Potser

Llicenciada en Filosofia i Lletres, mestre de Català i doctora en Didàctica de les Ciències Socials. Professora de vocació i professió.

No hi ha realitat nefasta de la qual no se’n pugui extraure alguna lliçó positiva. En aquests moments sembla que no hi hagi lloc per a l’esperança, perquè se’ns la menja la por, el neguit i la urgència de pensar com organitzar-ho tot per protegir els cercles d’afecte més íntims. No és fàcil sentir, en el budellam i en el pit, el neguit per no emmalaltir i perquè tampoc ho faci ningú dels teus. No és fàcil empassar-te les pors i fer el cor fort. No és fàcil no tremolar en el moment que un dels teus té signes de refredat. Tampoc és fàcil controlar el dit que permanentment vol obrir canal de comunicació amb tots els teus, confinats a quilòmetres o a 20 minuts a peu.

Ara més que mai hem de reservar un racó per a l’esperança i mirar d’engreixar-la. Els homes i les dones bondadosos vius o finats, dirien que, més tard o més d’hora d’aquesta experiència, una catàstrofe, en sabrem treure fórmules per ampliar horitzons. Més ens val que sigui així!

Pot ser que, per primera vegada, comencem a adorar la vida humana i no el diner? Pot ser que es prengui consciència que, en pocs dies, la qualitat de l’aire ha millorat? Pot ser que la Terra ens hagi volgut mostrar que ella és capaç de recuperar-se però nosaltres ja no hi serem? Pot ser que aquest microscòpic virus tingui la força de treure’ns de la ceguesa? Tant de bo!

Potser després d’aquesta batzegada trobem camins que posin fre a tanta activitat insaciablement lucrativa, que engreixa uns quants per dessagnar-ne molts. Potser haurem entès que externalitzar la producció d’alguns béns no era prudent. Potser reconvertirem algunes empreses per fer que tinguin una projecció més social i humana. Potser haurem descobert que el capitalisme és un virus més perillós que el Covid-19 perquè muta de manera permanent. Potser ens mantindrem vigilants i crítics!

Potser mai més tractarem malament la caixera del supermercat, la persona de la neteja, el pagès, etc. Potser ja no mirarem per damunt l’espatlla aquells professionals amb feines considerades inferiors perquè no requereixen estudis universitaris. Potser comencen a valorar com de primer ordre moltes professions que hem invisibilitzat i que mai hem suggerit als nostres infants i adolescents que triïn. Potser ens haurem deslliurat d'alguns prejudicis!

Potser ens va bé veure que podem respirar un aire més net! Potser exigirem jornades més curtes i sistemes de teletreball per estalviar transport. Potser comencem a fer a peu allò que fèiem en cotxe perquè sentim la urgència de trepitjar el carrer i perquè hem comprovat que no serveix de res corre. Potser hem vist que no necessitem tantes sabates, pantalons, jerseis, etc. perquè hem tingut temps de revisar armaris. Potser prenem consciència de tot el menjar que malbaratem i que si anem al supermercat cada quinze dies i amb llista posem més seny a la compra. Potser ara triarem l’austeritat i la lentitud i no la pressa i l’abundància!

Potser haurem captat com n’és d’imprescindible el suport entre distintes generacions. Potser haurem comprovat que el virus no fa distincions d’ètnia, llengua, religió, ni de cap altra categoria. Potser mirarem d’altra manera aquell veí o veïna sorrut que ens ha demanat si necessitem alguna cosa. Potser haurem après a teixir xarxes de suport entre veïns i companys. Potser haurem descobert que l’ajuda mútua és l’única salvació!

Potser mai més ens queixarem si el metge ens fa esperar 20 minuts per atendre’ns en una visita ordinària. Potser mentre esperem tindrem la valentia d’explicar a aquells déus que sempre es queixen, amb o sense motiu, que la doctora o la infermera fa tot el que pot per protegir la nostra salut. Potser ens farem forts davant d’imbècils i emqueixopertot!

Potser haurem entès com n’és d’important poder anar escola perquè un sol dia sense escola ho trastoca tot. Potser sabrem valorar més bé la feina dels i de les mestres i altres docents. Potser haurem comprovat que les escoles no adoctrinen sinó que són centres de transmissió de coneixement i també d’alegria i suport.

Potser no permetrem mai més que se situïn, a primera línia de poder, polítics que retallen recursos en sanitat, ciència o educació. Potser evitarem, sempre més, picabaralles de fronteres i banderes. Potser haurem vist quins són els polítics que, en el seu marc d’actuació, han estat eficients i positius. Potser descobrirem que podem prescindir de futbolistes però no de metges, infermeres o altre personal sanitari. Potser reivindicarem canvi de salaris: que els bons metges cobrin com els futbolistes d’elit i els bons futbolistes un sou de metge de la sanitat pública.

Judith Butler diu (ww.eldesconcierto.cl 21.03.2020) que aquesta situació ha posat en evidència el fracàs d’alguns estats o regions per no haver estat capaços d’anticipar-se a l’emergència i que està suposant el reforçament de polítiques nacionals, el tancament de fronteres i també l’arribada d’emprenedors voraços que s’aprofitaran del patiment global i posa l’exemple dels EUA i l’interès de D. Trump de comprar els drets de la vacuna que Alemanya està desenvolupant. Potser tots plegats serem capaços d’evitar que el virus posi de manifest, una vegada més, que hi ha vides que poden ser salvades i altres que no val la pena salvar.

Edicions locals