Primera cita

Periodista cultural

Vaig arribar deu minuts abans a la cita que feia tant sols dues hores que havia programat amb la meva amiga virtual: la Mar. Estava nerviós. Era la primera vegada que quedava amb algú que no havia vist abans. Traspassar la pantalla i tenir-la davant em feia impressió.

La Mar semblava una dona molt atractiva. M’havia enviat un parell de fotografies de les darreres vacances i resultava exuberant. A mi em feia vergonya passar-n’hi de meves. Feia uns mesos que m’havia deixat molt i el cabell em començava a clarejar, tot i així, vaig enviar-n’hi una de feia un any, perquè no fos dit.

Vaig arribar a Granollers. Ella vivia prop del Teatre Auditori, un edifici tot estrany que per les seves dimensions feia pensar que sí, que era el teatre principal de la ciutat. Mai havia estat a Granollers però hi havia passat moltes vegades quan treballava a Caldes i agafava la C-17, des de Vic.

Feia tres setmanes que després de contactar per aquella pàgina de contactes, ens havíem intercanviat els números de telèfon. Parlàvem cada vespre, abans d’anar a dormir. Per mi era la pitjor hora del dia i agraïa tenir aquella “falsa companyia” que trencava el silenci tant incòmode quan arribava a casa i no hi trobava ningú per encetar una conversa. Feia dos anys de la separació amb l’Anna i des d’aleshores, l’única companyia femenina havia sigut la meva mare que venia a dinar algun diumenge. Apassionant...

Em vibra el mòbil, que tinc a la butxaca. Missatge de la Mar. “Ja arribo. Cinc minuts”. Em trobo a fora del teatre i entro al vestíbul. Tot i no haver-hi cap funció, hi trobo un bar que intueixo que és el que m’ha citat. L’atmosfera és agradable: una noia llegeix a una de les taules, un parell de nens acaben de berenar mentre la seva mare els observa orgullosa i tres dones grans s’expliquen el dia fins que m’observen arribar. M’assec a una taula enganxada al mirall que cobreix tota la paret i que reflexa tota la barra. No em cal corroborar el nom del bar, que segons m’han dit es diu El Gato Verde, perquè a tot l’espai hi ha diferents manifestacions artístiques, com coixins en forma de gat. M’agrada aquest lloc. No té mal gust aquesta dona.

Em suen les mans. Un noi se m’acosta i em demana que vull prendre. “Espero a una amiga”, contesto. Aprofito per anar al lavabo abans no arribi ella. Pixo. Em rento les mans i em refresco el clatell. Em miro al mirall. No faig mala cara però no sé si li agradaré. Em sento com un adolescent i tingués la primera cita amb alguna noia de la classe que em fa gràcia.

Surto del lavabo i torno a la taula on m’havia assegut, que segueix lliure. “Fede?”, sento que pregunta una veu d’una dona d’uns 40 anys. Em giro i és ella. Cabell curt. Morena. Vestit de flors i bambes. El seu estil modern i juvenil em fa sentir més carca encara.

“Sí. Tu ets la Mar?” pregunto amb el millor dels meus somriures. Afirma amb el cap i seiem un davant de l’altre.

El noi d’abans torna a la nostra taula i demanem dos cafès i dues aigües. La Mar és molt guapa. Més que a les fotos. Tinc la sensació, però, que ella no pensa el mateix de mi. “Ho has trobat bé?”, em pregunta. “Sí, molt bé”, responc esperant que el noi deixi els cafès i les aigües a la taula.

No sé com encetar conversa i sembla que ella tampoc. És tot molt més fàcil darrera la pantalla com fèiem cada vespre.

Finalment ella em pregunta que faré el cap de setmana però amb la certesa que no voldrà participar dels meus plans com una possible caminada al Tagamanent o provar la carta del nou restaurant que han obert a la plaça Major de Vic.

La cita dura 47 minuts. Pago a la barra el que hem pres i ens fem dos petons amb la certesa que seran els primers. I els últims.

Edicions locals