen per intentar fer política amb nous actors. Permetre que Sánchez aprovi els pressupostos és un cop a la desestabilització de l’estratègia de la dreta espanyola.

Tanmateix, em fan dubtar aquestes reunions d’Iglesias amb Junqueras o certs gestos entre instàncies polítiques i socials. No veig cap mena d’horitzó en la política catalana. Més aviat, altre cop s’amaguen els nostres problemes de fons per a resoldre el problema dels presos a curt termini. Només cal veure que les condicions inicials per a poder parlar de pressupostos era presos i autodeterminació per un sí d’ERC i PDeCAT, ara ja només es parla de presos. I és que, crec que el més necessari és assumir que els presos seran condemnats i que Europa decidirà, una altra cosa és si l’estat posarà traves a la distensió o no.

I per altra banda, el tema del dret a l’autodeterminació ja és hora que s’entomi amb serietat. Espanya ni té les condicions ni està en el moment per a oferir cap referèndum, com si fos tant fàcil, una altra cosa seria obrir un procés de negociació acompanyat per instàncies estrangeres per a buscar la fórmula perquè Catalunya pugui contar-se i decidir el seu futur. I siusplau, sense tant soroll mediàtic que no ajuda ningú.

Edicions locals