És el poble qui vota... també a la ultradreta!

No ens podem oblidar mai que el fet que la ultradreta ja tingui presència a l’Estat espanyol és per què algú els ha votat. Una anàlisi a fons de les causes de l’auge del moviment para-feixista de Vox és molt necessari, alguns experts ja l’estan fent, els partits no.

Rere el taló de l’espectacle mediàtic que ha beneficiat a partits i líders ultradretans com Trump, Bolsonaro, Orban, Salvini o Vox, hi ha una estratègia de segmentació social. Si una cosa saben fer a la perfecció aquests líders reaccionaris és fer content al seu electorat a base de twits i mesures populistes, la resta són enemics “de la nova moralitat”. És una tàctica ben pensada i recolzada per comunicadors com Steve Bannon (exconseller de Trump) i elits econòmiques disposades a recuperar protagonisme polític, i que té com a objectiu final sacsejar emocionalment els ciutadans per a poder desenvolupar polítiques autoritàries –feu un cop d’ull a la bogeria de Trump amb el mur a Mèxic-.

No tinc cap dubte que aquests moviments que de moment només s’expressen per la via política, han vingut per a quedar-se. I si desapareixen els seus líders romandran les seves idees.

Manuel Castells, en el seu llibre La era de la información: economia, sociedad y cultura, segmentava la societat de la informació en dos espais socials més o menys definits; la societat immersa en el procés de globalització i de totes les grans esferes que arrossega el poder del capitalisme globalitzat. I aquella part de la societat que busca identificar-se i no perdre el seu centre ni els seus espais de comunicació i humanització local. Ambdós “espais socials” confronten i confrontaran, i les reaccions hi seran sempre, i encara que ens sorprengui també poden ser reaccions conservadores, inclús regressives.

I és ben cert, que alguna cosa ha fallat si ni analistes ni polítics a l’Estat espanyol no han estat capaços de veure el profund descontentament de la societat –i això que d’evidències no els n’hi han faltat- que ha provocat la irrupció de Vox a Andalusia, i el que ens queda per veure encara. Les enquestes ja no semblen ser un bon baròmetre perquè les enquestes també han estat interpretades pel conjunt social com una mesura de control.

I bé, quina ha de ser la nostra resposta? Doncs l’invent del “cordó sanitari” provat a països com França amb Le Pen no sé si és l’única estratègia possible. Val la pena, abans de res, deixar de verbalitzar i escriure constantment la paraula Vox perquè només afavoreix al protagonista, evidentment. I els mitjans de comunicació en són els responsables de fer “inflar el soufflé”.

Jo, en tot cas, la pressió la desviaria cap a Cs i PP, perquè és evident que ambdós partits estan blanquejant irresponsablement la marca para-feixista, i amb exemples com el de la proposta de Casado vers la violència de les dones que maltracten els homes –l’estratègia de la minoria que té el gran poder però es fa la víctima per recuperar poder- obren una senda que pot no tenir límits i que afecta l’essència de la igualtat i trenca altre cop la cultura del pacte democràtic. El PP és el partit legítim en trencar pactes “a la torera”.

Sens dubte, l’equilibri a aquesta desviació reaccionària de la dreta espanyola només es pot combatre escenificant imatges d’entesa i de defensa de la igualtat real per part dels polítics i també de la societat, repeteixo també li toca fer un pas valent a la societat. Transformant a fons les institucions, si cal eliminar-ne algunes s’eliminen, i fent un front comú per derrocar el mercantilisme europeu liderat per Merkel a Europa, per a construir una Unió amb un projecte comú que tingui en compte els seus ciutadans, i no només els seus euros.

Edicions locals