Metàfores i pronoms

Llicenciada en Filosofia i Lletres, mestre de Català i doctora en Didàctica de les Ciències Socials. Professora de vocació i professió.

En temps d’excés de piulades i de baladreig gratuït, en moments que moltes de les paraules dites haurien d’haver-se silenciat i que molts de silencis s’haurien d’haver trencat per posar-hi paraules, ens hem quedat sense paraula. Quina ha de ser la paraula per dir, en una de sola, tot el que ens passa? La situació és molt complexa i segurament encara no ho hem vist tot, però hi ha una paraula que mai no hauríem d’haver utilitzat: guerra. Una guerra es fa sempre entre dos bàndols d’humans. En una guerra hi ha ésser humà. Es faci la guerra amb armes convencionals o atòmiques, sigui una guerra bacteriològica o nuclear, la guerra és entre faccions d’homes. Sigui la Guerra Freda o una guerra comercial (especular amb material sanitari no és una guerra?) és una guerra entre bàndols d’humans. Per molt inhumana que sigui una guerra, la guerra és humana. L’enemic que tot soldat té davant és un altre home i si dispara mata un home. L’estratègia i la tàctica que s’empra en una guerra és sempre per vèncer un enemic de la mateixa espècie. Vaja, fins ara ha estat així.

Cansa i dol que se segueixi martellejant, dia si i dia també, amb la guerra contra el virus i, si endemés la paraula guerra va acompanyada de la litúrgia militar present en moltes posades en escena, és hora d’estar molt alerta. Sé prou bé que s’empra com a metàfora, però potser no és convenient i sempre cal estar amatents al llenguatge, especialment en moments tan delicats. Alguns ens hem passat la vida lluitant per desmantellar tot el que estigui vinculat a la guerra, fins i tot “per deixar de pensar-la”, com diu fa molts i molts anys l’Arcadi Oliveras. Ens hem esforçat molt per construir relacions sustentades en la resolució no-violenta dels conflictes perquè ara s’enviï tot a rodar. Sabem que són les paraules les que creen mons i ara no necessitem un món de guerra sinó un món de vida.

Santiago Alba Rico, en un article a Contexto y Acción, diu que “para esta batalla no se necesitan soldados sinó ciudadanos; y esos están por hacer”. També avisa del que pot significar parlar de guerra de manera massa recurrent: “Llamar a las cosas por otro nombre si no estamos haciendo poesía, si estamos hablando de cuidar, curar, repartir y proteger, puede resultar una pésima política sanitaria”. I encara: “Con esta metáfora de la guerra, ocurre algo paradójico: se humaniza al virus, que adquiere pronto personalidad y voluntad. Se le otorga agencia e intención y se deshumaniza y criminaliza a sus portadores, que en realidad son las víctimas”. Deixar que el llenguatge de la guerra se’ns filtri és una pèrdua significativa per ara i per a després del que ens passa.

Podem parlar de calamitat, desastre, catàstrofe, flagell, estrall, hecatombe, infortuni, malfat... i moltes altres perquè totes elles parlen de desgràcies que afecten persones dignes de compassió. De totes, catàstrofe i hecatombe són potser les més dures, raó per la qual millor que les reservem per aquelles situacions pitjors encara que la vida ens tingui reservades. Ja en tenim prou amb emergència, paraula que hem fet servir en situacions de grans desastres, la diferència és que ara és una emergència mundial, global.

Vivim una emergència mundial i requerim de tots els recursos disponibles per supera-la, també dels exèrcits si cal. Però no ens confonguem, no estem en guerra, de manera que, si hi ha exèrcits, no se n’hauria de fer ostentació i han d’estar al servei de la ciutadania. No podem deixar que tot plegat ens faci perdre cap conquesta democràtica, ni que es desenfoqui la mirada. No podem perdre el dret de ciutadania, cap govern ens el pot segrestar, ni per vetllar per la salut. Salut dret de ciutadania són i han de seguir essent compatibles. Se’ns han restringit els moviments perquè és la manera més segura de poder-nos protegir en condicions d’igualtat, però segueixen intactes els nostres drets i hem de vetllar perquè segueixi així. Drets i deures. Tenim el deure de protegir-nos i protegir als altres i potser aquesta restricció obligada per emergència no hauria estat necessària si tots tinguéssim ben incorporat el sentit de la responsabilitat, de la comunitat, del bé comú i l’hàbit de fer allò que toca quan toca pensant en un pronom nou, un nosaltres que sigui la suma d'un-mateix-i-tots-els-altres.

Vivim en un plural interdependent! Viure en el món és viure amb els altres, però no n’hem après i sembla que no en volem aprendre, ni de viure amb els altres i menys pensant en els altres. Els pronoms, com les metàfores, els mal utilitzem i en moltes ocasions es converteixen en armes llancívoles. Aquí sí que la metàfora està ben emprada perquè sol ser un grup d’humans que llança pronoms contra un altre grup: “nosaltres ho fem bé, ells s’equivoquen”, “que no vinguin a casa nostra, que es quedin a la seva”, “els meus pensen que... però els seus”. Tots sabem com n’és de difícil això de la inclusió, això d’aconseguir un nosaltres ben inclusiu, però també sabem que és urgent. Hem d’aprendre a actuar en el món pensant en aquest nou nosaltres. Si pensem el món, el més proper i el global, des de la interdependència (que és el que hi ha!) potser tenim futur. Un futur que, no ens enganyem, no es pot centrar a construir utopies, perquè no són possibles, no n’hi ha ni n’hi haurà cap de disponible i perquè no, tot no anirà bé, no hi ha anat, ni hi va i no hi anirà. El que podem fer és encarar tan bé com puguem el que ens va arribant, sigui el que sigui, sense mossegar-nos i ferir-nos. El que podem fer és vetllar per no caure ni en distopies, ni en retrotopies, però podem instal·lar-nos en la resistència. Més que mai, viure és resistir i per fer-ho és essencial teixir xarxes espesses, fent forts i segurs els nusos i engruixint el fil.

En un món fet pensant en aquest nou nosaltres (unmateixitotselsaltres) hi hauria col·laboració, cooperació i fraternitat i no només com una forma d’altruisme sinó també d’egoisme intel·ligent perquè és l’únic passaport a la vida. Un nou pronom que obligui, moralment i ètica, al fet que cadascú faci el que cal i no el que desitja. Emprem bé les metàfores i sembrem nous pronoms que fertilitzin les relacions entre persones i pobles. L'endemà no es pot convertir en terreny adobat perquè hi puguin créixer tota mena d’odis, aquests sí que es donen entre homes, com els afectes, i perquè on creixen odis creixen les possibilitats de guerra.

Edicions locals