Minories

Amb el judici del procés vist per a sentència, dissabte passat es constituïren els consistoris que regiran els nostres municipis.  Aquestes darreres setmanes s’ha parlat molt de majories, de línies vermelles  i de legitimitats per a l’elecció de les batllies. Algunes de les persones triades ja van rebre suficients vots directes dels seus conciutadans, altres han rebut el vot de la majoria d’edils, la resta ha accedit a l’Alcaldia per representar la força més votada el 26 de maig.  A la pràctica, el sistema electoral permet governs que no tenen la representació directa de la major part de la  ciutadania.

Contravenint  reglaments i diccionaris, crec que, en política, es fa un ús esbiaixat del terme majoria quan ens referim al grup que té més representació, però que no arriba a la meitat del conjunt; d’igual manera trobo exagerat qualificar de majoria absoluta la meitat més un, el terme absolut el reservaria per majories tendents a la totalitat. Faig aquestes reflexions perquè es podrien fer governs més amplis, que representessin més gent, si un cop passada la fase competitiva dels processos electorals, s’entrés en una fase col·laborativa, especialment entre les parts que tenen més afinitats. Si es busquessin més les coincidències que les diferències, si es pensés més en el dia a dia que en el següent cicle electoral, els límits entre el manar i el  perdre, l’estar al govern o a l’oposició es desdibuixarien. Per tenir poder els partits acostumen a apel·lar al bé comú i a posicionaments ideològics, dissimulant interessos i personalismes. Si els grups fossin conscients que només són una minoria dins d’un conjunt, la cooperació i l’entesa entre ells enriquiria el debat, si les minories més grans actuessin amb generositat, hi tindrien més a guanyar que a perdre. Un altre tema és si, des del món local, es vol contribuir a una solució democràtica en el conflicte amb l’Estat.
Obrim noves vies, encara que, de moment, puguin semblar utòpiques.

Edicions locals