Segur que podem contenir més embats simbòlics?

Crec que se n’ha parlat prou sobre el significat del llaç groc, i l’interès mesquí, inhumà i de part que fan Cs, PP, i el PSOE, abaixant, aquests últims, el cap i la mirada quan es mostren públicament en aquest tema. I evidentment, que la Junta Electoral Central es passa d’estricta amb tota la mala fe del món obligant a retirar els llaços grocs dels edificis públics.

Enmig del judici amb més importància política que ha afrontat Catalunya, amb mil dubtes sobre el que va passar l’octubre passat, causes judicials obertes a persones i alcaldes i alcaldesses, eleccions etc, els/les independentistes, segur que podem afrontar un nou xoc amb l’estat que tingui un mínim de resultats possibles? I de veritat cal? Jo penso que tal i com ho planteja el President Torra, ni és factible ni necessari.

Som una societat encara molt afectada per tot allò que va passar el passat octubre de 2017, pel dolor de veure gent innocent empresonada. Els polítics haurien d’entendre que la càrrega emocional també té límits, i aquests límits es comencen a veure des de ja fa temps; es diu esgotament.

L’independentisme està de reflexió, canviant però no veig cap plantejament seriós sobre una mínima estratègia a adoptar que comporti una evolució en les afrentes que sorgeixen. Ens conduïm contínuament cap un nou enfrontament amb l’estat, directament, sense comptar quines possibilitats tenim i amb què i qui comptem.

El conflicte que ha provocat Cs de nou –que fàcil és constituir un partit només per a fer mal a una part de a teva pròpia societat i a sobre que et votin, almenys durant un temps- i els requeriments que ha comportat per part de la JEC de retirar els llaços grocs dels edificis públics és un bon exemple del que vull dir. Tot plegat demostra, de nou, la debilitat dels poders de l’estat. I justament per això, perquè l’estat espanyol no sap jugar cap altra partida que la de la de fer-nos callar; com a moviment, com a país, hem de saber entomar automàticament els atacs amb noves maneres de rebuig sinó perillem d’esgotar-nos en aquesta roda perversa.

I com que sé que tot plegat és difícil de fer creure, d’interioritzar, potser un exercici d’humor –recordem les mil burrades que tots/es plegades vam fer l’1-O per a defensar les urnes, i com hem rigut, i plorat- ens farà alliberar-nos d’aquest estrès per a defensar-nos a tota costa;

Si la JEC vol prohibir els llaços als edificis públics doncs es pot apel·lar a l’humor i l’enginy, que és la millor manera de vèncer la incredulitat i el cinisme dels qui ens volen callats/des. Com diria aquell “no sé...i si en comptes de llaços...:

Pengem testos de flors als preciosos i romàntics balcons dels nostres ajuntaments i edificis públics per a celebrar l’arribada de la primavera, la primavera groga.

Les entrades als ajuntaments en aquests dies “plujosos que creen fang i embruten les entrades dels edificis públics” segur que hi ajudaria col·locar-hi moquetes –grogues- per a remeiar aquestes situacions.

També, es poden convocar activitats culturals adreçades a engalanar les façanes dels nostres ajuntaments patchwork, concursos de pintura, llums artístiques... que molts d’ells són molt “lletjots i grisos” i ara que ve el bon temps han d’estar ben macos.

I per últim, d’emoticones i imatges imaginatives “n’hi ha per parar un carro” , que de ben segur farien un bon servei a la causa, però jo, personalment, apostaria per un bon lema: a mi em volen prohibir però tu ja saps...

Edicions locals