El qui i el com és la pregunta. Eixamplar la base independentista és la finalitat

Després de llegir la ponència d’ERC presentada i debatuda a la seva darrera Conferència Nacional, trobo interessant i positiu poder debatre sobre la raó política de fons d’aquella conferència; no hi ha una base suficient per consumar els objectius que ens vam marcar l’1-O, ens cal ampliar la base.

La ponència del partit republicà, resumint al màxim les seves raons perquè no és aquest l’espai per a grans resums, argumenta que per a ampliar la base “cal saber destriar entre el que significa disposar d’una majoria electoral i/o parlamentària i el que comporta tenir una majoria social. I cal també saber distingir entre el que significa disposar d’una majoria suficient per guanyar un referèndum d’autodeterminació celebrat en unes condicions de normalitat democràtica i l’hegemonia necessària per superar els reptes que ens planteja un Estat autoritari que no dubta a utilitzar la repressió policial i judicial a l’hora de combatre’ns...”.

Em sembla un raonament força encertat, i que valdria la pena que ERC posés més en valor, per la senzillesa del missatge i per la seva capacitat d’abstreure’s de l’embut sense fi on es troben les forces independentistes.

Ara bé, les preguntes són diverses. Entre altres raons, són moltes les preguntes perquè el viratge estratègic del conjunt de l’independentisme polític –ERC i PDeCAT– els hi manca raons de fons i explicacions de les formes d’aquest canvi. I més, tenint en compte que el gran error ha estat deixar a la sort l’empatia i l’alt grau de comunicació que hi havia entre la societat civil i els partits fins el dia 27-O; a partir d’aquell moment hi hagut un estat d’ànim de desconfiança i atordiment. No en culpo només als partits -prou pateixen- tots plegats segurament vam ser excessivament banals i encara avui ens xoca emocionalment tot el que va passar el mes d’octubre de 2017.

Qui té el poder de mesurar quants som? Al referèndum de l’1-O hi va haver molta gent que no va poder anar votar per culpa de la repressió policial, o simplement per por. A més, crec que en un referèndum pacífic i més legitimat el tant per cent de gent que aniria a votar seria major, i segur que hi hauria partidaris i detractors de la independència. Aleshores, qui decideix si l’independentisme és majoritari o no? Si fem cas a dades posteriors a l’1-O, trobem que el 21-D, l’independentisme va tornar a guanyar les eleccions. La força social capaç de mobilitzar milers de persones de forma continuada és només la independentista. L’agenda política catalana segueix marcada en tots els aspectes pel projecte republicà. Reformulo la pregunta, qui pot dir que l’independentisme social i polític no suma majories?

Qui eixampla la base? Des de la primera gran manifestació el 2012 fins a dia d’avui, el gran tresor del moviment d’alliberament nacional, i social!, passa per entendre que és la societat qui ha decidit fer un canvi polític i mental. Totes les mobilitzacions, siguin sota les sigles de qui siguin, i amb les raons polítiques que siguin, els elements vertebradors del creixement de l’independentisme han estat dos: l’actitud de l’estat i l’organització basada en les noves xarxes de comunicació de la societat civil. Els partits n’han estat elements dinamitzadors però no els agents actius que han engrescat a portar la gent al carrer.

Si volem eixamplar la base és per a consumar el canvi d’ordre polític i social? És evident que el fre d’antigues estructures i organitzacions del país ens han impedit demostrar si la força de l’independentisme és més transversal i té més transversalitat de la que se li atorga. Per tant, eixamplar la base vol dir construir noves legitimitats socials i institucionals?

Si en el trajecte d’anar eixamplant la base, ens trobem amb noves negatives de l’estat, tothom respondrà de la mateixa manera? A la cerca de nous aliats, l’independentisme, crec que és obvi, es trobarà amb nous embats amb l’estat, llavors aquests nous aliats quin paper volen jugar? I sobretot, fins on volen arribar?

Tots aquest dubtes estan pensats en positiu. Pensats perquè creiem que a vegades fem raonaments sincers però no s’acaben d’ajustar. Jo també crec que ens hem de donar temps –per pair el mal que ens estan fent- però el problema no és el temps, el problema rau en què cal diferenciar entre la gestió política i la dinamització de la societat, que tot sigui dit de passada, estaria més tranquil.la i podria produir més canvis –que ja en fa prous- si els partits deixessin de barallar-se i es posessin a gestionar i parlar amb més sinceritat. Les idees ja aniran sortint, calma i treball.

 

Edicions locals