Un diàleg real per al futur del país. Sí, és clar, però ens hi volem tots?

Mònica Terribas (Catalunya Ràdio) entrevistava a Oriol Soler el passat mes d’octubre de 2018. Soler, va ser un dels protagonistes de l’organització del referèndum de l’1-O. Em va quedar molt gravada la quantitat d’arguments que va explicitar aquest editor vallesà, encara que sempre se’m ve al cap una en especial; no vam saber percebre el sentiment de por de la gent que se sent espanyola a Catalunya. Certament, Soler, tenia raó. Ara bé, una frase sentenciadora com aquesta no és suficient per arribar a cap conclusió de fons, tot és infinitament més complicat.

No vull entrar en aquest joc ple d’absurditats per assumir una Catalunya dividida en dues parts, perquè és evident que cauria en una trampa dialèctica mancada de tot rigor real. Catalunya, en tot cas, es va sentir i se sent tensionada –amb por per ambdues parts- a partir del procés iniciat ja des de les retallades a l’Estatut, l’any 2010 fins a dia d’avui. Els actors que tensionen en tot aquest camí en són múltiples però és important tenir en compte que el referèndum va ser un punt culminant d’una confrontació que fins aquell dia era política, i que l’estat és l’origen de la violència desfermada i de l’intervencionisme de part que provocà i provoca greuges de desigualtat a escala política i social.

Em sembla molt propici parlar de la projecció de l’unionisme a casa nostra per què és important reconèixer el seu paper. De fet, crec en la defensa a ultrança de la lliure expressió de les dues grans significacions nacionals a Catalunya. Però, no és suficient, ho entenc, necessitem parlar més entre nosaltres.

Alhora, vull assenyalar tres factors claus que cal canviar si el que volem és generar ponts de diàleg.

En primer lloc, existeix històricament un cert paternalisme en el si del catalanisme polític que s’exonera de la responsabilitat d’entendre què passa més enllà de les institucions, que es constituí ja a l’era del pujolisme en un marc estrictament polític, sense una solidesa capaç d’entendre l’estadística i el diàleg social més enllà del que marquen els paràmetres del sistema polític. Aquest concepció política afecta tant als qui se senten catalans, com els qui senten espanyols, com els qui se senten de tot una mica, etc.

Les identificacions de caire identitari estan evolucionant cap una certa funcionalitat estrictament política. I això té avantatges però també desavantatges. Hem passat del catalanisme a l’independentisme, de l’espanyolisme a l’unionisme. La reflexió que pertoca en aquest canvi de projecció dels respectius projectes polítics s’han de basar en la transversalitat de factors que l’ocasionen, si no és així, aconseguirem de nou argumentar amb una senzillesa plena d’ingenuïtats les causes sociològiques que fonamenten tan l’independentisme com l’espanyolisme.

Per últim, manquen lideratges capaços. Més enllà de les proclames polítiques no es veu cap intenció de raonar les opinions divergents, i tot s’emmascara en idees abstractes creades en les seus dels partits. Manca empatia i voluntat de liderar des de la construcció i no des de la destrucció de les idees. En aquest punt el paper interessat de l’estat és un greu problema.

S’ha de saber dissipar una premissa prèvia per a complementar allò que deia Oriol Soler. Qualsevol procés de diàleg tindrà una part de la pròpia societat que no voldrà raonar, es negarà a entrar en el joc del debat polític o el debat social. Aquesta és una premissa que tenen en compte tots els especialistes en processos de pau o mediació. No es pot donar un paper a qui no el vol per què té altres interessos.

Llavors, al voltant d’aquest diàleg de caràcter nacional em venen al cap el paper dels partits que exerceixen el lideratge de l’unionisme a Catalunya: PP, Cs i PSC-PSOE. És important el què argumento tot seguit per què també són els responsables del què ha passat i passa en la política catalana.

Si fem una mirada històrica al comportament d’aquests partits, en especial PP i Cs, ens trobem una combinació de dos factors clau que neguen, per una banda, el seu propi reconeixement polític, i per l’altra, adrecen les seves estratègies polítiques cap a Madrid. Un cas a part es mereix el socialisme.

L’unionisme a casa nostra en els darrers anys, en especial amb l’arribada de Ciudadanos, s’ha pluralitzat, i en part, també s’ha organitzat socialment. I encara que aquest és un procés incipient és un avenç respecte al paper d’unió que simulava ser el Partit Popular a Catalunya.

Ara bé, els lideratges d’ambdós partits com a referents d’algun subjecte diferenciat, amb un projecte polític per a la seva comunitat es nega a ell mateix. Només hem de veure el paper de perfil molt baix del principal partit de l’oposició, Cs, adreçat a la cridòria i a l’agit prop de l’anti tot el què faci el moviment independentista. Així no es poden construir ponts. Cridant et sent tothom però alhora de negociar o debatre no es crida es debat sobre idees.

A curt o a llarg termini, la idea d’enfocar tot allò que implica la política unionista cap a Madrid ha estat desastrosa –mireu si no els resultats del PP en aquests darrers anys–. Entenc que els seus recursos es vegin limitats en espais concrets de la nostra societat però és que un s’ha de guanyar la legitimitat a còpia de convèncer i no d’usar mitjans i poders estatals per a crear una imatge desproporcionada del seu poder, de la seva autoritat a Catalunya. És trampa fugir del problema quan saps que el problema el tens també tu a casa teva.

Com deia, cas a part mereix el socialisme com a representant d’una part de l’unionisme, encara que és quelcom més que això aquest partit. Tot i això, el socialisme a casa nostra només ha estat capaç d’oferir algun projecte solvent quan el seu sector catalanista ha liderat el partit. Del federalisme ni està, ni se l’espera ni se sap si és el pare, la mare o l’esperit sant. El seu futur no crec que sigui una qüestió de poders de xoc entre PSOE i PSC sinó de rigor intel·lectual, de ser rigorós en generar idees i no frases fetes.

Estic convençut que malgrat es cridi, s’insulti, es maltracti verbalment els presos i tots els qui pateixen, alguna cosa està canviant com a país, però el primer que cal és canviar els lideratges polítics del país. I quan dic tots vull dir tots.

Edicions locals