Viure la democràcia en temps d'incertesa

Llicenciada en Filosofia i Lletres, mestre de Català i doctora en Didàctica de les Ciències Socials. Professora de vocació i professió.

Des de les protestes de joves pels carrers de París a principis del 2011, les convocatòries del 15-M i el seu ressò, l’octubre del mateix any, en un miler de ciutats de tot el món fins a les darreres manifestacions dels Fridays for future, adolescents i joves no han parat de suplicar futur. Convocatòries diverses han reclamat mesures urgents, per exemple, contra la crisi climàtica. En la Cimera pel clima celebrada a l’ONU el setembre del 2019 es van convocar manifestacions a més de 150 països. Els lemes que ens obliguen a llegir i escoltar poden ser diversos però en el fons hi jau el mateix missatge: ens heu robat el futur, ens deixeu sense alternatives. I és que aquells a qui, en principi, la biologia els dóna més futur ara han de viure amb l’angoixa de no poder-lo gaudir. Això ho hem aconseguit nosaltres, és responsabilitat nostra. Ens hem gastat el seu aire, la seva terra, la seva esperança!

Cert que per a nosaltres tampoc ha estat fàcil, les coses se’ns han bellugat sota els peus, perquè tot canvia a ritmes de vertigen, en un ambient crispat, de desassossec i desolació, en què la incertesa i la impredictibilitat posa a prova la nostra capacitat d’adaptació. Hem perdut les brúixoles i els referents, i tot just comencem a pensar que potser l’acció humana ha de servir per evitar qualsevol distopia, més que per construir alguna utopia. El cert és que, d’ençà de la crisi del 2008, se’ns ha esfumat el futur, si més no la idea de futur amb la que hem crescut, ens hem educat i hem educat. Potser la nova utopia consisteix a evitar el mal més que fer el bé. Potser ha de consistir a trobar afectes per resistir el dolor que ens infligeix el present.

Ja no podem esperar més evidències, ja no ens podem entossudir a pensar o creure com ho hem fet sempre, ens hem d’atrevir a pensar més enllà del que sabem. Aquest és el primer canvi que se’ns imposa: pensar de nou. Sobretot pensar de nou la democràcia, perquè a força d’emprar la paraula l’hem buidat de sentit i no serveix per a aquest present. Ens cal un canvi de llenguatge o potser tornar a donar el sentit original a les paraules, que s’han anat desgastant amb el pas del temps i el mal ús. Potser, a més de pensar el món de l’acció política i parlar de construir democràcia, hem d’aprendre a viure-la amb passió i desig en el dia a dia, revisant les nostres accions més quotidianes, que segueixen impregnades de verticalitat.

La incertesa domina el present, la rauxa i la volatilitat estan arrelades i el caràcter impredictible i vel·leïtós de l’acció humana fa agosarat qualsevol projecte a llarg termini. Tot és instantani, tot en un clic, tot en un like, tot en un tuit. Sí, certament, tot s’ha de pensar ad hoc perquè la complexitat dels fenòmens socials fa imprescindible actuar “en situació”. Però si canviem la finalitat de l’acció, l’acció serà distinta. No necessitem engreixar més narcisos enamorats de si mateixos, necessitem tenir cura de l’aigua en la qual ells es volen reflectir perquè és l’aigua la que pot donar vida a tota la humanitat.

En aquest context la política ha de ser el camp de joc de la raó, però d’aquella raó que serveix l’home i no aquella raó que se serveix de l’home. Tota raó política ha d’aplicar-se amb sensibilitat humana. Raó sensible. Si ha de ser així, l’important és viure la democràcia, no només viure en democràcia. La democràcia, com els valors s’ha de pensar, s’ha de sentir i s’ha de practicar, no és un mot per emprar llancívol contra cap adversari. Democràcia és avui un nom buit, segrestat pels poderosos de tot el món, els d’aquí i els d’allà, convertida en una màscara darrera la qual s’amaga l’explotació i la invisibilitat de molts éssers humans i el menyspreu cap a allò que n’era original, l’interès comú. El capitalisme devastador ho ha filtrat tot i la democràcia s’ha deixat impregnar dels seus aromes.

La democràcia hauria de ser, com diu Pedro Olalla “La elevación de la igualdad a sistema político” (Olalla, 2018, De senectude política. Barcelona: Acantilado) i en el moment que es perd aquesta essència domina l’imperi i en el nostre present l’imperi és el capitalisme. De la democràcia (o de la manca de democràcia) que tenim podem dir que els altres, sigui qui sigui aquests altres, en tenen la culpa. Això consola però no ajuda! Només si assumim que tenim la democràcia que ens mereixem podrem apostar per una refundació democràtica. La convicció que de “tot el que ens passa en tenen la culpa els altres” és una convicció molt estesa i porta a entendre les coses des d’una concepció binaria: dreta/esquerra, economia/política, herois/traïdors, nosaltres/els altres, independentistes/unionistes, etc.

Tampoc podem fonamentar la democràcia en els retrets o en el victimisme. La cultura del retret posa en evidència la poca categoria humana d’aquells que els van llençant i alhora mina la responsabilitat i la capacitat d’acció d’aquells que assisteixen a l’espectacle. La cultura del retret ha d’anar pujant de to i força a pensar què més es pot retreure al contrincant, fent impossible la reflexió sobre els propis errors i desencerts.

Marina Garcés diu: “Davant la irreversibilitat del dany, ja sigui el terrorisme, ja sigui l’espoli econòmic, què significa el compromís i on apunta? (...) Podem fer alguna cosa més que tenir cura d’unes ferides que hauríem de poder evitar” (Garcés, 2018, Ciutat princesa. Barcelona: Galaxia Gutenberg). D’ella manllevo la idea que viure la democràcia en present i vetllar perquè tothom pugui viure en democràcia significa orientar-se a través d’una pregunta senzilla i de resolució complexa: què té sentit fer? Pensar sobre les possibles conseqüències de l’acció que es vol emprendre ens pot evitar molts mals. Sabem que tota societat és ben capaç de produir allò que no desitja. De manera que potser el primer element a posar damunt la taula hauria de ser una mirada cap a un mateix i cap al context més immediat i preguntar-se: Què puc fer jo per anar en el sentit de l’interès comú? Quin és el compromís que jo, ciutadana, adquireixo per evitar més danys als meus iguals i per no robar més futur als meus hereus?

Edicions locals