Visca l'allioli i el rotet

La setmana passada tot anant pels verals de l’Alt Empordà, vaig veure un mural que trencava amb els típics missatges gairebé eclesiàstics del nostre momentum; els carrers seran sempre nostres, llibertat presos polítics, 1-O ni oblit ni perdó, independència, Visca Llarena etc. Aquest mural expressava perfectament una cosa ben d’aquí; visca l’allioli i el rotet. És a dir, com el menjar i les seves derivades gairebé escatològiques deriven en gresca i xerinola de la bona.

No hi ha cosa més d’aquest país que beure i menjar com a animals per a posteriorment, riure-se’n de les seves derivades naturals; pets, rots, bromes absurdes, crits d’eufòria gràcies al vi, olors a all, ceba, i escapades al lavabo per expulsar per algun dels orificis que ens ha donat la naturalesa tot allò que hem endrapat. Sí senyor! Aquest article el dedico al record d’aquests moments, que de ben segur heu viscut alegrament infinitat de vegades, i que ara que venen calçotades, carnades, escudelles de carnestoltes etc., segur que mantindrem la cultura de “l’allioli i el rotet” a l’alçada.

Per començar, fent al·legoria al títol d’aquest article. L’allioli no és sang de la meva devoció però l’entenc. Més enllà de degustar un bon allioli, que ja costa avui en dia, reivindico l’allioli del meu pare que és excel·lent, jo diria que aquesta salsa és una mena de lubricant per a les carns arrasades pel foc dels mals brasers/es que converteixen la carn en teules per als sostres de les cases. Ara bé, un allioli amb un bon oli, un all sense el grill que fa que repeteixi i un bon morter és cosa fina! I el rotet bé de gust fer-lo per a mostrar a la resta de convidats el ferum de l’art.

Posats a parlar de menjar i ventositats, què s’ha de dir de les mongetes. Un bé de Déu, o de qui sigui. Unes bones mongetes sortides de l’olla amb botifarra i una raig d’oli equilibren el nostre ying i el nostre yang. Sens dubte. I després? Doncs res, després de la fermentació als nostres intestins d’aquest llegum venen els pets que jo anomeno “pets mongeta”. No deixen de ser una amenaça per a la persona del costat, però també, una acció plena de joia i naturalitat.

Un altre moment excels es provoca quan mengem escudella i carn d’olla –pilota, botifarra, cua, morro, ossos de l’espinada, pit de gallina, cigrons, col, nap, pastanaga, porro-. És un “momentum revolutum” que s’expressa en primera instància amb ventositats “pets escudella” i diverses sortides al sanitari de més a prop. Chapeau!

I les accions de golafreria i porqueries són infinites al nostre costumari culinari. Jo personalment he pensat infinitat de vegades en devorar sense coberts ni manies de cap tipus un bon pollastre a l’ast. Aquella olor i aquell fer voltes a la brasa m’inciten al canibalisme.

Per cert, ara i aquí cal reivindicar els estris amb què cuinem i servim el menjar. En podria fer un article a part, però per a ser esquet, penso que servir el menjar en una bona cassola de terrissa amb el seu rostidet és infinitament millor visualment, que no pas servir el menjar en plats de disseny amb un fons tant petit que amb prou feines hi cap el meu dit gros de la mà. La gana també la veiem.

I pel que fa a les porqueries. Això sí que és un tema gairebé bíblic. Per a posar algun exemple; els esmorzars de forquilla que els anomeno, i que protagonitza més gent de la que pensem ja de bon matí; galetes sucades amb coca-cola, cafè amb pa amb tomàquet, cigarreta i coca-cola, pernil i cafè i un llarg etc. He vist i degustat en algun moment inconscient de la meva vida “casus belli” com ara la pizza amb ketchup, els musclos amb ketchup, les conserves de favada, raviolis, mandonguilles... tot plegat, són moments per a recordar però també són moments per expulsar del nostre cos i de la nostra ment gairebé fent penitència.

Per últim, i encara que no és un tema directament relacionat amb aquest article, vull fer una crida a la societat civil organitzada per a reivindicar el parlar popular, el de la gresca i la naturalitat que en la cuina i el menjar es tradueix en paraules i plats de traca i mocador; pallella en comptes de paella, aiga en comptes d’aigua, berberetxus en comptes d’escopinyes, mamar o xumar en comptes de beure. I també plats com els civils (arengades) o els peus de ministre (peus de porc rostits) etc etc etc.

Res, com diria el gran Jaume Pastallé, bona cuina!

Edicions locals