Religió i política

Escriptor. Ha estat promotor de la Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental

És veritat, que els objectius d’una i altra no són els mateixos, però convergeixen en el principal que és la felicitat dels éssers humans, respectant l’exercici de la llibertat. I ambdues, política i religió, actuen sobre el mateix subjecte, la humanitat, i no amb altre l’objectiu que la dignitat de cada persona. I en aquest punt comencen els problemes quan es posa per davant la dignitat del càrrec, oblidant que els càrrecs exigeixen persones dignes perquè els càrrecs en ells mateixos no ho són.

Corre l’opinió que la religió és de dretes, quan teològicament és predisposició a l’heretgia, perquè la religió no pot fer diferències, com les fa la política. Això no vol dir que els polítics de dretes no puguin ser religiosos, i tant que poden, amb la condició del respecte.

Dissortadament la política des dels principis de la humanitat s’ha fet seva la religió amb les conseqüències que es pateixen encara avui. Com argument favorable al poder. He escoltat opinions de polítics d’ultradreta que són escandaloses heretgies. L’evangeli no és de dretes ni d’esquerres, és de totes les persones perquè totes, sigui quina sigui la seva ideologia, són filles de Déu. I que no s’escandalitzi ningú, els lladres i els criminals també ho són i perquè el seu comportament, no? Quin és l’origen del delicte? Una necessitat d’autodefensa davant les injustícies i aquesta autodefensa, l’autoritat política i religiosa l’ha convertida en delicte i d’aquesta manera la seva llibertat d’acció sembla lògica i justa. Sense una política i religió que ignora la dignitat dels ciutadans, la criminalitat no existiria. És un deure de les actuals autoritats polítiques i religioses conèixer en profunditat la mateixa història perquè l’ésser humà és digne des del seu naixement. És culpable la política i la religió en la realitat actual de la delinqüència? I ens farem, possiblement, la mateixa pregunta? La llibertat és culpable? I en la resposta cal tenir molt present, que la llibertat pot portar a cometre un crim però també que la llibertat pot provocar-lo. I la responsabilitat també pot ser del provocador que es creu just i digne. En l’exercici de la justícia es pot condemnar a mort un criminal? La història ens confirma que massa condemnats, uns anys després de ser executats, s’ha descobert que eren innocents. Va cometre delicte el jutge que va dictar la sentència? És molt agosarat dir que no. A l’Estat espanyol quan es procedia a l’execució, un capellà acompanyava al reu per assegurar-li amb el perdó el camí del cel. Voleu una hipocresia més recaragolada? Si la justícia  humana el condemnava assegurant-li la possibilitat del perdó de Déu, quina mena de justícia era que matava a un innocent perdonat per Déu abans de morir, segons reconeixien la justícia amb la seva manera de procedir?

No entenc aquesta manera de rentar-se la cara la justícia i de permetre la mort per part de la religió. Així s’explica el perquè existeix la delinqüència. I no em digueu que en una democràcia, política i religió no han d’interferir-se. La religió té el deure de condemnar la justícia quan no actua amb i en veritat, no fer-ho és incomplir els seus deures, perquè la religió té per objectiu el benestar i la felicitat de les persones, com també ho és de la política. I en aquesta circumstància no poden renunciar ni l’una, ni l’altra als seus deures.

I fent un pas més endavant recordo als partits que les persones LGTBI, són tan dignes com les heterosexuals i tant la política com la religió han de complir els deures perquè també religiosament són filles de Déu i políticament tenen els mateixos drets que tots els ciutadans. Acabo amb una pregunta: compleixen la política i la religió els seus deures amb elles? Tots els humans necessitem reflexionar què aporta la nostra intel·ligència a la pau del món?

Edicions locals