Per poc que algú hagi assistit a les manifestacions d’aquests darrers dies, ha pogut comprovar la mobilització massiva de molts joves. Molts estan essent protagonistes del conflicte als carrers de la capital com també a Girona, Tarragona o Lleida.

La vaga general d’aquest passat divendres es va seguir en un 90% a les universitats i en un 60% a la resta de la xarxa pública educativa. Al llarg d’aquests darrers dies hem vist infinitat de joves ocupant carreteres o manifestant-se espontàniament a rotondes i places de tot el país. S’han fet propis cartells amb frases tan divertides i originals com la que una noia alçava orgullosament aquesta darrera setmana: “Mama no estic fent classe però estic fent història”.

Els joves, els joves, un sector de la població que mai tenim prou en compte. Som una societat que es mira els joves amb un paternalisme exagerat, en molts casos, es pensa amb ells com una generació transitòria sense cap capacitat d’influència sobre els més grans per la seva suposada inestabilitat.

El cas és que els joves d’aquest país viuen en un ambient molt difícil. Quantes vegades hem sentit dir als adults que els seus fills viuran en un país pitjor que el que van viure ells a la seva edat. I ho diuen davant d’ells!

La taxa d’atur juvenil arriba gairebé al 30%. La contractació temporal arriba al 80% per als menors de 25 anys i al 90% per als joves d’entre 25 i 29 anys. Això, si no tenim en compte la frustració que deu suposar a cada una de les persones que surten de la universitat amb una carrera sota la mà i es veuen obligats a treballar en llocs de treball precaris que res tenen a veure amb allò que han estudiat.

Els joves són els principals actius de les mobilitzacions per la lluita contra el canvi climàtic, tot i que no sempre se’ls ha escoltat –mireu sinó els inicis de la protesta de Greta Thumberg–. A Catalunya, el contingent polític amb l’estat, sovint, tapa altres reivindicacions que demanen ser escoltades i que són urgents d’abordar.

I si fem memòria, tots recordarem com els joves universitaris varen protagonitzar la manifestació que es va concentrar a plaça Santa Jaume el passat any 2017 i que va empènyer amb força perquè el Govern de la Generalitat no convoqués noves eleccions a Catalunya.

I infinitat de raons han carregat a una gran quantitat de joves d’un sentiment de ràbia i de desconnexió amb tot allò que faci olor de política partidista i canals oficials. I certament, tenen part de raó.

Entre els missatges agressius i humiliants que ens arriben des de Madrid, i les cantarelles de missa de galls que ens arriben des del Govern de Catalunya no es podia esperar que l’ampli civisme que existeix entre els ciutadans d’aquest país es basés tot amb “no llençar ni un paper a terra”.

També, em sembla estrany que la majoria de líders polítics cridin a desobeir i a sortir al carrer en contra de la sentència sense tenir al cap que no tothom sent la seva resposta només manifestant-se. Entre altres coses perquè la sociologia dels comportaments socials s’expressa amb múltiples maneres encara que hi hagi una majoria que només utilitzi un mitjà concret. En aquest paràgraf evidentment no parlo de l’ús de mitjans agressius sinó de les formes de protesta com la desobediència civil activa.

Alhora, em sembla increïble com certs polítics apel·len de nou a convocar eleccions a Catalunya com si aquesta fos la solució. Alguns tenen la teoria que confeccionant noves majories tot canviarà. Tot això són lectures polítiques, sense tenir en compte els comportaments i les raons socials de fons. El protagonisme d’un sector molt important de la joventut hauria de fer veure que per molt que un partit guanyi les eleccions no fa que el descontentament amb les classes dirigents del país es deixi d’agreujar. Quina gran veritat és que l’agressivitat i “cerrazón” de l’Estat espanyol respecte al conflicte a Catalunya fa que a Catalunya els partits puguin continuar vivint en un cosmos dialèctic i retòric, i amb això també vull dir que els resultats electorals són això, resultats i no comportaments socials.

Sento tristesa pel moment que vivim i ràbia per les males arts de certs policies, d’alguns partits que fan mal a la convivència a Catalunya (PP i Cs) i per la vulneració de molts drets i llibertats que els poders estatals estan reprimint com si vivíssim en estat de setge. Vergonya! No crec que el conflicte als carrers sigui el remei perquè no és res més que una expressió desfermada de la indignació i la por per l’incert futur.

La sentència ha erosionat totes les parts, i ha fet surar col·lectius nous que estan cansats de sentir humiliació i que difícilment es poden reconduir si els dirigents polítics a banda i banda no actuen com adults i es deixen estar de criaturades interessades.